Anar al contingut

Glyptodon

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Archiu:Glyptodon-1.jpg
Glyptodon (Glyptodon)


Glyptodon (del grec γλυπτο (glypto), esculpido i δοντι (donti), dent «dent en regata o esculpido») és un gènero extint de grans mamífers acorazar pertanyents a la subfamília Glyptodontinae, emparentat en els armadillos actuals, que va viure durant l'época del Pleistoceno en Amèrica del Sur. En la seua closca òssea redonejada i extremitats agazapadas, recorda superficialment a les tortugas, i als dinosauris anquilosaurios, com a eixemple de la evolució convergent de linajes distants cap a formes similars.[1][2]

Descobriment

[editar | editar còdic]

Encara que es diu que Charles Darwin va trobar els primers gliptodontes (la subfamília), la primera menció del gènero Glyptodon en Europa es va donar en 1823, en la primera edició del treball de Georges Cuvier Ossemens Fossiles.[3] El (per llavors sense nom) Glyptodon va ser breument mencionat en una carta de Dámaso Antonio Larrañaga. Ell havia trobat «un fèmur... Est tenia prop de sèt lliures, i tal volta sis o huit polzades d'ample», aixina com partix de la coa.[3] Per llavors, es va creure que el descobriment pertanyia a Megatherium, un tipo de pereós terrestre jagant. Quatre anys més tarde un home cridat Friedrich Sellow va trobar algunes plaques de la closca en argila a un metro de profunditat en Uruguay. Este descobriment va reforçar la certea dels acadèmics de que estes troballes eren de Megatherium, ya que els ossos d'este pereós extint eren usualment trobats en condicions similars i Cuvier havia mencionat que este gènero posseïa coraza.[3]

Encara que alguns creïen que l'armadura s'assemblava a la dels armadillos moderns, l'opinió popular era l'hipòtesis de que era Megatherium. No va ser fins que el professor I. D'Alton va escriure un comunicat a l'Acadèmia de Berlín en 1833 comparant les propenques similituts d'estos fòssils misteriosos en els armadillos, que la comunitat científica va considerar sériament que les peces de closca i els fragments d'os podrien pertànyer a alguna versió prehistòrica d'un armadillo del gènero Dasypus. D'Alton va dir que «totes les peculiaritats del primer [Dasypus] poden ser comparades en les d'este últim reste fòssil».[3] Ell va concloure que els fòssils pertanyien a alguna versió prehistòrica d'un armadillo. No obstant, ya que no es disponia en eixa época d'un esquelet complet, va indicar que la seua idea no era concloent. Esta incertitut sobre els seus restants fòssils va continuar fins que el naturaliste danés Peter Wilhelm Lund va identificar els restants com un nou gènero en un artícul de 1837.[3]

Denominació de Glyptodon

[editar | editar còdic]

Quan els acadèmics varen reconéixer el gènero Glyptodon, no va haver un consens sobre cóm devia ser cridat. En 1837 Lund, un professor que va escriure una comunicació sobre la fauna antiga del Brasil, va sugerir que estes criatures devien ser reconegudes com un nou gènero, Hoplophorus. En 1838, un atre científic, el professor Bronn, va publicar en la segona edició del seu llibre Lethaea Geognostica una proposta per al nom del nou gènero, Chlamydotherium. En la comunicació de D’Alton de 1839, va ser cridat Pachypus. El llavors director del Museu d'Història Natural de Dijon, M. L. Nodot, havia nomenat al gènero Schistopleuron.[4]

Finalment va obtindre un únic nom quan el naturaliste anglés Richard Owen va senyalar les similituts d'estos gèneros que els seus colegues varen descriure en les seues publicacions. Owen es va donar conte de que totes aquelles representacions corresponien a un mateix gènero, des de la closca a l'estructura dental. Ell va decidir que el nom devia ser Glyptodon, el qual significa "dent esculpido o tallat", nom falcat originalment per Sir Woodbine Parish, l'home que havia enviat alguns fòssils de Glyptodon a Europa. Estos fragments de closca i ossos enviats varen ser asiduamente estudiats en aquella época i varen ajudar al reconeiximent del nou gènero.[4]

Despuix d'assentar el nom del gènero, Owen va continuar treballant en la seua taxonomia. En 1845, despuix d'analisar els fòssils dels seus colegues, va identificar i va nomenar quatre espècies dins del gènero: G. clavipes, G. reticulatus, G. ornatus i G. tuberculatus.[4]

Evolució

[editar | editar còdic]

Glyptodon és part del superorden de mamífers placentarios conegut com Xenarthra. Este clado de mamífers també inclou als orsos formiguers, els pereóss, armadillos, i els extints pereosos terrestres i els pampatéridos.

Hàbitat i geografia

[editar | editar còdic]

Glyptodon es va originar en Amèrica del Sur. Els seus restants s'han trobat en Brasil, Colòmbia, Argentina, Uruguay, Bolívia[5] i la serra del Perú.[6] De les espècies de Glyptodon a les que s'atribuïxen restants descoberts en Brasil, G. clavipes. La seua distribució inclou el nort, nordest i surest de Brasil. Els restants de G. reticulatus solament s'han trobat en el sur de Brasil.[3]

Pel pobre enteniment de la morfologia i la taxonomia, moltes de les espècies del gènero varen ser omeses en la seua identificació aixina com la seua localisació. S'han descobert restants de gliptodontinos en països com Bolívia, Paraguay i Uruguay. Material anteriorment assignat a Glyptodon en el nordest brasiler ha segut reasignado a Glyptotherium, #lo que restringix la distribució de Glyptodon a la regió sur de Brasil. No obstant, dos osteodermos en característiques similars a les de Glyptodon s'han trobat en l'estat de Sergipe en el nordest, #lo que sugerix que abdós gèneros habitaven esta regió durant el Pleistoceno.[3]


Els ambients del seu ranc comprenien àrees forestades aixina àrees de vegetació mixta càlides i humides, aixina com àrees més fredes i seques en les que predominaven els pasturages. S'ha observat també la presència d'este gènero en la partix suroest de la conca amazónica, la qual cosa sugerix que l'àmplia diversitat d'este gènero es deu als climes diferents dins del seu ranc.[7]

Durant el Gran Intercanvi Biòtic Americà, una série de migracions que varen ocórrer despuix de la conexió entre Nort i Suramérica pel sorgiment del istme de Panamà, Glyptodon migró cap a Centroamérica aplegant tan llunt com Guatemala. Un gènero emparentat cercanamente, Glyptotherium, va alcançar la regió sur dels actuals Estats Units fa uns 2.5 millons d'anys.[8]

Alimentació

[editar | editar còdic]
Erro al crear miniatura:
Cràneu vist de costat.

Es poden distinguir a dos grups principals de gliptodontinos pels seus hàbits alimenticis. Els propaleoploforinos de menut tamany del Mioceno inferior tenien hocicos estrets,[9] mentres que els grans gliptodontinos posteriors al Mioceno varen desenrollar hocicos amples. Els gliptodontinos menors eren selectius en menjar, mentres que els grans ingerien majors volums de menjar. No obstant, per la seua forma corporal i a la fusió de vèrtebres cervicals, Glyptodon i els seus parents necessàriament tenien que alimentar-se prop del sol. La seua articulació craneomandibular llimitava la seua mandíbula a moviments de costat a costat.[10]

Els hàbits alimenticis de Glyptodon, basant-se en la seua morfologia dentaria, eren clarament herbívors. Glyptodon tenia una “elaboració de les crestes de osteodentina en els seus molar que li proporcionaven un efectiu molí triturador, causant que les partícules d'aliment anaren espentades i tallades a través del moviment constant de la mandíbula, permetent-li a Glyptodon satisfer les seues necessitats dietarias.” Posseïa ademés una musculatura en el hocico ben desenrollada, junt en una regió del coll mòvil que li ajudava a assegurar l'aprehensió de l'aliment.[11]


Com a molts atres xenartros, els gliptodontinos varen deure tindre requeriments energètics més baixos que els de atres mamífers. Ells podien sobreviure en menors taxes d'ingestes que atres herbívors en una massa similar.[12]

Glyptodon pastaría prop de les fonts d'aigua com a rius i #llac. Basant-se en l'anàlisis d'isòtops estables, és evident que la seua dieta consistia principalment d'arbres dicotiledóneos i pastures monocotiledóneos.[13]

Comportament

[editar | editar còdic]

Es creu que els gliptodontinos realisaven lluites entre membres de la seua mateixa espècie. Els experts presumixen que ya que la coa de Glyptodon era molt flexible i posseïa anells de plaques òssees, era usada com a arma en les lluites. Açò indica que estos animals lluitaven entre sí, establint disputes similars a les lluites entre machos de cérvols, que usen les seues astes. Encara que la seua coa va poder haver segut usada per a la defensa contra els depredadors, l'evidència sugerix que la coa de Glyptodon s'usava principalment en atacs contra els de la seua pròpia espècie. Un fòssil de G. reticulatus mostrava danys fets en la superfície de la seua closca. Usant simulacions matemàtiques i físiques, un grup de paleontòlecs va calcular la cantitat de força requerida per a trencar la closca de Glyptodon. Els càlculs varen mostrar que les coes de Glyptodon certament eren capaces de trencar eixa defensa, per tant reforçant l'idea de que s'usaven en la pràctica de lluites intraespecíficas.

Anatomia

[editar | editar còdic]

Glyptodon media uns 3.3 metros de llongitut, 1.5 metros d'altura i pesava més de dos tonelladas.[14]

Cràneu

[editar | editar còdic]

El passage nassal estava reduït i posseïa grans punts de subjecció muscular per a algun propòsit desconegut. Alguns han especulat que estos punts de subjecció eren per a una #probòscide o trompa, com ocorre en els tapirés o els elefants. Les mandíbules era altes i ajudaven a recolzar els grans músculs masticatorios per a moldre les plantes asproses i fibrosas. Les dents s'assemblaven als dels armadillos, pero posseïen profundes regates de cada costat. Les dents anteriors eren aplanados, mentres que els posteriors eren cilíndrics.[15] Una distintiva proyecció òssea eixia de l'os de la galta estenent-se cap a avall sobre la mandíbula, potser per a proporcionar un punt de respal adicional per als músculs masticatorios. Una atra idea, sugerida per a. I. Zurita i colaboradors, que els grans sens nassals podrien correlacionarse en el clima àrit i fret del Pleistoceno en Suramérica.[16]

Osteodermos

[editar | editar còdic]

Abans del Pleistoceno, els osteodermos de Glyptodon estaven subjectes per sinostosis i es trobaven disposts en files dobles o triples en el front i els costats de les vores de la closca, aixina com en l'armadura de la coa i l'escut cefàlic. Els osteodermos de la closca eren cònics en una punta redonejada, mentres que els de la coa eren sol cònics. Les regates entre estes estructures alras eren profunts i amples en llínees paraleles.[17]

A principis de la década del 2000, es va confirmar la presència de osteodermos en el rostre, les extremitats atrasseres i la pancha de vàries espècies de Glyptodon. Els fòssils en estes característiques daten del Pleistoceno. Estos osículos menuts i mijans estaven de fet insertos en la dermis i no es conectaven formant un patró.[17]

L'aparició d'esta nova traça coincidix en l'arribada dels depredadors nortamericans a Amèrica del Sur com a part del Gran Intercanvi Biòtic Americà, despuix de la conexió d'abdós massa continentals fa uns tres millons d'anys. Per esta raó, alguns científics han hipotetizado que els osteodermos es varen desenrollar com un mecanisme de defensa i atac. Esta idea és reforçada pel descobriment d'una armadura dorsal fracturada, la qual cosa implica que Glyptodon va estar en conflictes físics en atres espècies.[17]

Closca

[editar | editar còdic]

La closca estava coberta per més de 1000 plaques òssees de 2.5 cm de gruixa, els osteodermos. Cada espècie de gliptodontino tenia el seu particular tipo de patró de osteodermos i forma de la closca. En esta protecció, es trobaven resguardats com les tortugas, pero a diferència de la majoria d'estos reptils, no podien arreplegar cap a dins el seu cap; a canvi, posseïen un escut òsseu sobre la part superior del cràneu. Inclús la coa de Glyptodon posseïa anells d'os per a protegir-se. Esta enorme closca necessitava d'un considerable respal, el qual s'evidencia per característiques com les vèrtebras fusionades, les extremitats curtes i massices, i una ampla cintura escapular.[18]

Coa

[editar | editar còdic]
Hi ha certes diferències en la morfologia de la coa entre les espècies d'este gènero. Algunes espècies, com Glyptodon clavipes, tenien la coa coberta per anells òsseus lliures d'estructures dérmicas que la convertien en un apèndix fort, flexible i mòvil. Açò li permetia al mamífer usar els seus músculs per a moure la seua coa en força de costat a costat.[19]


Els anells de les coes d'atres espècies estaven fusionats entre sí, #lo que feya que la coa fora bàsicament una única peça d'os rígit. Estos anells medien més de 1 milímetro d'ample. No obstant, els anells propencs al cos de l'animal no eren rígits, #lo que li permetia moure la coa en forma pareguda a com usa un bat un jugador de béisbol. En l'extrem de la coa algunes espècies de Glyptodon posseïen espines compostes de queratina. L'anell accessori, o primer anelle cabal tenia una fila doble de osteodermos menuts. La fila proximal tenia varis escuts pentagonals; la fila distal incloïa més escuts pentagonals grans que la fila cabal. Els escuts de la fila proximal tenien una forma convexa, i cada escut tenia un parell de folículs pilosos. El segon anell és el primer anelle cabal complet i el de major tamany. Consistia de dos files completes d'escuts suturados. Els escuts distales són més grans, i els màrgens lliures estan redonejats produint una apariència pareguda a la d'un palmito. El tercer anell és molt semblat al segon llevat pel seu menor tamany i que alguns dels seus escuts en la fila distal alcancen el marge proximal, aglomerando els escuts proximals i fent que la fila proximal quede incompleta a pesar de tindre el mateix número d'escuts (20) en abdós files. Els anells quart al dècim tenen diàmetros successivament més menuts mentres que la seua llongitut màxima s'incrementa cap a arrere. Estos anells té files dobles d'escuts, i el seu número cau en cada fila de manera successiva.[11] Glyptodon pot haver usat la seua coa en competicions per recursos o per guanyar el dret a aparearse.

Columna vertebral

[editar | editar còdic]

Glyptodon tenia tretze vèrtebres consecutives. Quatre de les tretze vèrtebres anteriors estan tan apretunyades que a penes si es distinguixen. Les demés vèrtebres estan conectades per sutures, les quals es van apartant més conforme apleguen a la part posterior. Cada centre de les vèrtebres és una prima placa òssea que es curva de tal manera que forma un cilindre buit. El cilindre en les vèrtebres té un diàmetro major prop del front i molt menor en la part posterior. Les vèrtebres anteriors són tan amples com la part posterior de l'os trivertebral. Després les vèrtebres s'estretixen ràpidament fins a alcançar la quarta vèrtebra la qual no té més de tres quints de l'ample de la primera.[20]

Vista

[editar | editar còdic]

La acromatopsia o monocromatismo és una rara condició caracterisada per l'absència de cons fotorreceptores en els ulls dels vertebrats. Açò resulta en ceguera al color i baixa agudea visual en condicions de llum dèbil i ceguera en condicions de llum lluenta. Els xenartros molt provablement solament usen la seua visió en la nit, durant l'ocàs i en els seus caus. No obstant, el sotobosque de les selves suramericanes pot haver segut lo suficientment obscur durant el dia com facilitar la visió llimitada a les espècies que habiten allí. La dura closca de Glyptodon i el seu gran tamany corporal pugues haver compensat el seu inhabilidad de vore els depredadors aproximant-se.[21]

Interacció en comunitats humanes

[editar | editar còdic]
Humans caçant a un Glyptodon, per Heinrich Harder.

La primera evidència fiable d'interaccions entre societats indígenes i gliptodontes va aparéixer a mitan del sigle XX. Fins a la data, es coneixen huit #espècimen de gliptodontes que mostren rastres d'alteració humana, alguns dels quals sugerixen una interacció molt antiga.[22]

L'evidència de depredación de gliptodóntidos és molt escassa, llimitada a un cràneu del Plioceno de Norteamérica (Glyptotherium) i alguns #espècimen del Pleistoceno tardà a l'inici del Holoceno en Sudamérica, en signes de consum per part d'humans.

Extinció

[editar | editar còdic]

Algunes evidències han sugerit que els humans varen dur als gliptodontes a la seua extinció. Els caçadors poden haver usat les closques dels animals morts com a refugis per a les inclemències climàtiques.[23][24] Evidència dels llocs arqueològics de Camp Laborde i La Moderna en les pampes argentines sugerixen que el parent de Glyptodon Doedicurus i atres gliptodontes varen sobreviure fins a inicis del Holoceno, coexistint en els humans per a lo manco 4000 anys.[25] Esta superposició proporciona respal per als models que postulen que les extincions del Pleistoceno en Amèrica del Sur varen resultar d'una combinació de canvis climàtics i causes antropogénicas.[25] Estos llocs han segut interpretats com a llocs de carniceria de megafauna (Megatherium i Doedicurus); no obstant, esta cronologia ha segut problemàtica i controvertida, per la mala preservació del colágeno usat per a la datació.[25]

Vejau també

[editar | editar còdic]

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ (22 de maig de 2013) Megafauna: Giant Beasts of Pleistocene South America, Indiana University Press. OCLC 779244424. ISBN 0-253-00719-4.
  2. ↑ Journal of Anatomy.227(4)
    514-523.doi:10.1111/joa.12363.
  3. ↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 3,5 3,6 (2013).Quaternary International.305
    206-208.doi:10.1016/j.quaint.2011.06.024.
  4. ↑ 4,0 4,1 4,2 (1865) On the Osteology of the Genus Glyptodon, The Royal Society Publishing, pp. 31-70.
  5. ↑ Francisco Cuadrelli , Alfredo I. Zurita , Pablo Toriño , Ángel R. Miño- Boilini , Daniel Perea , Carlos A. Lluna , David D. Gillette & Omar Medina (2020): A new species of glyptodontine (Mammalia, Xenarthra, Glyptodontidae) from the Quaternary of the Eastern Cordillera, Bolívia: phylogeny and palaeobiogeography, Journal of Systematic Palaeontology. https://doi.org/10.1080/14772019.2020.1784300
  6. ↑ . Consultat el 2024-05-18.
  7. ↑ (2009).Neues Jahrbuch für Geologie und Paläontologie - Abhandlungen.251(2)
    225-237.ISSN 00777749.doi:10.1127/0077-7749/2009/0251-0225.
  8. ↑ Morgan, G. S. (2008). «Vertebrate Fauna and Geochronology of the Great American Interchange in North America», Neogene Mammals: Bulletin 44, New Mexico Museum of Natural History and Science, pp. 93–140 (see pp. 115-116).
  9. ↑ . Consultat el 30 d'octubre de 2015.
  10. ↑ Acta Paleontologica Polonica.
  11. ↑ 11,0 11,1 Smithsonian Publications.Consultat el 29 d'octubre de 2015.
  12. ↑ . doi:10.5710/AMGH.v48i3(364). Consultat el 29 d'octubre de 2015.
  13. ↑ Geological Magazine.149
    153–157.doi:10.1017/S0016756811000951.
  14. ↑ . Archivat des d'el original, el 4 de novembre de 2015. Consultat el 15 de febrer de 2016.
  15. ↑ The British Medical Journal.
  16. ↑ Gillette, David D.. . Arizona Geological Survey. Archivat des d'el original, el 29 d'abril de 2014. Consultat el 25 de març de 2014.
  17. ↑ 17,0 17,1 17,2 (2010).Annales de Paléontologie.96(1)
    1-11.doi:10.1016/j.annpal.2010.01.001.
  18. ↑ David Lambert and the Diagram Group. The Field Guide to Prehistoric Life. New York: Facts on File Publications, 1985. pp. 196. ISBN 0-8160-1125-7
  19. ↑ Proceedings of the Royal Society B: Biological Sciences.276(1675)
    3971-3978.doi:10.1098/rspb.2009.1144.
  20. ↑ Proceedings of the Royal Society of London.12
    316-326.doi:10.1098/rspl.1862.0071.
  21. ↑ Proceedings of the Royal Society of London B: Biological Sciences.282(1800)
    20142192.ISSN 0962-8452.doi:10.1098/rspb.2014.2192.
  22. ↑ Quintana, Carlos Adrián (2026). The Last of Glyptodonts (en en), Springer Nature Switzerland, pp. 283–305. doi:10.1007/978-3-032-11572-0_8. ISBN 978-3-032-11571-3.
  23. ↑ Fidalgo, F., et al. (1986) "Investigacions arqueològiques en el lloc 2 de Riera Seca (Pdo. de Tres Rieres, prov. de Buenos Aires, República Argentina)" In: Bryan, Alan (ed.) (1986) New evidence for the Pleistocene peopling of the Americas Peopling of the Americas Symposia Séries, Center for the Study of Early Man, University of Maine, Orono, Maine, ISBN 0-912933-03-8, pp. 221-269,
  24. ↑ Politis, Gustavo G. and Gutierrez, Maria A. (1998) "Gliptodontes i Caçadors-Recolectors de la Region Pampeana (Argentina)" ("Glyptodonts and Hunter-Gatherers in the Pampes Region (Argentina)") Latin American Antiquity 9(2): pp. 111-134
  25. ↑ 25,0 25,1 25,2 Quaternary International.191(1)
    98–114.doi:10.1016/j.quaint.2007.12.003.

Enllaços externs

[editar | editar còdic]

Commons

Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Glyptodon&oldid=499215»