Gran Cisma d'Orient
El Gran Cisma d'Orient és l'acontenyiment que va dividir l'iglésia cristiana que acceptava la doctrina del Concili de Calcedònia, en el cristianisme catòlic romà occidental i el cristianisme ortodox de l'est. Normalment, la data de la divisió és considerada en l'any 1054, quan el Papa Lleó IX i el patriarca Miquel I es varen excomunicar mútuament. No obstant això, el cisma va ser el resultat d'un periodo extens d'alluntament entre les dos iglésies. La causa principal del cisma fon la disputa sobre l'autoritat papal: el Papa dia tindre autoritat sobre els quatre atres patriarques, i estes dien que la supremacia del patriarca de Roma era a soles honorària, i que la seua jurisdicció a soles era sobre la seua regió, l'occident. Hi havia atres causes menors que varen produir el cisma, principalment chicotets conflictes doctrinals o de pràctiques tradicionals de la llitúrgia.
Orige[editar | editar còdic]
Des del començament de l'expansió del cristianisme en l'imperi Romà, les iglésies catòliques reconeixien la posició o autoritat de certs bisbes: el bisbe d'Aleixandria, el bisbe d'Antioquia, el bisbe de Costantinoble, el bisbe de Roma i el bisbe de Jerusalem. Els cinc varen ser confirmats com a patriarques pel Concili de Calcedònia en 451. Els cinc patriarques tenien autoritat i precedència sobre atres bisbes de l'iglésia. Dels cinc patriarques, pero, el bisbe de Roma, va tindre un estatus major, per virtut de la seua posició com a successor de Sant Pere, ademés de que Roma era la capital de l'Imperi. Encara que Constantí el Gran va moure la capital a Costantinoble, el bisbe de Roma va conservar la seua posició de primer entre iguals (primus inter pares) en la jerarquia, pero no tenia poder de vet sobre els demés patriarques.
La divisió de l'Imperi Romà va ser el primer ingredient en contribuir a la separació de l'Iglésia. Atres factors varen ser la qüestió de la llengua de la llitúrgia, ya que la llengua dominant de l'est, des del temps de Jesucrist era el grec i en l'oest el llatí. Ademés de la desunió llingüística, les dos mitats del cristianisme començaven a distanciar-se en ritos i interpretacions de les doctrines cristianes; com l'us de pa en llevat a per a l'eucaristia, i el sorgiment de la iconoclàstia a l'est.
Diversos conflictes varen ocasionar l'excomunió mútua dels patriarques, pero despuix es reconciliarien en el Concili de Calcedònia. El concili els va unificar en teoria, pero, de facto, les iglésies continuaven separant-se. Els conflictes d'autoritat i supremacia, ademés de conflictes doctrinals, el més important, una chicoteta modificació del Credo de Nicea que va fer el Papa en violació al Concili d'Efes que establia que qualsevol modificació al credo hauria de ser aprovada per un concili ecumènic. Este conflicte va provocar l'excomunió mútua del representant del Papa Lleó IX i el patriarca de Costantinoble, Miquel Cerularius el 1054, i la separació de les iglésies Catòlica Romana i l'Ortodoxa Oriental. Abdós iglésies consideren ser "l'iglésia única, santa, catòlica i apostòlica". Cal comentar que el terme catòlic originalment significava "universal", encara que hui dia, es relaciona en l'Iglésia Romana.
Reconciliació[editar | editar còdic]
El 27 de novembre, 2004, en un intent per a "promoure la unitat cristiana", el Papa Joan Pau II va retornar les relíquies dels patriarques Joan Crisòstom i Gregori Nazianzé a Istanbul. Es creu que les relíquies varen ser preses pels croats en l'any 1204. El patriarca ecumènic Bartomeu I en atres caps de les iglésies autònomes orientals varen assistir al funeral del Papa Joan Pau II el 8 d'abril, 2005, per primera vegada despuix de molts sigles, lo que és considerada com un signe sério de que la reconciliació ha començat.