Gran regirada iraquí
La gran regirada iraquí, o revolució iraquí de 1920, va començar en Bagdad en la primavera de 1920 en manifestacions en massa del poble iraquí, en protestes d'oficials resentits de l'antic imperi otomà , contra l'ocupació britànica. El tumult va cobrar impuls quan es va estendre a les regions majoritàriament chiítes de la part mija i baixa del Éufrates, sent el sheikh Al-Mehdi Khalissi un dels líders chií més destacats del Tumult.
Les comunitats religioses suní i chiïtes, les comunitats tribals, les masses urbanes i molts funcionaris iraquí en Síria varen cooperar durant la revolució.[1] Els objectius de l'Alçament era l'independència del règim de govern colonial de la Corona britànica i la creació d'un govern àrap[1] Encara que el tumult va conseguir cert èxit inicial, a fins d'octubre de 1920, els britànics varen conseguir aplacar-la, si ben esta va tindre alguns incidents que es varen prolongar fins a 1922.
Una atra rebelió antibritánica va tindre lloc en el nort d'Iraq pels kurdo, els qui estaven tractant d'obtindre l'independència. Un dels principals líders del tumult va ser el xeic kurdo Mahmud Barzanji.
Antecedents
[editar | editar còdic]Despuix de Primera Guerra Mundial l'idea de la Lliga de les Nacions de la creació de mandats corresponents als territoris de les Potències Centrals derrotades va començar a prendre forma despuix del Tractat de Pau de Versalles de 1919.[2] L'idea es basava en el principi de que els territoris en el temps es convertirien en independents, pero baix la tutela dels països vencedors de la Triple Entente.[2] Els habitants de les províncies otomanes varen començar a témer el concepte mandat, puix "semblava sugerir el domini imperial europeu en un atre nom."[2]
En la Conferència de Sant Rem celebrada en abril de 1920, a Gran Bretanya li varen ser donats el Mandat d'Iraq, cridada Mesopotamia en el Món occidental d'aquell moment, i Palestina. En Iraq, els britànics es varen desfer de la majoria dels funcionaris otomans per a colocar en el seu lloc funcionaris britànics. Moltes persones en Iraq varen escomençar a témer formar part del Imperi Britànic. Va ser en este punt que un dels més eminents Muŷtahids chiís, l'Ayatolá Mohamed Taqi al-Shirazi, va emetre una Fetua en la que declarava <<que el servici en l'administració britànica era illegal.>>.[3] Les noves polítiques i lleis britàniques com per eixemple la de propietat de la terra, que afectava als líders tribals, i especialment el nou impost en el que es tenia que pagar per a ser enterrat en Najaf, a on els chiítes de tot lo món eren enterrats.[4] varen alçar cada volta més resentiment. Aixina que va haver reunions entre els ulemas chiïtes i els líders tribals a on es varen discutir estratègies per a protestes pacífiques, pero també es varen tindre en conte accions violentes, si les manifestacions pacífiques no aplegaren a bon port.[3]
La Revolució
[editar | editar còdic]El descontent en el govern britànic es va materialisar en maig de 1920 en l'esclat de manifestacions massives en Bagdad centrant-se en protestes pacífiques contra el domini britànic. Va haver grans reunions en les mesquites suní i chiïtes que han donat prova de la cooperació entre les dos grans branques religioses de la societat iraquí.[5] En una de les reunions més grans es varen designar els qui representarien la causa iraquí en un diàlec front a les autoritats britàniques. El Comissari Civil interí, Sir Arnold Wilson, va desestimar les seues demandes en creure-les poc pràctiques.[6]
La rebelió armada va esclatar a finals de juny de 1920. L'Ayatolá al-Shirazi va emetre una atra fetua en la que encorajava a una rebelió armada. Les autoritats britàniques intentant evitar-la va arrestar a un xeic de la tribu Zawalim,[7] al que una banda armada de lleals guerrers tribals varen lliberar prenent la presó a l'assalt. El tumult pronte va guanyar adeptes a mida que les guarnicions britàniques en la regió del Éufrates Mig eren més dèbils i les tribus armades molt més fortes. A finals de juliol, els rebels tribals armats controlaven la major part de la regió del Éufrates Mig.[5] L'èxit de les tribus va fer que el tumult s'estenguera a Baix Éufrates i al voltant de Bagdad.[5] El ministre britànic Winston Churchill va autorisar l'arribada immediata de reforços des d'Iran que incloïen dos esquadrons de la Royal Air Force, que varen ser decisius per a acabar en el tumult[8] També hi havia tribus que anaven en contra de la rebelió, ya que varen ser reconeguts per les autoritats britàniques i es varen beneficiar d'este reconeiximent. Finalment, varen començar a escassejar els suministraments i la finançació entre els rebels mentres que les forces britàniques eren cada volta més eficaç. La rebelió va terminar en octubre de 1920 quan els rebels varen entregar Najaf i Karbala a les autoritats britàniques.[5]
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ 1,0 1,1 Atiyyah, Ghassan R. Iraq: 1908-1921 A Soci-Political Study. The Arab Institute for Research and Publishing, 1973, 307
- ↑ 2,0 2,1 2,2 Tripp, Charles. A History of Iraq. Cambridge University Press, 2007, 40
- ↑ 3,0 3,1 Tripp, Charles. A History of Iraq. Cambridge University Press, 2007, 41
- ↑ Vinogradov, Amal. "The 1920 Revolt in Iraq Reconsidered: The Role of Tribes in National Politics," International Journal of Middle East Studies, Vol.3, No.2 (Apr., 1972): 133
- ↑ 5,0 5,1 5,2 5,3 Tripp, Charles. A History of Iraq. Cambridge University Press, 2007, 43
- ↑ Vinogradov, Amal. "The 1920 Revolt in Iraq Reconsidered: The Role of Tribes in National Politics," International Journal of Middle East Studies, Vol.3, No.2 (Apr., 1972): 135
- ↑ Vinogradov, Amal. "The 1920 Revolt in Iraq Reconsidered: The Role of Tribes in National Politics," International Journal of Middle East Studies, Vol.3, No.2 (Apr., 1972): 136
- ↑ Vinogradov, Amal. "The 1920 Revolt in Iraq Reconsidered: The Role of Tribes in National Politics," International Journal of Middle East Studies, Vol.3, No.2 (Apr., 1972): 137
- Este artícul conté una traducció derivada de «Gran revuelta iraquí» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.