Anar al contingut

Grans cares nort dels Alps

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

Les grans o clàssiques cares nort dels Alps són les cares més difícils dels Alps, que varen ser les últimes en ser ascendides. Les grans cares nort per antonomàsia són les de Grans Jorasses en el massiç del Mont Blanc, del Cervino en els Alps Peninos o del Valais i del Eiger, en els Alps berneses. Ascendides per volta primera en els anys trenta, despuix de numerosos intents i drames, són la pedra de toc del alpinisme de dificultat. Les tres cares nort del Eiger, el Cervino i les Grans Jorasses són conegudes com "la Trilogia". El primer ascens d'estes tres cares dins del mateix any va ser l'austriaco Leo Schlömmer, des de l'estiu del 1961 a l'estiu de 1962. Ivano Ghirardini va ser el primer que va escalar la Trilogia en hivern, en solitari (1977-78). En l'introducció del concepte d'encadenament, el desafiu va ser ascendir les tres cares en una sola eixida, alguna cosa que al final va conseguir Christophe Profit qui va conseguir la gesta entre l'11 i el 12 de març de 1987 en un temps de 24 hores.[1]

A voltes s'amplien a atres tres grans cares nortes, també difícils i de gran altitut, pero no comparables a les abans mencionades: Cim Gran vaig donar Lavaredo, Petit Dru i Piz Badile. Conseguir el primer ascens de cada una d'estes sis cares va ser una de les principals preocupacions dels millors alpinistes europeus en els anys trenta. Gaston Rébuffat, un guia de montanya de Chamonix i célebre alpiniste francés, va anar el primer en escalar en èxit les sis cares nort. La seua obra de 1954, Etoiles et Tempêtes (Estreles i Tormentes), fa la crònica d'estos ascensos.

Cara nort del Cervino

[editar | editar còdic]

Primer ascens: del 31 de juliol a l'1 d'agost de 1931 pels germans Franz i Toni Schmid. Primer ascens en hivern: 1959 per H. von Allmen i Paul Etter.

  • 1965: Directa Bonatti, oberta en hivern i en solitari, per Walter Bonatti, que posa aixina fi a la seua carrera en l'alpinisme.
  • 1977: primera hivernal en solitari de la via clàssica dels germans Schmid pel japonés Tsuneo Hasegawa.

Cara nort de les Grans Jorasses

[editar | editar còdic]

Espolón Croz

[editar | editar còdic]

Primera hivernal en solitari: Ivano Ghirardini en 1978.

Espolón Walker

[editar | editar còdic]

Primera i repeticions

[editar | editar còdic]

Primera hivernal: Walter Bonatti i Andrea Oggioni en 1963, seguits el mateix hivern per René Desmaison i Jacques Batkin Primera hivernal en solitari: Tsuneo Hasegawa en 1979

El Linceul

[editar | editar còdic]

Primera hivernal en solitari: Ivano Ghirardini en 1975.

Atres vies

[editar | editar còdic]
  • Punta Whymper: Walter Bonatti i Michel Vaucher del 6 al 9 d'agost de 1964.
  • Bonatti en el cim de la seua potència, en 1963, va realisar en Oggioni la primera hivernal de la Walker. Un Bonatti al final de la seua carrera igualment, que va obrir la primera via de la cara nort de la Punta Whymper en 1964 en Michel Vaucher.
  • René Desmaison i Serge Gousseault intenten la directa del espolón Walker. Bloquejat a 80 m del cim, Gousseault va morir de fret i agotament, Desmaison va ser salvat in extremis, i va escriure 342 hores en les Grans Jorasses. Va acabar la via Gousseault del 10 al 17 de giner de 1973 en Michel Claret i Giorgio Bertone.

Referències

[editar | editar còdic]
  1. Mark Twight, Kiss Or Kill: Confessions of a Serial Climber, The Mountaineers Books, 2002, p. 33