Guerra civil austríaca
La guerra civil austríaca o Alçament de febrer (en alemà: Österreichischer Bürgerkrieg) és com l'historiografia denomina als enfrontaments violents que varen tindre lloc entre el 12 i el 16 de febrer de 1934 en Àustria entre les forces socialdemócrates (Republikanischer Schutzbund) i comunistes contra les forces conservadores i fascistes del govern (eixèrcit, policia i paramilitars del Heimwehr). Els fets varen començar en Linz i es varen estendre pel restant del país, principalment en les ciutats de Viena, Graz, Bruck an der Mur, Wiener Neustadt i Steyr, encara que les lluites també es varen estendre a vàries poblacions industrials de l'Àustria central i oriental.
L'enfrontament va esclatar per l'oposició violenta de les organisacions socialistes a la série de registres i arrests ordenats pel ministre de l'Interior Emil Fey —destacat dirigent de la Heimwehr— el 12 de febrer.[1] El mateix dia, el Govern va prohibir el Partit Socialiste i totes les seues organisacions, lo que va posar fi a les negociacions polítiques entre les dos parts.[1] Va sagellar ademés l'evolució autoritària del país i l'abolició definitiva del sistema parlamentari democràtic.[1] Els chocs es varen saldar en més de trescents morts i huitcents ferits.[1]
Antecedents
[editar | editar còdic]El 18 de giner de 1934, el subsecretari italià d'Assunts Exteriors, Fulvio Suvich va aplegar a Viena per a encarir al canceller Engelbert Dollfuss la necessitat d'accelerar les reformes autoritàries que havia mamprés.[2] En opinió del Govern italià, estes s'estaven portant a terme massa llentament; si no s'alvançava en el ritme de l'implantació de les mides filofascistas, els italians amenaçaven a Dollfuss en privar-li del seu respal i respalar a un atre canceller, com el dirigent de l'Heimwehr Emil Fey.[3]
El canceller va mantindre en va noves conversacions en els dirigents socialistes, en les que no es va aplegar a cap acort entre les dos parts.[4] El hostigamiento de la Heimwehr als socialistes, instigat per les exigències italianes de major repressió, va desbaratar a finals de més els esforços de Dollfuss canceller per alcançar un acort en l'oposició.[5] El 27 de giner, Fey va movilisar a les seues unitats de la Heimwehr, anunciant als seus comandants que s'acostava el moment de la «acció definitiva» contra els socialistes.[6] Al sendemà, el caudillo nacional de la formació, el príncip Ernst Rüdiger Starhemberg, va cridar als seus seguidors a preparar-se per a la «lluita final contra el marxisme».[6] El 31 de giner, Fey va expulsar als representants socialistes del Parlament regional en Innsbruck.[6] La persecució de l'oposició va continuar durant els dies següents: el 5 de febrer les oficines del Partit Socialiste i les del diari local en Innsbruck varen sofrir atacs; el 6 i el 7, ho varen anar les sèus de la formació en Linz, Graz i Eisenstadt; el dia 7, es va realisar un registre del diari socialiste de la capital Arbeiter-Zeitung, justificat com una busca d'armes.[6]
La resistència socialista a l'acossament governamental va ser mínima: encara que existien plans per a defendre les sèus del partit i els diaris, la direcció de l'organisació es trobava dividida i desijava en general evitar un choc armat en el Govern.[7] En una reunió crucial el 8 de febrer, es va aprovar no opondre resistència a les accions governamentals per a evitar un enfrontament i pospondre noves mides fins a una nova reunió, que devia tindre lloc el dia 12.[7]
El dia 10, Fey va abolir l'autonomia de la policia de la capital, fins a llavors depenent de l'alcalde socialiste Karl Seitz, i la va sometre a l'autoritat del Ministeri de l'Interior, que controlava.[7] Al sendemà, va anunciar als seus seguidors en una reunió a les afores de Viena que pronte podrien recomençar les seues activitats contra els socialistes en respal governamental.[7]
Situació general
[editar | editar còdic]La situació favoria al Govern, que controlava les forces de seguritat, millor armada, organisades i numeroses que les dels socialistes.[8] La direcció d'estos estava ademés desunida sobre la conveniència d'enfrontar-se militarment en les autoritats.[8] El gabinet també havia conseguit debilitar als seus oponents tant per mig de l'expropiació d'atarassanes en les semanes anteriors a l'esclat dels combats com arrestant a numerosos dels quadros de la Schutzbund.[8] El fracàs dels socialistes en el seu intent de paralisar el tràfic ferroviari, lo que haguera complicat les accions governamentals, també va influir en el ràpit aplastamiento dels alçats.[8] També va resultar un fracàs la folga general.[8] El Consell de Ministres també va amprar en eficàcia la propaganda contra els rebels, anunciant per avant la fugida dels seus principals dirigents o acusant-els incorrectament d'haver-se fugat en els fondos del partit.[8]
Vore també
[editar | editar còdic]Notes
[editar | editar còdic]- ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 Miller, 1992, p. 15.
- ↑ Zuber, 1975, p. 122.
- ↑ Zuber, 1975, pp. 122-123.
- ↑ Zuber, 1975, pp. 123-124.
- ↑ Zuber, 1975, p. 125.
- ↑ 6,0 6,1 6,2 6,3 Zuber, 1975, p. 126.
- ↑ 7,0 7,1 7,2 7,3 Zuber, 1975, p. 127.
- ↑ 8,0 8,1 8,2 8,3 8,4 8,5 Kitchen, 1980, p. 229.
Referències
[editar | editar còdic]Bibliografia
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Guerra civil austríaca» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.