Guiñada adversa

La guiñada adversa és la tendència natural i indesijable d'una aeronau a derivar en direcció oposta a un balancege. Està causada per la diferència entre la sustentació i la resistència de cada ala. L'efecte pot minimisar-se en gran mida en alerones dissenyats deliberadament per a crear resistència quan es desvien cap a dalt i/o mecanismes que apliquen automàticament una certa cantitat de timó coordinat. Ya que les principals causes de la guiñada adversa varien en la sustentació, qualsevol mecanisme de relació fixa no resoldrà completament el problema en totes les condicions de vol i, per lo tant, qualsevol aeronau operada manualment requerirà certa cantitat de timó per part del pilot per a mantindre un vol coordinat.

Història

Els germans Wright varen experimentar per primera volta l'efecte de guiñada quan no varen poder realisar girs controlats en el seu planejador de 1901, que caria de superfície de control vertical. Orville Wright va descriure més tarde la falta de control direccional del planejador.

Causes

La desviació adversa és un efecte secundari de l'inclinament dels vectores de sustentació (força) sobre l'ala per la seua velocitat de balancege i a l'aplicació dels alerones. Alguns manuals de formació de pilots se centren principalment en la resistència adicional causada pel alerón desviat cap a avall i fan solament una breu o indirecta menció a los efectos de el balancege. De fet, el balancege de les ales sol tindre un efecte major que els alerones. Suponent una velocitat de balancege cap a la dreta, com en el diagrama, les causes s'expliquen de la següent manera:

Archiu:Adverse yaw.png

Desviació del vector de sustentació durant el alabeo

Durant un moviment de alabeo positiu, l'ala esquerra es mou cap a dalt. Si una aeronau estiguera suspesa en l'aire sense cap moviment més que un alabeo positiu, llavors, des del punt de vista de l'ala esquerra, l'aire vindria des de dalt i colpejaria la superfície superior de l'ala. Per lo tant, l'ala esquerra experimentaria una chicoteta cantitat de fluix d'aire entrante simplement pel moviment de alabeo. Açò es pot conceptualizar com un vector que s'origina en l'ala esquerra i apunta cap a l'aire que s'aproxima durant el balancege positiu, és dir, perpendicularment cap a dalt des de la superfície de l'ala esquerra. Si esta aeronau en balancege positiu es moguera ademés cap a avant en vol, llavors el vector que apunta cap a l'aire que s'aproxima seria principalment cap a avant pel vol cap a avant, pero també llaugerament cap a dalt pel moviment de balancege. Est és el vector discontinu que prové de l'ala esquerra en el diagrama.

Per lo tant, per a l'ala esquerra d'un avió que es mou cap a avant, un gir positiu fa que l'aire que s'aproxima es desvie llaugerament cap a dalt. De manera equivalent, l'àngul d'atac efectiu de l'ala esquerra disminuïx pel gir positiu. Per definició, la sustentació és perpendicular al fluix que s'aproxima. La desviació cap a dalt de l'aire que s'aproxima fa que el vector de sustentació es desvie cap a arrere. Pel contrari, a mida que l'ala dreta descendix, el seu vector que apunta cap a l'aire que s'aproxima es desvia cap a avall i el seu vector de sustentació es desvia cap a avant. La desviació cap a arrere de la sustentació de l'ala esquerra i la desviació cap a avant de la sustentació de l'ala dreta donen com resultat un moment de guiñada advers cap a l'esquerra, opost al gir a la dreta desijat. Este moment de guiñada advers solament està present mentres l'aeronau està girant sobre l'aire circumdant i desapareix quan l'àngul d'inclinament de l'aeronau s'estabilisa.

Resistència induïda

Per a iniciar un gir cap a la dreta, es necessita una sustentació momentàneament major en el costat esquerre que en el dret. Açò també provoca una major resistència induïda en el costat esquerre que en el dret, lo que aumenta encara més la desviació adversa, pero solament durant un breu periodo de temps. Una volta que s'establix una velocitat de gir constant, el desequilibri de sustentació entre el costat esquerre i el dret disminuïx, mentres que els demés mecanismes descrits anteriorment persistixen.

Resistència del perfil

La deflexión cap a avall del alerón esquerre aumenta la curvatura del perfil aerodinàmic, lo que normalment aumenta la resistència paràsita. Pel contrari, la deflexión cap a dalt del alerón dret disminuïx la curvatura i la resistència del perfil. El desequilibri de la resistència del perfil se sumixca a la deriva adversa. Un alerón Frise reduïx este desequilibri de resistència, com es descriu més alvance.