Hashima
L'illa de Hashima (端島?), també cridada Gunkanjima (軍艦島?),[1] nom que significa illa de l'Acorazar i es deu a la forma que va adquirir Hashima quan li la amuralló per a protegir-la del fort onage de la mar i dels tifonés que solien assotar-la, és una menuda illa de 6,3 hectàrees[2][3] (0,06 quilómetros quadrats) que pertany a Japó i és una de les cinccentes cinc illes deshabitades de la Prefectura de Nagasaki.
Esta illa, de quatrecents huitanta metros de llarc i cent cinquanta metros d'ample, es troba a uns vint quilómetros del port de Nagasaki i entre 1887 i 1974 va estar habitada pels treballadors de la seua mina de carbó i les famílies d'ells.[4]
El 5 de juliol de 2015 la mina va ser inclosa en la llista de Patrimonis de la Humanitat per l'Unesco dins del grup de «Llocs de la revolució industrial de l'era Meiji en Japó: siderúrgia, construccions navals i extracció de hulla».[5]
Història
[editar | editar còdic]Aplegada dels primers habitants
[editar | editar còdic]Els primers habitants de Hashima varen començar a aplegar en 1887, despuix del descobriment d'una veta de carbó en el subsol marí, a uns doscents metros per baix del nivell de l'mar. L'explotació industrial es va iniciar en 1890, quan Mitsubishi va comprar i va habilitar l'illa per a explotar-la, lo que va continuar fent fins a 1974, any en que va procedir al tancament de la mina a causa de la disminució del consum de carbó en benefici del petròleu.[4]
Primeres construccions
[editar | editar còdic]Hashima va ser simultàneament mina i ciutat per casi cent anys. En les zones planes que se li havien guanyat a la mar es varen ubicar les instalacions industrials i en el pas dels anys, com a resposta a l'altíssima densitat poblacional, es varen construir en l'interior rocós més de trenta edificis de formigó armat conectats per una ret de llaberints, patis, passadiços i escales.
El primer edifici de formigó de Japó
[editar | editar còdic]En 1916, quan la mina estava produint prop de cent cinquanta mil tonellades de carbó a l'any i la seua població havia aumentat a més de tres mil persones, la companyia va construir un dels primers edificis japonesos de formigó armat per a paliar la falta d'espai per a vivenda i evitar els danys provocats pel temps, la mar i els tifons.[6] L'edifici, una estructura quadrada de sis plantes construïda al voltant d'un pati interior en l'extrem sur de l'illa, oferia un espai d'estage menut pero privat per als miners i les seues famílies. Cada departament consistia en una sola habitació de 9,9 metros quadrats en una finestra, la porta i un menut vestíbul (alguna cosa més semblat a la cela d'un monge que a un departament)[1] pero de tots modos representava un gran alvanç sobre les condicions anteriors. El bany, la cuina i les instalacions sanitàries eren compartits. La construcció, com ya es va dir, era de formigó; en canvi, els balcons eren de fusta. La seua pràctica arquitectura va marcar les edificacions posteriors, que varen aplegar a tindre dèu plantes que s'unien entre sí i creaven un llaberint de passadiços estrets, corredors i escales.[4] S'ha dit que en Hashima els paraigües eren innecessaris lloc que un llaberint de passadiços i escales conectava tots els blocs d'apartaments i servia com a sistema de carreteres de l'illa.[1] Hui eixa singular arquitectura és un testic mut d'una época casi oblidada de l'història de l'indústria japonesa.
L'edifici més alt de Japó en 1917
[editar | editar còdic]En 1917 es va construir un atre bloc d'apartaments més gran en el centre de l'illa i, a continuació, l'edifici residencial Nikkyu, un complex d'apartaments de nou pisos en forma d'I i l'edifici més alt de Japó. En 1918 va escomençar la construcció del següent bloc i a eixe ritme cap a 1930 hi havia més de trenta edificis d'apartaments en un diàmetro d'1,5 quilómetros quadrats. Aixina va ser que mentres la construcció se suspenia en tot Japó a causa de la Segona Guerra Mundial, en Hashima se seguia construint com a part dels esforços nacionals per a fer front a l'enorme demanda de carbó d'eixos temps de guerra.[1]
Explotació de la mina
[editar | editar còdic]Ni les guerres que va sostindre Japó contra China i Rússia ni el transcurs de les dos Guerres Mundials varen afectar al bon funcionament de la mina de Hashima, la producció de la qual va passar de cent cinquanta mil tonellades de carbó a l'any en la primera década de el XX a una producció pique de quatrecentes dèu mil tonellades anuals en 1941. Per a conseguir-ho, entre 1885 i 1889, la companyia Mitsubishi havia perforat dos túnels verticals fins a aplegar al llit marí, a una profunditat propenca als cent noventa y nueve metros.[4] Com ya s'ha dit, en 1916 la mina produïa cent cinquanta mil tonellades de carbó i en sol trenta anys l'illa va passar d'estar deshabitada a tindre una població de tres mil persones, lo que va determinar que Mitsubishi es plantejara la necessitat d'edificar vivendes per als seus habitants en la finalitat de proporcionar-los estages més estables. Al voltant de 1960, en l'apogeu de la prosperitat econòmica de Japó, l'illa contava en més de cinquanta edificis d'apartaments i una població superior a cinc mil persones.[7]
La mina en la década de 1940
[editar | editar còdic]Com a resultat d'eixos esforços en 1941, any signado per l'atac a Pearl Harbor i el conflicte en els Estats Units, la producció anual de carbó de Hashima va alcançar un màxim de quatrecentes dèu mil tonellades. No obstant, este guany va tindre un alt preu en sofriment humà perque mentres els jóvens japonesos desapareixien en els camps de batalla de China, el surest d'Àsia i el Pacífic, el govern japonés va obligar a presoners en calitat d'esclaus majorment de Corea i China a cobrir els llocs buits en les seues fàbriques i mines i molts d'estos hòmens perien com a conseqüència de les dures condicions de vida i la dieta de fam. En agost de 1945, prop de mil trescents treballadors havien mort en l'illa, alguns en accidents subterràneus, uns atres de malalties relacionades en l'agotament i la desnutrición i uns atres per botar des de lo alt de les parets amuralladas per a tractar en va de nadar cap a terra ferma.[1]
En una entrevista que se li va realisar en 1983 un treballador coreà (Suh Jung-woo 徐正雨) que va sobreviure a la dura vida de la mina recordava que de chiquet havia segut forçat a pujar a un camió junt en atres coreans per a després ser dut a una oficina governamental en la que hi havia varis mils de coreans més d'entre catorze i vint anys. Des d'eixa oficina un grup de trescents d'ells varen ser traslladats en tren a Nagasaki i, des d'allí, a Hashima.
Suh Jung-woo (徐正雨) tenia parents en Japó i no es va desesperar perque va pensar que ho dugueren a on ho dugueren dins d'eixe país podria escapar quan li'l proponguera. No obstant, tan pronte com va vore Hashima va perdre tota esperança.
Ya hi havia prop de doscents coreans en l'illa quan varen aplegar aixina que en total sumaven cinccents o siscents. Els apiñaron en un edifici de dos pisos en cinc habitacions en cada u i quatre edificis de quatre pisos en cinc o sis habitacions per pis. Hui les persones criden a Hashima "illa de l'Acorazar" pero per a ells era la "illa presó", una presó sense escapatoria.
Eixa illa rodejada d'alts murs de formigó i res més que oceà entorn estava plena d'edificis de formigó de fins a nou pisos i tant Suh Jung-woo (徐正雨) com els demés coreans varen ser estajats en els edificis de la vora (de sèt o huit junts en una menuda habitació en l'interior brut i caent a péntols). Els varen donar uniformes semblants a bosses d'arròs i els varen obligar a escomençar a treballar al matí següent a la seua arribada. Estaven rodejats de guàrdies japonesos (alguns d'ells en espases) que els vigilaven constantment.[1]
La mina es trobava en la profunditat de la mar i els treballadors aplegaven a ella en un ascensor que descendia per un pou llarc i estret. El carbó es traslladava des d'una àmplia cambra subterrànea pero els llocs d'excavació eren tan menuts que els miners devien acachar-se per a treballar. Era una tasca agotadora i insoportable. S'acumulava gas en els túnels i els sostres i les parets de roca amenaçaven en colapsar en qualsevol moment. Suh Jung-woo (徐正雨) estava convençut de que mai anava a eixir de l'illa en vida.
De fet, cada més morien quatre o cinc treballadors en accidents. Allí no existien els conceptes moderns de seguritat i els cadàvers eren incinerats en Nakanoshima.
En el seu relat Suh Jung-woo (徐正雨) va comentar que creïa provable que el forn que s'usava per a això encara existira.[1]
Segons este exminero, a pesar del treball opresivo els menjars solament consistien en huitanta per cent de residus de frijol i vint per cent d'arròs integral hervir junt en sardines sanceres en una papilla informe. Els treballadors casi tots els dies sofrien diarrea i les seues forces s'agotaven poc a poc pero els guàrdies no els permetien descansar. Suh Jung-woo (徐正雨) no recordava quàntes voltes havia pensat en botar a la mar i ofegar-se. Quaranta o cinquanta dels seus companyers coreans s'havien suïcidat o ofegat en tractar de nadar fins a Takahama [en la costa]. Suh Jung-woo (徐正雨) no sabia nadar pero per a la seua fortuna despuix de cinc mesos va ser transferit a la fàbrica de Mitsubishi en Saiwai-machi, Nagasaki, i aixina va ser com va poder eixir de l'illa. Estava segur de que si s'haguera quedat no hauria sobrevixcut.[1]
Substitució del carbó pel petròleu
[editar | editar còdic]A fins de la década de 1960 el petròleu havia escomençat a substituir al carbó per lo que en tot Japó es varen tancar mines i la companyia Mitsubishi es va vore obligada a traslladar els treballadors de Hashima a atres zones. En l'economia japonesa disparada i la tongada imminent del carbó pel petròleu com a política governamental, les mines de carbó varen ser tancant poc a poc i Mitsubishi va retallar la seua planta d'obrers i va realisar alguns trasllats a atres de les seues indústries. El 15 de giner de 1974 l'empresa va anunciar el tancament de la mina durant una cerimònia celebrada en el gimnasi de l'illa i en eixa ocasió va oferir treball a els qui volgueren desplaçar-se.[4] D'eixe modo, en poc més de tres mesos Hashima va quedar completament abandonada.
Abandó de l'illa
[editar | editar còdic]Menys de quatre mesos despuix de la cerimònia celebrada en el gimnasi el 15 de giner de 1974 per a anunciar el tancament de la mina els seus habitants varen abandonar l'illa. Les tendes es varen quedar sense clients, per un temps varen funcionar en lo just i finalment, el 20 d'abril de 1974 es va anar l'últim resident de Hashima. Els motius de l'abandó varen ser llavors econòmics, ya que l'única explotació minera que albergava es va tancar; els treballadors varen perdre els seus llocs de treball de la nit al matí i en això varen desaparéixer tots els servicis que s'havien creat al voltant de la mina.
Despuix del seu abandó, els edificis de l'illa varen permanéixer exposts a l'embat del clima i la salinitat de la mar i es varen deteriorar en rapidea. Els efectes de la deterioració de les construccions de formigó es monitorearon per a la filmació de La Terra sense humans, una série de televisió estrenada en 2009 i filmada en Hashima en la que els científics, els ingeniers d'estructures i atres experts es preguntaven en qué es convertiria la Terra si la humanitat desapareguera d'un moment a un atre. Els experts també analisaven l'impacte de l'absència de sers humans sobre el mig ambient i els vestigis de la civilisació desapareguda d'eixe modo.[8]
En 2015 Hashima és una ciutat fantasma que alberga una espècie de museu dels anys setanta a punt de desmoronarse. El dany estructural dels edificis és prou major del que s'observa en les fotografies i els carrers estan plens de material caigut des de les fronteres, de cristals, de fustes de voltons i balcons, de cables i de trossos de canonades.
Moltes cases es poden contemplar tal i com les varen deixar els seus habitants, és dir en els plats en la bàssia, les estanteries en els seus utensilis i els electrodomèstics com si s'acabaren de deixar d'usar.
En la paret d'un dels edificis un visitant, tal volta un ex resident, també va deixar escrit:
Donació a Mitsubishi
[editar | editar còdic]
En l'any 2002 Mitsubishi va decidir donar l'illa a la ciutat de Nagasaki, que a partir de 2005 eixercix jurisdicció sobre Hashima, i des del 22 d'abril de 2009 algunes de les seues zones estan obertes al turisme (mentres que abans l'accés estava restringit a historiadors i periodistes). Quan l'illa estava poblada una empresa de turisme traslladava viagers des del port de Nagasaki a través de les illes Ioujima i Takashima. En 1970 hi havia dotze servicis d'anada i regrés diaris i el viage fins a Nagasaki durava cinquanta minuts. Quan tots els residents varen abandonar Hashima, la ruta directa es va suspendre. En 2015, gràcies a la construcció d'un nou moll, cinc operadors turístics oferixen excursions en barco per l'illa. Un transbordador trasllada als visitants en un viage d'anada i regrés des del port de Nagasaki. No obstant, els que visiten Hashima desijarien permanéixer més temps allí i recórrer-la més àmpliament,[9][10] despuix de 35 anys de tancament, pero l'obertura de la totalitat de l'illa a eixa activitat implicaria grans inversions i exigiria la realisació de millores en les estructures que hui cauen a péntols i representen grans riscs per als visitants.[11]
Desenrolle
[editar | editar còdic]La clau del desenroll d'una illa deshabitada tan menuda fins a transformar-se en una ciutat en auge era l'alta calitat del carbó que s'obtenia en eixa regió. L'illa es va convertir en un símbol de la modernitat i l'industrialisació, en un model de ciutat que era una rèplica en miniatura de la societat japonesa. La producció de cantitats tan enormes de carbó va atraure durant décades a mils de treballadors i a mida que aumentava la producció també ho feya la construcció de grans estructures residencials i industrials. Per a donar cabuda a tanta gent en un àrea tan menuda calia construir en cada péntol de terra i això explica l'aspecte d'acorazar que va aplegar a tindre Hashima i també que una volta haja aplegat a ser el lloc més densament poblat del món.[1]
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ 1,00 1,01 1,02 1,03 1,04 1,05 1,06 1,07 1,08 1,09 Burke-Gaffney, Brian, “Hashima: The Ghost Island”, Crossroads: a Journal of Nagasaki History and Culture, N° 4, pp. 33-52, estiu de 1996, Lane Earns and Brian Burke-Gaffney. Disponible en [1] [2] archivat en Wayback Machine..Consultat el 15 de febrer de 2015.
- ↑ Pendlebury, John; Erten, Erdem; Peter, {{{nom3}}} (2014-08-19). donar9BAAAQBAJ&newbks=0&printsec=frontcover&pg=PT142&dq=Hashima+Island+6.3+hectares&hl=és-419 Alternative Visions of Post-War Reconstruction: Creating the modern townscape (en en), Routledge. ISBN 978-1-317-69864-7.
- ↑ (1996) Crossroads (en en), Crossroads, Incorporated.
- ↑ 4,0 4,1 4,2 4,3 4,4 Taula, Felipe, “L'illa de Hashima”, giner de 2013, Píndoles d'arquitectura, disponible en [3] [4] archivat en Wayback Machine.. Consultat el 3 de giner de 2015.
- ↑ Sites of Japan’s Meiji Industrial Revolution: Iron and Steel, Shipbuilding and Coal Mining (vejau Galeria. Consultat en [5] el 20 de juliol de 2015.
- ↑ “Geisterstadt im Ozean” (Una ciutat fantasma en l'oceà), Vergessene Orte (Llocs oblidats), Der Spiegel, 27 de novembre de 2009, artícul disponible en [6].Consultat el 22 de febrer de 2015.
- ↑ Kawamoto, Yasuhiko , “Deserted ‘Battleship Isle’ may become heritage ghost ship”, The Japan Claves News, 17 de febrer de 2009, artícul disponible en [7].Consultat el 22 de febrer de 2015.
- ↑ Life After People-2 hour special (History). El lloc web oficial de la companyia que va produir la série es troba en [8]. Consultat el 7 de febrer de 2015.
- ↑ Nagasaki Travel: Gunkanjima (Battleship Island), Japan Guide, 19 de febrer de 2015, disponible en [9]. Consultat el 20 de febrer de 2015.
- ↑ Hall, John, “Hashima Island is a former industrial town that was abandoned the last remaining coal mine closed in 1974”, 4 de juliol de 2013 (en anglés), The Independent, disponible en [10].Consultat el 13 de febrer de 2015.
- ↑ “Abandoned 'Battleship Island' to reopen to public in Nagasaki”, The Mainichi Daily News, 21 d'abril de 2009 (en anglés), disponible en [11]. Consultat el 18 de febrer de 2015.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Hashima» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.