Hemocianina
La hemocianina és una proteïna present en la hemolinfa d'alguns crustacis, aràcnits i moluscs que s'encarrega del transport del oxigen. La seua funció és equivalent a la que la hemoglobina realisa en la sanc d'atres animals i dels sers humans encara que el transport d'oxigen no és tan eficient.
En lloc de ferro presenta dos àtoms de coure en el seu centre actiu. Per açò el color de l'hemocianina oxigenada no és roig sino blau verdoso, lo que li ha donat el nom (cian = blau). Els moluscs i crustacis en este tipo de sistema de transport d'oxigen en la seua hemolinfa mostren eixe color en els seus líquits.
Els dos centres metàlics no estan en contacte directe, pero si molt pròxims entre ells. La molècula d'oxigen s'inserta entre els dos àtoms de coure, els quals canvien el seu estat d'oxidació, de +I a +II, cedint un electró cada u a la molècula d'oxigen. Com a conseqüència, esta es reduïx passant a peròxit (peròxit de hidrogen desprotonado). La transferència dels electrons a parells evita la formació del ion superóxido (Cowan, J. A. (1993). Inorganic Biochemistry, An Introduction.).
Història
[editar | editar còdic]El història de l'hemocianina data de l'any de 1867, quan va ser reportat que la sanc dels cefalòpodes es tornava blau en passar esta a través de les brànquies. En la següent década, en 1878, el fisiólogo belga León Frederiq va mostrar que el color blau era causat per l'oxigenaació del coure que contenia la proteïna, procés que era reversible; denominant-l'hemocianina. Per a 1932, ya havia segut investigada l'assimilació d'oxigen per l'hemocianina en 13 espècies d'animals i, per a cada cas es va trobar que les molècules de hemocianina posseïen àtoms de coure, aixina mateix quan la molècula estava totalment oxigenada contenia una molècula d'oxigen per cada dos àtoms de coure.
En 1976, Senozan va portar a terme una investigació sobre l'hemocianina, nom que està mal utilisat, ya que no té cap grup hemo: el coure està unit directament a la proteïna, sent esta unió forta, ya que d'acort a la constant de dissociació calculada per a la pèrdua d'un àtom de coure és de l'orde de 10-20. No obstant, el lloc d'unió de l'àtom de coure no estava ben clarificat, aun cuando es contava en evidència circunstancial de que possiblement els grups sulfhidrilos del aminoàcit cisteína i els anells imidazólicos de la histidina estigueren involucrats en l'enllaç en el metal.[1]
Conformació
[editar | editar còdic]En l'actualitat, se sap que la molècula de hemocianina pot adoptar dos conformació distintes, la forma agregada i la disgregada, cada una de les quals posseïx distinta afinitat per l'oxigen: la desoxi-hemocianina, trobant-se preferentment en la conformació de poca afinitat cap a l'oxigen (forma disgregada), a saturació intermija les dos formes conformacionales estan presents, i en solucions altament saturades la conformació d'alta afinitat és la predominant (forma agregada). Açò s'explica en base en la cooperativitat, per mig de la qual aumenta progressivament l'afinitat per l'oxigen, a mida que transcorre l'oxigenaació.
A pesar de que l'oxi-hemocianina conté dos ions Cu (II) en configuració d incompleta, és una molècula diamagnética. Açò s'ha explicat proponent un acoplament entre els dos núcleus metàlics que dona lloc a un apany electrònic antiferromagnético, lo que fa que l'oxi-hemocianina no exhibixca paramagnetisme. Esta característica havia fet supondre que els dos núcleus de coure estaven enllaçats per mig d'un ligante, ademés de la molècula d'oxigen, sent est el responsable de l'acoplament antiferromagnético.
Per un atre costat, cada ion de coure en la desoxi-hemocianina es troba coordinat a tres nitrogen imidazólicos de les cadenes proteiques, en una distància entre cada ion de 3.54 Àngstrom. Les esferes de coordinació dels dos ions de coure consistixen de dos enllaços curts Cu-N (1.95 a 2.104 Àngstrom) i d'un notablement més llarc Cu-N (2.66 a 2.77 Àngstrom). Els quatre nitrogen en enllaços curts i els dos ions de coure formen un pla i els atres dos ligantes són axials, i es troben en extrems oposts del pla, és dir, que la configuració dels ligantes axials és trans.[2]
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Hemocianina» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.