Hidronio

En química, el ion hidronio correspon al catión H₃O⁺(aq), encara que actualment no està acceptat este nom per la IUPAC. La forma de nomenar-ho be per la nomenclatura de substitució seria oxidanio, i per la tradicional seria oxonio.

Nomenclatura

En la nomenclatura de ions de la IUPAC, este catión deuria cridar-se «oxidanio», i també s'admet la nomenclatura tradicional de «oxonio» encara que «Hidroxonio» també pot usar-se per a referir-se a este catión sense ambigüitats. Una proposta preliminar de la IUPAC consistix en cridar «oxonio» o «oxidanio» per a referir-se a composts en l'àmbit químic orgànic i inorgànic al respecte.

Àcit i acidea

El hidronio és l'únic catión molecular que es forma en el aigua en presència de cationes d'hidrogen H⁺. Estos cationes no es presenten lliurement; són extremadament reactius i són solvatados immediatament per les molècules de l'aigua circumdant. Generalment, es diu àcit a qualsevol compost que siga font d'estos cationes; de totes formes, com l'aigua pot comportar-se com un àcit (i també com una base, a este comportament se li denomina anfotérico), el hidronio es presenta inclús en aigua pura de la mateixa manera que el oxhidrilo, encara que abdós en concentracions sumament baixes. La concentració de ions hidronio en aigua pura és de C_H⁺ = 10^–7 M. Estos ions es formen en l'aigua pura sense atres solucions àcides o bàsiques, per mig de la reacció de dos molècules d'aigua, segons:

2 H₂O → H₃O⁺ + OH^-

La constant d'esta reacció és de K_w = 10^–14 (constant coneguda com producte iònic de l'aigua).

Els ions, tant hidronio com hidroxilo resultants d'esta reacció tenen una vida mija molt curta, en la concentració indicada anteriorment.

El hidronio és molt àcit; a 25 °C, el seu pK_a = –1,7. És també la solució més àcida que pot existir en aigua, assumint una cantitat suficient de dissolvent per a donar-se la reacció. L'acidea del hidronio és l'estàndart implícit a l'hora de medir l'acidea d'atres espècies: un àcit fort deu ser molt millor dador de hidronios que l'aigua pura, d'una atra forma una gran proporció de l'àcit existirà en dissolució en un estat de no-ionisació, com és el cas dels cridats àcit dèbils. Front als hidronios procedents de l'auto dissociació de l'aigua, els procedents dels àcit forts tenen una vida mija llarga i la seua concentració és elevada, comparable a la de l'àcit que els ha format.

El pH d'una dissolució és la mida de la concentració dels protones; com els protones reaccionen en l'aigua per a donar ions hidronio, es pot considerar el pH com la concentració d'esta última espècie.