Hospital de la Santa Creu i Sant Pablo

Archiu:San Pau Hospital.jpg

Hospital de la Santa Creu i Sant Pablo

El hospital de la Santa Creu i Sant Pablo (Plantilla:Lang-ca) està situat en un conjunt d'edificis ubicats en Barcelona (Espanya), proyectats per l'arquitecte Lluís Domènech i Montaner, un dels principals representants del modernisme català. Va ser construït entre 1902 i 1930 en dos fases: la primera pel propi Domènech, entre 1902 i 1913, consta de tretze edificis modernistes; la segona, realisada pel seu fill Pere Domènech i Roura a partir de 1920, consta d'atres sis edificis d'un modernisme moderat i d'atres edificacions posteriors. En el seu edifici principal i els seus numerosos pabellons, l'hospital de Sant Pablo és, junt en l'Institut Pedro Mata de Reus (també del mateix arquitecte), un dels majors conjunts de l'arquitectura modernista catalana. A pesar de que no es va conseguir construir tot el proyecte original, la notorietat del mateix va ser reconeguda en diversos premis i el nomenament com Patrimoni de la Humanitat per l'Unesco en l'any 1997. També és Be d'interés cultural en el número RI-51-0000419

Archiu:Hospital SantPau-planol-nom.png

Pla de l'hospital de Sant Pablo. En vert els pabellons modernistes de Domènech i Montaner; groc i marró, els pabellons de Domènech i Roura; en roig el nou hospital

Archiu:HospitaldeSantPau.jpg

Recint de Sant Pablo en els seus últims anys com a hospital abans de ser transformat en un museu

Història

L'hospital es va fundar en 1401 per la fusió ("reducció") de sis hospitals que llavors existien en Barcelona i que a raïl de la pesta de 1348 i la crisis demogràfica posterior varen entrar en una profunda crisis econòmica. El nom de la nova institució va ser hospital de la Santa Creu. La MIA (Molt Ilustre Administració) es componia de dos canonges de la catedral de Barcelona i dos membres del Consell de Cent (orgue de govern de la ciutat de Barcelona). La gestió estava a càrrec d'un prior, que sempre era un sacerdot (en Valéncia es dia clavario i en Saragossa majordom). Fins a 1904, va ser la principal institució assistencial del principat de Catalunya i, en els hospitals de Gràcia de Saragossa i General de Valéncia, les tres peces clau del dispositiu d'acció social de la Corona d'Aragó. Situat en el Raval de Barcelona (actualment l'edifici és la sèu de la Biblioteca de Catalunya) el creiximent urbanístic de la ciutat durant el XVIII li va rodejar. Si fins a 1714 l'hegemonia en la MIA la va tindre el braç civil, durant el periodo borbònic, va haver una evident desafecció dels regidors en favor d'un poder creixent del braç religiós de la Junta que va conduir a percebre lo que era un hospital civil com un hospital religiós. Este fet va motivar que el paper dels meges anara subalterno. Els canvis en la formació mèdica durant el XIX varen moure a molts meges a efectuar crítiques molt acerbas relatives al funcionament de l'hospital, i a la subordinació del mateix als interessos religiosos. Per això, inspeccions municipals com la de 1847 i numerosos escrits en la prensa qüestionen la política assistencial de l'institució, i per això els meges varen lluitar perque la facultat de medicina i l'hospital universitari es traslladaven a una atra institució (el Clínic).

Des de principis de el XIX menudean les queixes sobre la vetustez de l'edifici i l'impossibilitat de garantisar la seua ampliació en un context de creixent urbanisació i demanda assistencial, aixina com crítiques acerbas davant el model de gestió de l'institució, defesa per la MIA com de beneficencia particular, de tal manera que Barcelona no va dispondre d'un hospital de gestió pública fins a l'aparició del Clínic. L'aplicació de la Llei de Beneficencia de 1849 i del Reglament de 1852, i sobretot la desamortisació de bona part del seu patrimoni rústic i urbà per mig de les lleis de Madoz, varen posar en qüestió l'autonomia de l'hospital dels poders públics i la necessitat d'adaptar-se a la llegislació. A l'objecte de mantindre la seua independència, l'Administració va instar la seua conversió en hospital de beneficencia privada, estatut que va mantindre —llevat el breu paréntesis de la guerra civil espanyola, en que va ser expropiat per la Generalitat en l'objecte d'atendre tant a combatents ferits com a la població civil i va passar a denominar-se Hospital General de Catalunya— fins als acorts entre la MIA i la Generalitat Provisional en 1978 i que varen supondre l'entrada en l'Administració de la Generalitat de Catalunya i el nomenament per esta del president. Des de llavors, l'hospital actua com a proveïdor de servicis del Institut Català de la Salut en el marc de la Ret Hospitalària d'Utilitat Pública.

Llegat de Pau Gil

La construcció d'un nou edifici a principis de el XX va poder finançar-se per mig de la donació que havia fet el banquer Pau Gil per a construir un hospital que devia gestionar l'Ajuntament de Barcelona o una atra institució similar. La seua construcció es va iniciar en 1902 i es va desenrollar a lo llarc de 18 anys, durant els quals les obres varen quedar paralisades per falta de mijos i per continus conflictes derivats del model de gestió que practicava l'Administració. El conjunt va ser terminat en l'any 1930. Per a aproximar-se a la voluntat del mecenes, es va afegir el seu nom Pau (Pablo) al de l'hospital, el qual a partir de llavors es va cridar oficialment hospital de la Santa Creu i Sant Pablo, si be en l'actualitat li'l coneix més popularment per hospital de Sant Pablo.

Estructura

Archiu:Barcelona-Hospital de la santa creu i sant pau.jpg

Indicador de l'Unesco

El conjunt va ser proyectat per a ocupar una superfície de 9 pomes del districte de l'Eixample, en un quadrat de 300 per 300 metros. Consta d'un edifici principal dedicat a l'administració, i de 27 pabellons en els que es desenrollen les tasques mèdiques i d'enfermeria. Tots els edificis estan units per mig de galeries subterrànees, aptes per al trasllat de malalts. Les instalacions tècniques es troben a l'aire lliure, per a facilitar el seu manteniment.

Entre tots els edificis destaca el principal, de l'administració, al que s'accedix per una àmplia escalinata. A abdós costats es troben les sales de la biblioteca i de la secretaria. En un espai separat es troba l'iglésia, que resulta impressionant. No obstant, els pabellons són també de gran interés, especialment perque cada u d'ells és diferent dels demés.

L'arquitecte Domènech va tindre varis artistes que varen colaborar en ell en el proyecte. Els principals varen ser Pablo Gargallo i Eusebio Arnau, que varen realisar les numeroses escultures del conjunt, Francesc Labarta, qui va dissenyar les pintures i mosaics, i Josep Perpinyà, que es va fer càrrec dels elements de ferro forjat.

En el pas del temps la necessitat d'ampliació ha tornat a posar-se de manifest, tant pel número de pacients, com pels alvanços tecnològics de la medicina i per la creixent activitat docent, ya que l'hospital té hui en dia caràcter universitari. Durant la segona mitat del sigle passat ya es varen incorporar al conjunt alguns nous edificis, dels quals el més important és l'institut d'Urologia (Fundació Puigvert), un hospital privat dedicat íntegrament a eixa especialitat.

L'hospital va ser concebut per a dispondre de tots els servicis dins del mateix i d'eixa manera aïllar-ho de la ciutat. En el disseny es varen proyectar carrers, jardins, edificis en suministrament d'aigua, una iglésia i fins a un convent.

L'entrada principal està orientada quarantacinc graus respecte al Eixample mirant cap a la Sagrada Família. Es creu que el motiu d'esta orientació és que Domènech i Montaner volia aprofitar el vent procedent de la mar per a ventilar l'hospital i salvaguardar-ho de malalties. També es creu que Montaner orienta l'entrada d'esta manera per a trencar en l'estructura cuadriculada del districte de l'Eixample, que no li agradava.

El pabelló d'accés està construït per rajola de cara vista com la majoria del conjunt. Domènech i Montaner utilisa diversos estils arquitectònics d'una forma magistral i molt ordenada com podem observar en este pabelló principal a on trobem elements gòtics, neogóticos, bizantins i estils arquitectònics germànics com la torre del rellonge. Hi ha dos sifres que indiquen les dates d'inici i de finalisació d'este edifici principal (1905 la data d'inici que es representa en la lletra grega alfa i, la data de finalisació, 1910, representada per la lletra omega). En la frontera principal es troben quatre escultures d'un jove Pablo Gargallo que representen les tres virtuts teologales (fe, esperança i caritat) més una quarta, l'obra, ya que Domènech i Montaner pensava que l'home devia demostrar estes tres virtuts per mig de les seues accions o obres.

Dins del pabelló principal es troba una estructura d'arcs i columnes que representa un jardí de plantes medicinals, ya que antigament en els hospitals es cultivaven este tipo de plantes per a crear les seues pròpies medicines. L'hospital de Sant Pablo també es va pensar per a tindre un jardí medicinal darrere de l'entrada principal encara que finalment no es va construir.

Una atra característica important és que l'hospital estava pensat per a diferenciar als pacients entre hòmens i dònes. En la part dreta es troben els pabellons dels hòmens que tenen noms de sants, i en la part esquerra els pabellons de les dònes en noms de santes o vérgens. De fet en l'entrada principal hi havia una porta en l'ala dreta per als hòmens i una porta en l'ala esquerra per a les dònes.

Una curiositat més en la que es reflectix la preocupació de l'arquitecte per l'harmonia i la simetria és que els pabellons que estan prop de l'entrada principal són els més menuts i van creixent en funció nos adinsem en l'hospital formant una perspectiva agradable a la vista. Aixina mateix els pabellons que es troben a la mateixa altura són iguals, i l'única diferència és que un està dedicat a un sant i un atre a una santa o verge en funció si era un pabelló d'hòmens o dònes (dreta hòmens i esquerra dònes).

Nou hospital

Archiu:Maqueta Sant Pau.MIA

Maquetar de l'hospital de Sant Pablo, Museu d'Història de Catalunya

En l'entrada de el XXI, l'hospital de la Santa Creu i Sant Pablo va iniciar un important procés que va culminar en el que és hui el seu tercer emplaçament des del seu naiximent fa més de 600 anys. El nou hospital es va escomençar a construir en l'any 2000 en la partix nort del recint de Sant Pablo, en el cantó dels carrers Mes Casanovas i Sant Quintín, per a donar resposta a les noves necessitats sanitàries. Este edifici està format per un bloc principal que acull bàsicament l'activitat ambulatoria (36 022 m²) del que es despleguen, com a dits, quatre blocs d'hospitalisació (46 878 m²).

L'hospital de la Santa Creu i Sant Pablo va inaugurar en 2009 la seua nova sèu, un complex sanitari situat en l'extrem noreste del conjunt moderniste i separat d'est. El trasllat de l'activitat hospitalària va permetre iniciar el procés de rehabilitació dels pabellons modernistes, per a dotar-los d'atres usos vinculats a un nou proyecte. L'hospital actualment està format per cinc cossos, casi independents que s'unixen en un gran vestíbul que redistribuïx la circulació i relaciona tot el complex hospitalari.

En la seua funció assistencial destaquen múltiples activitats, algunes d'elles considerades de referència en el seu àmbit d'actuació. Anualment s'atenen més de 35 000 malalts ingressats i més de 145 000 urgències. En les consultes externes es reben cada any unes 350 000 visites i en l'hospital de dia s'atenen més de 75 000 usuaris. Dispon de 136 punts d'hospital de dia, 644 llits i 21 quirófans.

El patronat de la fundació de gestió sanitària de l'hospital de la Santa Creu i Sant Pablo és el màxim orgue de govern de l'Hospital i està format paritariamente per l'Ajuntament de Barcelona, el Capítul Catedralicio i la Generalitat de Catalunya. Hui l'hospital està integrat en la Ret Hospitalària d'Utilisació Pública de Catalunya.

La fundació privada Hospital de la Santa Creu i Sant Pau és l'institució encarregada de gestionar i velar pel manteniment i la conservació del conjunt monumental i artístic del seu recint moderniste, i porta a terme la seua activitat benèfic-assistencial.

Heliport

En el sostre del bloc I del nou hospital es troba una pista d'aterrisage d'helicòpters medicalizados que va ser inaugurada el 15 de juliol de 2010 i està dotada dels sistemes de seguritat necessaris, complint en les normatives internacionals. Conta en equipament per a operacions en condicions de visibilitat diürnes i nocturnes. Des de l'heliport s'accedix directament a l'UCI, urgències o quirófans per mig d'un ascensor, sense necessitat d'un atre vehícul terrestre (com era el cas de l'anterior heliport). La pista és òptima tant per als helicòpters del SEM, com per als aparats que realisen operacions sanitàries en Espanya i Europa, podent soportar aparats de fins a 5500 kg.

L'antiga helisuperfície es troba en el cantó dels carrers Mes Casanovas en Cartagena, i hui en dia està en desús.

Distincions

• En 1997 l'Unesco va declarar l'hospital de Sant Pablo Patrimoni de la Humanitat.
• En 2001 va rebre la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya.

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Hospital de la Santa Creu i Sant Pablo.
• Palau de la Música Catalana i hospital de Sant Pablo, Barcelona La Colecció de la UNESCO en Google Arts and Culture
• Jornada de portes obertes de l'hospital de Sant Pablo, abril de 2010
• Sitie web oficial de l'hospital
• Visites guiades
• Hospital de la Santa Creu i Sant Pablo pinkbigmac.com
• L'exquisita rehabilitació de l'Hospital de Sant Pablo: una joya modernista que mira al futur (I)