Idioma esperanto
| Esperanto Esperanto | |
| Pronunciació: | AFI: |
| Atres denominacions: | |
| Parlat en: | |
| Regió: | Mundial |
| Parlants: | 2 millons (aprox) |
| Rànquing: | No està entre els 100 primers |
| Família: | Al ser artificial, no té família genètica. |
| estatus oficial | |
| Llengua oficial de: | No és oficial en cap lloc |
| Regulat per: | Akademio de Esperanto |
| còdics de la llengua | |
| ISO 639-1 | eo |
| ISO 639-2 | epo |
| ISO/FDIS 639-3 | epo |
| SIL | epo |
| vore també: llengua | |
L'esperanto és un idioma planificat, creat per l'oftalmòlec polac L. L. Zamenhof en l'any 1887 com a resultat d'una década de treball. El primer llibre publicat fon La lingvo internacia (en valencià: La llengua internacional).
L'esperanto està destinat per a servir com a idioma auxiliar internacional, el segon idioma (despuix de l'idioma natal). La major part del seu vocabulari està format per raïls de llengües modernes d'orige indoeuropeu i també del llatí i del grec clàssic. La gramàtica es basa en 16 regles sense excepcions. L'alfabet és fonètic (cada so es correspon a una sola lletra i viceversa). En una estructura llògica (per eixemple les terminacions -o per a substantius, -a per adjectius, etc.). El seu caràcter aglutinant, permet construir paraules combinant raïls, afixos i terminacions, en lo que en un número chicotet de raïls poden expressar-se tots els conceptes possibles, lo que permet un ràpit aprenentage. Açò fa de l'idioma més fàcil de dependre que qualsevol idioma matern, inclús per als no europeus.
Objectiu[editar | editar còdic]
La creació d'este idioma tenia com a objectiu facilitar la comunicació entre els parlants d'idiomes diferents sense donar preferència a una llengua concreta, de manera que els natius, junt a la seua llengua materna, tingueren una segona llengua per a entendre's en les relacions internacionals en persones d'atres llengües. Per lo tant, no dona preferència a cap llengua de les existents sino que pretén arribar a totes les cultures utilisant com a nexe d'unió un idioma neutral. L'objectiu seria superar els imperialismes llingüístics.
Introducció[editar | editar còdic]
L'esperanto és un idioma auxiliar internacional, una segona llengua de comunicació despuix de la llengua nativa del parlant. El vocabulari prové principalment de llengües d'Europa occidental, mentres que la seua sintaxis i morfologia mostren influències eslaves i grans semblats en llengües aïllants i aglutinants com el chinenc o japonés, respectivament. La gramàtica de l'esperanto es resumix en 16 regles gramaticals i l'alfabet és completament fonètic. Les terminacions regulars que s'afigen a la raïl permeten crear de forma sistemàtica paraules combinant raïls, prefixos i sufixos. Per eixemple, els sustantius es formen sempre en -o (suno, sol) i els adjectius en -a (suna, solar). El caràcter aglutinant i aïllant de l'esperanto implica que partint d'un número relativament chicotet de morfemes (467 morfemes cobrixen el 95% de l'esperanto parlat), es poden expressar tots els conceptes possibles i s'accelera l'aprenentage del lèxic. També els girs idiomàtics freqüents en les llengües naturals i casi inexistents en esperanto acceleren la seua adquisició.
Este tipo de característiques de flexibilitat, senzillea i claritat estan darrere de la teoria del valor propedèutic de l'esperanto. Per esta raó, alguns políglotas i professors que parlen esta llengua senyalen l'esperanto com la millor primera segona llengua per a conseguir millors resultats en les següents i ho utilisen en programes escolars o en les seues recomanacions. Ademés, dominar l'esperanto no implica conéixer la cultura ètnica de tots els seus parlants, per lo que els parlants esperantistes aclarixen detalls culturals propis en més freqüència, en lloc de presupondre eixos coneiximents com en freqüència ocorre en llengües naturals.
Pels periodos històrics favorables a idees d'acostament de pobles, i gràcies a les seues característiques, l'esperanto va experimentar en els seus començaments una difusió relativament elevada, coneixent-se com «el llatí dels obrers». No obstant, les époques de guerres mundials, dictadures totalitàries i repressions polítiques varen frenar la seua expansió. En abril de l'any 1922, pese als informes favorables de la Societat de les Nacions per a incorporar l'esperanto a les llengües de treball, el delegat francés Gabriel Hanotaux va ser l'únic en vetar l'esperanto com a llengua de treball en la Societat de Nacions per considerar que ya existia una llengua franca: el francés. Resulta complicat estimar el número de parlants d'esperanto en l'actualitat per tractar-se d'una llengua segona i sense nació. Des de finals del sigle passat l'estimació més generalisada és de dos millons de parlants en tot lo món.
L'esperanto té presència en Internet a on la busca de la paraula «esperanto» tira un resultat de més de 153 millons de pàgines. Són centenars les organisacions especialisades o de temàtica general que utilisen este idioma com a llengua de treball. L'Associació Universal d'Esperanto conta en mils de membres en 120 països, relacions oficials en la ONU, la UNESCO i l'Organisació Internacional de Normalisació, i organisa el Universala Kongreso (Congrés Universal d'Esperanto) alternant continents anualment.
Història[editar | editar còdic]
Desenroll[editar | editar còdic]
L'esperanto va ser desenrollat a finals de la década de 1870 i a principis de la década de 1880 pel oftalmòlec polac Dr. Luis Lázaro Zamenhof. Despuix de dèu anys de treball —lapsus que Zamenhof va passar traduint lliteratura a l'idioma, aixina com escrivint prosa i versos originals—, la primera gramàtica de l'esperanto va ser publicada en Varsòvia en juliol de 1887. La sifra de parlants va créixer ràpidament durant les décades següents, en un principi en l'Imperi rus i l'Europa central i oriental, despuix en Europa occidental, Amèrica, China i Japó. En els primers anys del moviment, els esperantistes solament mantenien contacte per correspondència, fins que es va realisar el primer Congrés Universal d'Esperanto en la ciutat francesa de Boulogne-sur-Mer en l'any 1905. Des de llavors, els congressos mundials s'han organisat en els cinc continents any rere any llevat durant les dos Guerres Mundials.
Expansió inicial[editar | editar còdic]
El número de parlants va créixer ràpidament en les primeres décades, sobretot en Europa, després en Amèrica, China i Japó. Molts dels primers parlants migraren des d'un atre idioma planificat, el volapük, que el mateix Zamenhof havia deprés.
En 1888, el periodiste Leopold Einstein va fundar en Nuremberg (Alemània) el primer grup d'esperanto; un any despuix, en 1889, el mateix periodiste va fundar la primera gasseta en esperanto: La Esperantisto. En ella varen publicar els seus escrits autors com Zamenhof, Antoni Grabowski, Solovjev, Devjatin o León Tolstói. Despuix de la colaboració de Tolstói, que va ser un dels majors defensors de l'esperanto, la censura sariste va decidir prohibir l'entrada d'eixemplars de la revista a l'Imperi rus.
A finals del sigle, el condomini de Moresnet va establir l'esperanto com a idioma oficial, sent aixina el primer país del món en fer-ho. Açò es va deure principalment a que volia demostrar-se l'internacionalitat i neutralitat de l'estat. El seu himne es dia Amikejo ("lloc d'amistat"). No obstant, per les invasions alemanes en Bèlgica, Moresnet va ser dissolt en l'any 1920, per lo que, des de llavors, no existixen països en l'esperanto com a idioma oficial.
El moviment esperantista va créixer de manera ferma i va atraure persones de totes les classes socials i de totes les ideologies, encara que provablement en una proporció alguna cosa major de membres de la menuda burguesia alvançada. Pronte va tirar raïls en França, especialment en la ciutat de Céret i posteriorment en Espanya, particularment en la ciutat de Valéncia.
En 1898, l'expresident de la Primera República Espanyola, Francisco Pi i Margall, va donar a conéixer l'esperanto en Madrit per mig d'un artícul de prensa publicat en el diari republicà El nou règim. Despuix de la fundació dels primers círculs esperantistes, dels cursos d'esperanto i del contacte en grups similars en atres països, el moviment esperantista d'Espanya es va sentir en forces per a crear la primera agrupació d'àmbit estatal en l'objectiu de difondre l'idioma internacional. La Societat Espanyola per a la Propaganda de l'Esperanto es va fundar en 1903. Eixe mateix any es va crear la Associació Valenciana d'Esperanto.
Barcelona es va constituir pronte en centre esperantista per mig de la llabor de l'escritor Frederic Pujulà, considerat el introductor i màxim difusor de l'esperanto en Catalunya, que va fer una gran difusió des de la revista modernista Joventut, en colaboracions en La Veu de Catalunya i en la publicació d'un gran número d'obres didàctiques, com a gramàtiques, cursos i vocabularis.
En els primers anys del moviment, els esperantistes solament varen mantindre contacte per mig de correspondència. En 1905, no obstant, va tindre lloc en la ciutat francesa de Boulogne-sur-Mer l'I Congrés Mundial d'Esperanto, en 688 participants procedents de trenta països i que va consolidar els fonaments de la comunitat esperantista. En este congrés es va acceptar la Declaració de Boulogne, un document constitucional bàsic en el que es definixen les causes i objectius del moviment esperantista i a on es va fixar oficialment el Fonament d'Esperanto com a reglament essencial i inalterable de la llengua. Des de llavors, cada any, llevat en periodos de guerra, s'han celebrat congressos internacionals en els cinc continents, aparte de molts atres trobades i activitats.
En 1908 es va originar una greu crisis dins del moviment esperantista que amenaçava en destruir la llengua: el cisma del anat. Este cisma ho va provocar un grup d'esperantistes «reformistes», en Louis Couturat al front, els quals varen presentar un nou proyecte de llengua considerat per ells un esperanto reformat, i que a la seua volta deixaven oberta la porta a noves reformes. La pressió que varen eixercir els idistes, no obstant, varen conduir a Zamenhof a propondre vàries reformes afrancesades per a l'esperanto als llectors de La Esperantisto, com eliminar els signes diacrítics, suprimir el acusatiu, etc. El 60 % dels abonats a la revista varen rebujar les reformes, ya que comprenien que estes destruirien la confiança dels parlants en l'estabilitat de la llengua que havien deprés i escomençat a usar. Els idistes varen obstaculisar el progrés de l'esperanto durant dos décades. A pesar d'això, no obstant, es va vore un alvanç notable del moviment esperantista a nivell internacional.
En 1909 es va celebrar en Barcelona el V Congrés Universal d'Esperanto, que va supondre l'arribada a esta ciutat (i en la ciutat de Valéncia, a on també es varen portar a terme algunes activitats) de varis mils de persones vingudes de numerosos països, no sol europeus, i va representar l'impuls principal al moviment esperantista. Durant la celebració es va fundar l'Unió Esperantista Catòlica Internacional. Frederic Pujulà va presidir el Congrés i fon president d'honor el rei espanyol Alfonso XIII, que va nomenar a Zamenhof Comendador de l'Orde d'Isabel la Catòlica. El mateix any, en Chest (Foya de Bunyol), un veí de la vila, Francisco Máñez, va introduir l'esperanto i va conseguir que s'expandira. Chest es va convertir aixina en un dels llocs del món en els índexs més alts de població que parla o entén l'esperanto.
Enllaços externs[editar | editar còdic]
Vore també[editar | editar còdic]
Enllaços[editar | editar còdic]
- La valencia lingvo en danĝero
- Est artícul fon creat a partir de la traducció de l'artícul ast.wikipedia.org/wiki/Esperanto de la Wikipedia en asturià, baix llicència Creative Commons-BY-SA.