Iglésia de Santa María de Melque

Iglésia de Santa María de Melque

Santa María de Melque és un complex monástico visigodo que es troba en el terme municipal de Sant Martín de Montalbán, en la província de Toledo (Espanya). Es localisa a 30 km al sur de la capital provincial, equidistant de les localitats de La Pobla de Montalbán i Sant Martín de Montalban (Toledo), entre la riera Ripas i el riu Torcón, que és un afluent de la marge esquerra del riu Tajo.

En l'actualitat poden visitar-se l'iglésia, que ocupa el centre del complex, i el centre d'interpretació que s'ha instalat en les dependències anexes, també restaurades. El paisage que s'observa des de Santa María és també característic de la zona.

Història

Planta de l'iglésia

Santa María de Melque va nàixer com a conjunt monástico en els sigles VII i VIII en les rodalies de la que era la capital del regne visigodo, Toledo. La seua data de construcció inicial és molt antiga, de el VII, que coincidix en el final del regne visigodo. La datació per radiocarbono d'una mostra de esparto obtinguda de la part conservada del lluït original d'estuc ha donat una data de construcció més provable en l'interval des de 668 fins a 729. Provablement la seua construcció es va paralisar quan va començar l'arribada dels àraps i es va terminar i es va reformar despuix, havent sofrit múltiples vicissituts històriques.

En el seu orige va haver en aquell lloc una quinta romana en cinc assuts sobre les dos rieres que rodegen el montícul rocós. Després es va construir el monasteri en edificis organisats entorn a l'iglésia.

La conquista musulmana de la península ibèrica no va terminar immediatament en este núcleu monástico puix es tenen testimonis de la pervivencia d'una comunitat mozárabe que després va desaparéixer. Les seues construccions varen ser aprofitades com a núcleu urbà i la seua iglésia es fortificó en la construcció d'una torre sobre la cúpula de l'iglésia, torre que se seguix conservant. L'aigua de pluja i de les torrenteras s'embassava per mig d'assuts situats a un i un atre costat del complex.

En la conquista de Toledo pel rei Alfonso VI de León en el 1085 el temple va recuperar la seua funció llitúrgica sense perdre la seua funció militar. Les tombes antropomorfas situades al Este i els restants de barbacanas que es conserven són testimonis d'este periodo històric.

En 1148 apareix mencionada —en el nom de Santa María de Balat Almelc— en la bula del papa Eugenio III que establix els llímits de l'archidiòcesis de Toledo despuix de la reconquista de la ciutat (bula donada en Reims el 16 d'abril de 1148). També apareix mencionada en les Relacions topogràfiques de Felipe II (1575, en el capítul dedicat a la Pobla de Montalbán) i en les Descripcions de la moradura Lorenzana (1784), en abdós casos ya en el nom actual de Melque i descrita com a ermita rural a la que peregrinaban una volta a l'any (romeria) els veïns de La Pobla de Montalbán.

El menut núcleu de població va perviure fins a ben entrat el XIX aprofitant-se les construccions monásticas per a usos de casa de labranza. La desamortisació de Mendizábal va terminar en el cult sent destinades totes les seues construccions a estables i palleres.

En 1968 la Diputació Provincial de Toledo va adquirir el complex i ho va restaurar, rehabilitant l'iglésia i també els edificis anexos a on es va instalar el centre d'interpretació de Santa María i el món visigótico. En una de les seues sales encara es pot apreciar un llarc pesebre construït en materials del propi conjunt monástico. S'espera seguir treballant en la recuperació dels assuts, la prop i el poblat visigótico.

L'iglésia

Interior de l'iglésia

Vista lateral

Detall d'un dels vans

Va ser construïda en la primera mitat de el VIII i és un dels monuments millor conservat de l'Espanya altomedieval. La seua tècnica constructiva és herència directa de l'arquitectura tardorromana.

No obstant, els escassos elements decoratius que es conserven (filigranes d'estuc en els arcs torales de la travessia) la posen en relació en influències cristianes orientals de lo que ara és Síria o Jordània. El gran arcosolio (arc = arc; solio = sarcòfec) que es pot vore encara en el fondo del braç sur de la travessia, sugerix que Melque va poder ser en un principi un mausoleu destinat a l'enterrament d'un alt personage del Regne Visigodo de Toledo. Més vesprada, l'iglésia va ser reformada per lo manco dos voltes.

Els templarios de la Reconquista varen convertir l'iglésia en torre defensiva, transformant-la en una turris a la romana. Esta torre sobre el cimborrio ha segut recentment desmontada. Tenia un porche en tres obertures, hui desaparegut.

La planta és cruciforme, en un àbsit central; els dos àbsits laterals varen ser afegits més vesprada. Es conserven íntegres les seues distintes naus, algunes capelles laterals i una sala dotada d'arcs de ferradura molt pronunciats. Es conserva també una caseta provablement del fundador del temple, com ya es va indicar.

El presbiteri és ampli com correspon a una comunitat monástica i a abdós costats d'ell poden apreciar-se arcs de mig punt achatados. Sobre la volta es conserva la torre musulmana a la que s'accedia per escala exterior.

La seua fàbrica és d'enormes blocs de granit ensamblados en sec, que recorda l'aqüeducte de Segòvia. La molduración està calculada en colzes romans i és similar a la de Sant Pedro de la Mata, també en Toledo, o a la de Sant Miguel dels Fresnos, en Badajoz.

Esta iglésia té aportacions d'estil clarament visigodo i solucions noves que aporten els mozárabes, i ademés recorts de l'estil romà:

• Aportacions visigodas: l'arc de ferradura que sosté la volta de l'àbsit, que sobrepassa en ⅓ del radi. El conjunt desprovisto de restants esculpidos, de tradició visigoda. El arcosolio.
• Aportacions mozárabes: arcs centrals de ferradura sobrepassats en ½ del radi. Arcs de les finestres en ⅔. Les estranyes pilastres semicirculares de l'interior que tampoc poden considerar-se adossades.
• Innovacions: el rebaixe circular dels cantons en les seues quatre fronteres més el clavill vertical a abdós costats, donant l'aspecte de pseudocolumnas. S'assemblen a les columnes situades en els cantons de les torres llanternes d'estil romànic normando. És una solució sense precedents.
• Estil romà: els enormes blocs de granit, la molduración en colzes romans, la seua planta que pot comparar-se en el mausoleu de Gala Placidia en Rávena (Itàlia).

És un edifici visigodo des del punt de vista cronològic, pero en solucions protomozárabes.

Llegenda de la Taula de Salomón

L'investigador José Ignacio Carmona Sánchez, en el seu estudi històric Santa María de Melque i el tesor de Salomón, senyala cóm existix total unanimitat per part d'historiadors sobre la Taula de Salomón en lo següent:

• D'existir una Taula anomenada de Salomón, no va ser cap de les trobades despuix de l'invasió àrap, com es desprén de les fonts més autorisades; prova d'això és que en els sigles posteriors moltes persones principals com Felipe II, proseguien en la seua busca.
• Fins a l'últim moment, el clan godo que recolzava l'invasió no va témer per les relíquies, puix llunt de vore els àraps com una amenaça, esperaven ser restituïts en el tro.
• Els visigodos varen ocultar no pocs dels seus tesors i secrets en sarcòfecs, enterrament i coves associades a construccions, com es deduïx per descobriments posteriors.
• El clan visigodo perdedor, al vore's sorprés pel ràpit alvanç dels musulmans, va improvisar vies d'eixida, duent en si els objectes d'importància, tal com es relata sobre la famosa arca de les relíquies, que va acabar en una cova a les afores d'Oviedo. L'ocultació en les proximitats de la capital apunta a un excés de confiança i ben va poder ser portat a terme per qualsevol dels clans; pel clan vencedor perque no es fiaria dels àraps fins a no ser restituït; pel clan derrotat perque va poder confiar en la transitoriedad que suponien les constants alternances i lluites de poder en el món visigodo.
• Les vies naturals d'eixida de Toledo anirien en la direcció dels monts de Toledo, a on existien antigues vies romanes que facilitaven la fugida, tal com es confirma en la trayectòria i localisació del tesor de Guarrazar.
• En la mateixa trayectòria de la localitat a on va aparéixer el tesor de Guarrazar (Guadamur), i a penes a uns quilómetros equidistants, es troba, no per casualitat, una de les iglésies més antigues i desconegudes d'Espanya. Esta iglésia conta en tots els elements raonables de provabilitat: un arcosolio, una intrincada ret de galeries subterrànees, una posterior vinculació a l'Orde del Temple i llegendes i tradicions que la relacionen en els tesors templarios.

Louis Charpentier posa l'eixemple de Dormelle (Seine-et-Marne), un subterràneu molt ampli en volta de rajola i forma de breçol que es comunicava, prenent la direcció de Paley, en una encomana templaria germana. En el castell de Montalbán els seus subterràneus són funcionalmente anacrònics i guarden una semblança casi absoluta en la descripció de Charpentier.

Algun d'estos objectes podria estar ubicat en l'entorn del castell de Montalbán i l'iglésia de Santa María de Melque, en Toledo:

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Iglésia de Santa María de Melque.
• «Un dels temples visigodos millor conservats d'Espanya». Diari ABC. Consultat el 21 de juny de 2018.