Iglésia de Santa María la Major de Sant Gil (Molina d'Aragó)

Iglésia de Santa María la Major de Sant Gil (Molina d'Aragó)

La iglésia de Santa María la Major de Sant Gil, més coneguda com a iglésia de Sant Gil, és un temple catòlic situat en la ciutat de Molina d'Aragó.

Història del temple

Alguns historiadors senyalen que la primitiva iglésia de Santa María la Major o de Santa María de Sant Gil va ser construïda en els sigles XII o XIII, i que va ser un dels primers temples edificats en la ciutat durant la reconquista del señorío de Molina, encara que la seua existència no està documentada en el XIV, pero sí a finals de el XV. La primitiva iglésia, en opinió d'alguns autors, era un temple romànic senzill, edificat sobre terreny bla i movedizo, i en una «torre airosa i altíssima» que va alcançar fama en tota Espanya pel seu inclinament, de la mateixa manera que la torre de Pisa en Itàlia.

També consta que els procuradors generals del Comú de Vila i Terra de Molina d'Aragó juraven els seus càrrecs en este temple davant el corregidor de la ciutat, que elegia a aquell dels tres aspirants que considerara més capacitat per a eixercitar el càrrec, basant-se en la seua «edat, saber i fortuna personal».

Cap a 1524 va començar a edificar-se la nova iglésia de Sant Gil, en un estil, com senyalen alguns autors, «de decadent i fàcil gòtic, en un molt de ramplón renaixentiste», i consta ademés que a mitan de el XVI els recios murs del temple i la nova capella major ya havien segut construïts. En 1572, la desapareguda iglésia de Santa Creu de Molina d'Aragó va ser unida a l'iglésia de Sant Gil.

A pesar de que la sèu del Cabildo de clercs de Molina d'Aragó es trobava en l'iglésia de Sant Martín, la contaduría i l'archiu del Cabildo es custodiaven en l'iglésia de Sant Pedro, i en el XVII varen ser traslladats a l'iglésia de Sant Gil, i en l'actualitat, l'archiu es custodia, junt en atres fondos, en l'ajuntament de la ciutat.

En el XVII, l'iglésia de Sant Gil va rebre la advocación de Santa María la Major, que manté en l'actualitat, i en eixa época ya era el temple més important de Molina d'Aragó, i moltes famílies nobles molinesas varen fer grans donacions al temple i varen edificar vàries capelles, per lo que l'iglésia contava en numerosos ornaments, obres d'orfebreria, altars, quadros i retaules. Ademés, el temple va ser elegit com a lloc de sepultura per numerosos nobles, i contenia numeroses làpides i enterrament.

La capella del Crist de les Victòries, estava presidida per una image de Crist cridada aixina, que hi havia estat colocada en l'altar major de la primitiva iglésia, i que en el XVII va passar a presidir la capella edificada per Antonio de Peñalosa, regidor de Molina d'Aragó. Esta capella va ser edificada pel mestre d'obres Juan d'Aigües, que va morir despuix de caure d'una bastida mentres la construïa.

Una atra capella destacada del temple era la de la Verge del Pilar, l'altar del qual gojava d'un privilegi apostólico pel que cada missa oficiada en ell per un membre del Cabildo de clercs de la ciutat permetria que un ànima ixquera del Purgatori. Ademés, l'iglésia contava en dos rellonges, com a senyal de riquea i «modernisme», i en un destacat orgue, construït cap a 1600 per un «flare passager», del que s'afirmava que «del seu tamany no hi ha un atre més perfecte en Espanya, i si s'haguera de voler donar ho pesarien a or algunes catedrals».

Ademés, el retor de l'iglésia de Sant Gil lo era també dels llocs de Castellote, Valsalobre, Prats Redons, Chera, Otilla i Aldehuela, i aixina va ser fins a finals de el XV o principis de el XVI, que el retor i vicari Pedro Alonso va entregar a varis dels seus nebots i familiars alguns d'eixos beneficis eclesiàstics, com el de Prats Redons, lo que va perjudicar a la parròquia de Sant Gil.

En 1811, durant la Guerra de l'Independència Espanyola, l'iglésia va ser saquejada per les tropes franceses, i en 1915 un incendi va destruir completament l'interior del temple i també numeroses obres d'art, per lo que va haver de ser reconstruït, sent inaugurat el 29 de setembre de 1924.

L'iglésia de Santa María la Major de Sant Gil

El temple, que és de grans dimensions, conta en dos portades manieristas de el XVI. En la capella major de l'iglésia està colocat l'escut d'armes de Jaime Mal, i en l'actualitat l'obra d'art més destacada del temple és el seu retaule major, que va ser colocat cap a 1980 i procedix del desaparegut municipi d'El Atance, que va desaparéixer despuix de la construcció del Embassament del Atance. El retaule major és d'estil renaixentiste i va ser eixecutat en el XVII per membres de l'Escola de Sigüenza.

En el XIX, despuix de la Desamortisació de Mendizábal, els restants mortals de Blanca Alfonso de Molina, que era senyora de Molina i Taula, filla de l'infant Alfonso de Molina, i neta del rei Alfonso IX de León, varen ser traslladats des del monasteri de Sant Francisco de Molina d'Aragó a l'iglésia de Sant Gil, a on varen ser depositats en una urna situada en el costat del Evangelio del presbiteri, encara que varen desaparéixer, junt en numeroses obres d'art, durant el greu incendi que va destruir completament l'interior de l'iglésia en 1915.