Inseminació artificial

Inseminació artificial

Espermatozoide mentres fecunda un òvul.

Inseminació artificial és tot aquell método de reproducció assistida que consistix en el depòsit d'espermatozoides en la femella per mig d'instrumental especialisat i utilisant tècniques que reemplacen a la copulació, implantant-los en l'úter, en el cérvix o en les trompes de Falopi, en la finalitat de conseguir la gestació.

Història

Els sumerio, ademés d'inventar l'escritura, varen registrar per primera volta una tècnica, molt artesanal per lo demés, d'inseminació artificial en ovins, la mateixa que es va utilisar posteriorment en equins.

L'inseminació artificial en humans té lluntans precedents. Segons distints testimonis de l'época, com els de el croniste Alonso de Palència i del mege Hieronymus Münzer, i l'estudi històric de Gregorio Marañón, va ser eixecutada en Aranda de Duero per un mege judeu, que va introduir el semen del rei Enrique IV de Castella "l'impotent" per mig d'una cánula o tubo acodado d'or en el cos de la seua esposa la reina Juana de Portugal. És dubtós que tal procediment tinguera èxit, ya que encara que la reina efectivament va tindre una filla en 1462, la princesa Juana, els dubtes que va haver sobre la seua paternitat varen fer que rebera el sobrenom de "la Beltraneja", en alusió al seu presunt verdader pare, el valgut del rei.

En 1677 el científic neerlandés Leeuwenhoek va observar espermatozoides gràcies als microscopis que havia construït. Més de 100 anys despuix, el sacerdot i fisiólogo italiano Lazzaro Spallanzani va demostrar que devia existir contacte físic entre l'òvul i l'esperma per a que es desenrollara un embrió. Fins a eixe moment es creïa que l'embrió era "producte de la llavor masculina, nutrit en el sol de la dòna". Spallanzani va realisar experiments exitosos d'inseminació artificial en peixos i amfibis. En 1784 va practicar la primera inseminació artificial d'una gossa, lo que va derivar en el naiximent de tres cadells totalment sans 62 dies més tart.

En 1785 el cirugià escocés John Hunter va arreplegar en una cheringa calenta el semen d'un comerciant en hipospadia i ho va injectar en la vagina de la seua dòna. L'idea de conservar el semen masculí es remonta a 1866 quan Paolo Mantegazza va crear en Pavía un banc d'esperma veterinària. Els esforços per a desenrollar tècniques modernes d'inseminació artificial varen començar en Rússia en 1899. Es té constància {Ivanoff, 1922} de l'inseminació artificial d'un cavall realisada en èxit en 1922. Cap a l'any 1950, l'inseminació artificial es va convertir en una indústria establida: en 1949 varen aparéixer métodos de congelació i descongelación de l'esperma i en 1950 sorgix l'idea d'afegir antibiòtics al semen per a previndre malalties venéreas. Posteriorment, en els anys 70 i 80 es varen desenrollar métodos eficaços de recolecció de semen.

El semen vacú congelat en nitrogen líquit (-196 °C) ha permés el seu almagasenament per llarcs periodos (el més antic des de 1952 a la data) sense que es produïxca una deterioració en la fertilitat del mateix. Gràcies a això el semen (i la genètica continguda en ell) es conserva, es transporta i s'utilisa en ambients molt diversos.

Archiu:Instrumentos de CAPS 5 en 1936. CAPS 6

Instruments utilisats per a IA en animals. Instruments importats des de Rússia pel Dr. Ing. Luis Thomasset en 1935.

Inseminació artificial en animals

L'inseminació artificial és usada en animals per a propagar bones qualitats d'un mascle en moltes femelles. És especialment amprada en cavalls, vacas, porcs, gossos en pedigrí i ovellas. El semen és recolectat, refrigerat o/i congelat, i enviat a l'ubicació de la femella.

Per a conservar el semen es diluïx en una solució que conté els components necessaris per a mantindre la viabilitat dels gamets tals com a sucres (usualment fructosa), sals i substàncies tamponadoras, aixina com nutrients tals com els aportats per la yema o la llet descremada.

Si les mostres són congelades, necessiten de l'adició d'agents crioprotectores com el glicerol per a conservar-ho millor. També se li afig antibiòtics per a controlar el creiximent bacterià i disminuir el risc de contaminació bacteriana.

L'inseminació artificial d'animals de granja és una tècnica reproductiva d'us molt comú. Lo que permet un us més ampli del potencial genètic de l'animal ya que pot servir a un número major de femelles reproductores.

Un mascle vacú, en monta natural o dirigida pot prenyar anualment fins a 80 femelles, gràcies a l'inseminació artificial, d'un mascle és teòricament possible obtindre fins a 14 600 críes anuals, disseminant els seus gens en tots ells.

VENTAJAS:

1.- Aprofitament del macho. El millor aprofitament del mascle es referix, per un costat a que els seus gens són distribuïts en una major cantitat d'crío, no obstant ha de tindre's en conte també, que, ya que el semen es conserva en forma pràcticament indefinida, es pot obtindre críes d'ells aun cuando hagen mort. Açò permet, entre atres coses, seleccionar animals per característiques que només es poden evaluar una volta morts (rendiment a la canal per eixemple).

2.- Mejoramiento genètic. L'inseminació artificial no és per sí mateixa una ferramenta de mejoramiento genètic, pero en virtut a que s'obtenen grans cantitats de descendents d'un mateix macho, és llògic que la selecció d'ells ha de ser molt exigent (alt índex de selecció); És aixina com només uns pocs espècimen d'una determinada raça o espècie són progenitors d'un alt percentage dels individus de les següents generacions. La correcta determinació de les característiques a seleccionar i de la selecció mateixa dels reproductors espenta els diferencials de selecció en la direcció requerida pel mercat i els ganaders.

3.- Evita transmissió de malalties. Els mascles que aporten el material seminal deuen trobar-se lliures de tota aquella malaltia, venérea o no, que poguera transmetre's a través del semen, assegurant-se aixina que no existix risc de transmetre malalties des del mascle a les femelles en els sistemes reproductius de les quals es depositarà el semen. Esta condició sanitària ha adquirit especial importància des de que el semen es pot conservar per llarcs periodos, ya que ha permés el comerç internacional del material seminal.

4.- Aumenta la fertilitat. L'us correcte de la biotecnología en els animals permet alcançar taxes de preñez equiparables a les de la coberta natural en la majoria de les espècies. Permet obtindre críes d'un mascle en problemes de fertilitat (incapacitat per a cobrir, incapacitat per a eyacular, semen de baixa concentració, etcétera.)

5.- Us de sementals que estan en males condicions físiques. Tant fractures, desgarros musculars, especialment del tren posterior, poden impedir que un mascle realise normalment el coit, sent llavors l'inseminació artificial una alternativa per a obtindre críes d'ells. Per una atra part, els animals obesos o emaciados poden passar per periodos de subfertilidad. Una adequada colecció de semen i la seua correcta manipulació (sobre concentració) pot permetre l'obtenció de descendents d'eixos animals.

6.- No importa el pes dels dos sexes. Ni el pes, ni la talla del mascle i la femella que es creuen té importància en l'inseminació artificial. És perfectament possible inseminar femelles de races grans en mascles de races molt menudes, situació que en el cas del ganado vacú ha donat peu al hibridaje, prenyant femelles de races lleteres (de les que es desija obtindre alletament i no crío) en races cárnicas.

7.- Velocitat de cubrimiento. Un mascle vacú pot prenyar en mateix dia a un màxim de 3 a 4 femelles, no obstant, gràcies a la sincronisació de celosies, és possible tindre moltes més vaques en celosia (estro) en una mateixa data, gràcies a l'inseminació artificial estes celosies poden aprofitar-se, conseguint-se entre atres coses, un periodo de cobertes (encastes) més curt i una major homogeneïtat en les edats de les críes obtingudes, lo que permet una millor comercialisació dels mateixos.

8.- Control absolut del hato. L'inseminació artificial dona orige a registres de major calitat, els que permeten un millor maneig de les raberes i una millor evaluació dels mateixos.

9.- Apareamiento correctivos per tipo. Gràcies a la gran cantitat de descendents que deixa cada macho, és possible evaluar-los des del punt de vista productiu i d'estructura de les críes (Tipo), aixina els ganaders conten en informació que li permet seleccionar els mascles a usar i corregir (en les futures generacions) defectes de les mares com poden ser la forma de les ubres, de les extremitats o de les grupas.

10.- Costs. L'inseminació artificial reduïx els costs de prenyar les femelles, per un costat perque no requerixen de sementals presents en les finques i per un atre costat perque el material seminal, en la mida que la biotecnología es masifica, ha alcançat valors relativament baixos.