Jackie Stewart

Archiu:Jackie Stewart speaking.jpg

Jackie Stewart

John Young Stewart (Milton, Dunbartonshire, Escòcia; 11 de juny de 1939), més conegut com Jackie Stewart, és un expiloto d'automovilisme britànic. És un dels dèu pilots que ha obtingut a lo manco tres títuls mundials de Fòrmula 1, en resultar campeó en Plantilla:F1, Plantilla:F1 i Plantilla:F1, ademés de subcampeó en Plantilla:F1 i Plantilla:F1, i tercer en Plantilla:F1. En els seus 100 Grans Premis com a pilot de les escuderies BRM, Matra i Tyrrell, va obtindre 27 victòries, 43 podis i 17 pole positions.

Carrera

Començos

Stewart va nàixer en el poble escocés de Milton (West Dunbartonshire) l'11 de juny de 1939, en el sí d'una família que es dedicava al món del motor, en lo que Stewart es va sentir atret a tot lo referent a l'automovilisme. Els seus pares tenien una tenda en a on venien automòvils Jaguar. D'esta forma, Jackie va deprendre des de molt chicotet en el garaig de la tenda. Ademés el seu germà major, Jimmy, era pilot de carreres i era reconegut en els circuits de la ciutat.

Jackie Stewart va començar en els automòvils degut a que en l'escola li anava mal perque tenia dislèxia, pero en eixe llavors no li la varen diagnosticar. D'esta forma va ser passant la seua adolescència en els tallers.

Quan ho va trobar Ken Tyrrell, va saber de les seues virtuts i va decidir contractar-ho ya que Ken Tyrrell tenia un equip de Fòrmula Junior, en a on allí va ser guanyant carreres i fama. En 1964, va guanyar sèt de les dèu carreres de la Fòrmula 3 Britànica BARC en Tyrrell.

Fòrmula 1

BRM

Si be va firmar en BRM junt a Graham Hill en 1965, un contracte que li va reportar £ 4,000, la seua primera carrera en un monoplaza de Fòrmula 1 va ser para Lotus, com a suplent d'un lesionat Jim Clark, en el Gran Premi de Rand, una carrera dividida en dos mànegues que no era part del campeonat mundial en decembre de 1964. Despuix de classificar-se en la pole position, el Lotus va trencar en la primera mànega, pero va guanyar la segona i va conseguir el regrés ràpit. En el seu debut en el Campeonat Mundial de F1 en Suràfrica, va terminar sext. La seua primera gran victòria en una competència va aplegar en el BRDC International Trophy (fora del campeonat) a fins de la primavera, i abans de fin d'any va guanyar la seua primera carrera, una prova puntuable en Monza, lluitant roda a roda en el P261 del seu companyer d'equip Hill. Stewart va terminar la seua primera temporada en una victòria i atres quatre podis (tres segons i un tercer), aixina com un tercer lloc en el Campeonat Mundial de Pilots.

Despuix del seu començ prometedor l'any anterior, 1966 i 1967 no varen ser bons anys per a Stewart. Els BRM H16 de tres litros no eren confiables, encara que Stewart va guanyar el Gran Premi de Mónaco de 1966 en un automòvil en motor de dos litros. L'event més significatiu va ser el seu accident en el Gran Premi de Bèlgica de 1966 en Spa-Francorchamps, que va provocar que es perguera la següent carrera i va desencadenar la seua campanya per a millorar la seguritat en la F1. Despuix d'una temporada 1967 en la que va abandonar en casi totes les carreres, es va marchar de l'equip.

Matra International

Per a 1968 en la Fòrmula 1, es va canviar a l'equip Matra International de Ken Tyrrell, a on conduïa un Matra MS10-Cosworth. Després de la primera carrera, es va perdre dos per un accident en Fòrmula 2. La seua primera victòria de la temporada va ser baix una forta pluja en Zandvoort. Va seguir una atra victòria baix la pluja i la boira en Nürburgring, a on va guanyar per un marge de quatre minuts. També va guanyar en Watkins Glen, pero el seu auto va fallar en Mèxic, per lo que va perdre el títul de pilots davant Hill.

En 1969, conduint el Matra MS80, Stewart va tindre vàries carreres en les que va dominar completament a l'oposició, com guanyar per més de dos regressos en Montjuïc, un minut per davant en Clemont-Ferrand i per més d'un regrés en Silverstone. En victòries adicionals en Kyalami, Zandvoort i Monza, Stewart es va convertir en campeó mundial. Fins a 2005, va anar l'únic pilot que va guanyar el campeonat en un automòvil construït per un constructor francés i seguix sent l'únic pilot en guanyar el campeonat mundial en un automòvil construït en França (els Renault de 2005 i 2006 varen ser construïts en Regne Unit), aixina com en un automòvil inscrit per un equip privat. També eixe any, Stewart va liderar a lo manco un regrés de cada Gran Premi del Campeonat Mundial i seguix sent l'únic pilot en conseguir este ardit.

Tyrrell

Per a 1970, Matra va insistir en usar els seus propis motors V12, mentres que Tyrrell i Stewart volien continuar en Cosworth i mantindre la seua conexió en Ford, lo que entrava en conflicte en les conexions recents de Matra en Chrysler. Tyrrell va decidir construir el seu propi automòvil i, mentrestant, va comprar un chassis de March Engineering; Stewart va dur el 701-Cosworth a la victòria en la Carrera de Campeons (fora del campeonat) i Espanya, pero el desenroll de l'automòvil es va estancar i pronte va ser superat pel nou 72 de l'equip Lotus. El nou Tyrrell 001-Cosworth va aparéixer en agost. Va sofrir problemes pero es va mostrar prometedor. Tyrrell va seguir sent patrocinat per la companyia de combustible francesa Elf, i Stewart va córrer en un automòvil pintat de blau escocés durant molts anys.

Stewart va guanyar el Campeonat Mundial de Fòrmula 1 en 1971 usant el Tyrrell 003-Cosworth, guanyant Espanya, Mónaco, França, Gran Bretanya, Alemània i Canadà. Tyrrell va ser l'equip a véncer i cap atre va tindre el rendiment o la consistència per a lluitar pel títul. El subcampeó va ser Ronnie Peterson de March, qui va sumar poc més de la mitat dels punts de Stewart. François Cevert, en la seua primera temporada completa en Tyrrell, va finalisar tercer en una victòria.

L'estrés de les carreres durant tot l'any i en varis continents va terminar causant problemes mèdics a Stewart. Va guanyar el campeonat mundial de 1971 a pesar de tindre mononucleosis i creuar l'Oceà Atlàntic 186 voltes per compromisos en els mijos en els Estats Units. Durant la temporada del Gran Premi de 1972 es va perdre el Gran Premi de Bèlgica en Nivelles per una gastritis. Aixina i tot, va guanyar els Grans Premis d'Argentina, França, Estats Units i Canadà, per a quedar segon darrere d'Emerson Fittipaldi (Lotus) en la classificació de pilots.

L'escocés tornarà a repetir triumfo en el mundial en 1973 retirant-se just despuix del Gran Premi d'Estats Units en Watkins Glen, en el que el seu companyer Cevert va perdre la vida, fet que li va afectar profundament i va motivar el seu retir de dita carrera i de l'activitat com a pilot, just abans de completar cent carreres largadas.

En entrar en la temporada 1973, Stewart havia decidit retirar-se. No obstant, va guanyar en Suràfrica, Bèlgica, Mónaco i Països Baixos. La seua última i 27.ª victòria va aplegar en Nürburgring en un 1-2 per a Tyrrell. «Res em va donar més satisfacció que guanyar en Nürburgring i, no obstant, sempre vaig tindre por». Stewart va dir més tart. Despuix de l'accident fatal del seu companyer d'equip François Cevert en la pràctica per al Gran Premi dels Estats Units de 1973 en Watkins Glen, Stewart es va retirar una carrera abans de lo previst i es va perdre iniciar el seu Gran Premie número 100. Stewart ya havia guanyat el Campeonat de Pilots en el Gran Premi d'Itàlia dos carreres abans. Emerson Fittipaldi va ser el seu principal rival, qui va ser líder del campeonat fins al GP de França, l'octava carrera.

Stewart va mantindre el récort de més victòries d'un pilot de Fòrmula 1 (27) durant 14 anys fins que Alain Prost ho va superar en 1987, i el récort de més victòries d'un pilot britànic de Fòrmula 1 durant 19 anys fins que Nigel Mansell va guanyar el Gran Premi de Gran Bretanya de 1992. Gran Premi. En el seu treball de comentariste per a l'emissora de carreres Channel 9 durant una carrera de 1988, Stewart va dir que li havien preguntat en numeroses ocasions si no estava content per perdre el seu récort davant Prost, i va continuar dient que estava feliç de que el seu récort havia segut pres per algú del seu calibre, ya que creïa que era el millor pilot de Fòrmula 1.

Atres competències

Stewart va disputar les 12 Hores de Reims del Campeonat Mundial de Resistència de 1964 en una Ferrari 250 GTO junt a Chris Amon, i els 1000 km de París junt a Ludovico Scarfiotti en una Ferrari 250 LM. En les 24 Hores de li Mans de 1965 va competir junt a Graham Hill en un Rover-BRM motorisat per turbina, aplegant a meta dècim absolut encara que molts regressos per darrere del Porsche 904/6 oficial que va guanyar en la seua classe.

En 1966, va liderar 40 regressos de les 500 Milles de Indianápolis en un Lola T90-Ford. Va abandonar a dèu regressos del final per fallo mecànic, quedant classificat sext, i va ser nomenat Novell de l'Any. Eixe any, va véncer en la data no puntuable del Campeonat Nacional del USAC en Fuji, i en les 12 Hores de Surfers Paradise en una Ferrari 250LM. També va disputar les 12 Hores de Sebring junt a Graham Hill en un Ford GT40, a on va abandonar.

També en 1966, va conseguir quatre victòries i un segon posat en les huit carreres de la Tasman Séries en BRM, obtenint el títul front a Graham Hill i Jim Clark. En 1967 va ser subcampeó front a Clark, en un total de dos victòries en sis carreres.

Stewart va aplegar segon absolut en les 6 Hores de Brands Hatch del Campeonat Mundial de Resistència 1967 en una Ferrari 330 P4 Spyder oficial. També va disputar per segona volta les 500 Milles de Indianápolis, abandonant novament per problemes mecànics.

Una aparició proyectada en Li Mans 1970, per a copilotar el Porsche 917K de 4.5 litros en Steve McQueen, no es va realisar per l'incapacitat de McQueen per a obtindre un segur. Eixe any va participar en una carrera de la Ca-Am, en el revolucionari Garriga 2J. Stewart es va classificar tercer, en lo que va anar la primera eixida de l'auto, pero una falla en els frens va terminar en la seua carrera.

L'escocés va disputar la Ca-Am 1971 en un Lola T260 oficial, va obtindre dos victòries i dos segons posats en dèu carreres. Per tant, va resultar tercer en el campeonat per darrere de Peter Revson i Denny Hulme de McLaren. Eixe mateix any, va resultar segon en el Gran Premi de Questor de Ontario en Tyrrell.

En 1973, el pilot va participar en quatre carreres del Campeonat Europeu de Turismes en un Ford Capri oficial, conseguint un quint lloc en Paul Ricard junt a Jochen Mass.

Protestes sobre la seguritat

En Spa-Francorchamps en 1966, Stewart es va eixir de la pista mentres conduïa a 266 km/h baix una forta pluja i va chocar contra un poste de teléfon i un cobertizo abans de descansar en una granja. La seua columna de direcció va immovilisar la seua cama, mentres que els tancs de combustible trencats varen buidar el seu contingut en la cabina. No hi havia assistents per a traure-ho, ni hi havia ferramentes adequades disponibles. Stewart va ser rescatat pels seus colegues Graham Hill i Bob Bondurant, els qui també s'havien estrelat prop. No hi havia meges ni instalacions mèdiques en la pista, i varen colocar a Stewart en el llit d'una camioneta, a on va permanéixer fins que va aplegar una ambulància. Primer va ser traslladat al centre de primers auxilis de la pista, a on va esperar en una llitera, que va ser colocada en un sol sembrat de puntetes i atres desperdicis. Finalment, un atre equip d'ambulància ho va arreplegar, pero el conductor de l'ambulància es va perdre conduint a un hospital en Lieja. Finalment, un avió privat va dur a Stewart de tornada al Regne Unit per a rebre tractament.

Despuix del seu accident en Spa, Stewart es va convertir en un obert defensor de la seguritat en les carreres. Més vesprada, va explicar: «Si tinc algun llegat per a deixar el deport, espere que es veja com un àrea de seguritat perque quan vaig iniciar, les anomenades precaucions i mides de seguritat eren diabòliques».

Stewart va fer campanya en Louis Stanley (cap de BRM) per a millorar els servicis d'emergència i millors barreres de seguritat al voltant de les pistes. «Estàvem competint en circuits a on no hi havia barreres front als boxes, i el combustible era tirat en els bidons en el pit lane. Un monoplaza podia chocar fàcilment contra els boxes en qualsevol moment. Era ridícul». Com a mida provisional, Stewart va contractar a un mege privat per a que estiguera en totes les seues carreres i va colocar una clau anglesa en l'eix de direcció de la seua BRM en cas que fora necessari novament. Stewart va pressionar per l'us obligatori del cinturó de seguritat i els caixcos integrals per als conductors, que s'han convertit en omissions impensables per a les carreres modernes. De la mateixa manera, va pressionar als propietaris de pistes per a que les modernisaren, inclosa l'organisació de boicots de carreres per part dels pilots en Spa-Francorchamps en 1969, Nürburgring en 1970 a la que es va unir el seu amic propenc Jochen Rindt i Zandvoort en 1972 fins que es varen millorar les barreres, les àrees de escapatoria, els equips de bombers i les instalacions mèdiques.

Alguns pilots i membres de la prensa creïen que les millores de seguritat per les que advocava Stewart restaven valor al deport, mentres que els propietaris de pistes i els organisadors de carreres es resistien als costs adicionals. «Haguera segut un campeó mundial molt més popular si sempre haguera dit lo que la gent volia escoltar. Podria haver mort, pero definitivament més popular», va dir Stewart més tart.

Després del seu retir en 1973, Stewart va continuar treballant per a millorar la seguritat en l'automovilisme. Cinc anys despuix, el dirigent de la Fòrmula 1 Bernie Ecclestone va contractar al mege Sid Watkins com a mege oficial, començant aixina un procés d'implantació de mides de seguritat en l'automovilisme.

Comentariste de televisió

Durant el periodo de 1971 a 1986, Stewart va cobrir carreres de F1, NASCAR i les 500 Milles de Indianápolis com a comentarista de color, i també va funcionar com a presentador d'estes últimes. Jackie va ser un locutor principal per al luge en els Jocs Olímpics d'Hivern de 1976 i l'ecuestre en els Jocs Olímpics d'Estiu de 1976 (en associació en Chris Schenkel) en Wide World of Sports d'ABC. Es va destacar pel seu anàlisis perspicaz, accent escocés i entrega ràpida, lo que una volta va fer que el comentariste deportiu principal d'ABC, Jim McKay, comentara que Stewart parlava casi tan ràpit com conduïa.

En el seu llibre Winning Is Not Enough, Stewart va revelar que va usar notes per a llegir per a fer una transmissió de televisió, ya que no podia llegir d'un teleprónter per la seua dislèxia. També va revelar que hi havia tensió entre ell i el productor d'ABC Sports, Roone Arledge, ya que Stewart també estava fent comercials per a Ford Motor Company i varis dels comercials es varen transmetre en Wide World of Sports, a on era un comentariste habitual allí i això ho va dur a deixar ABC en 1986.

Més vesprada, Stewart va cobrir les carreres de CART a partir de Long Beach en 1987 en NBC SportsWorld, junt en Paul Page. Va retornar en 1988, junt en Charlie Jones. Stewart solament va cobrir autódromos i carreres galliponteres en el seu breu temps en NBC. No va retornar en 1989.

Stewart també va treballar en la cobertura televisiva d'Austràlia i Canadà, des de finals de 1986 fins a mediats de la década de 1990.

Amo d'equip

Artícul principal → Stewart Grand Prix.

En 1997, Stewart decidix fer la seua tornada a la Fòrmula 1, esta volta en un equip propi. Junt al seu fill Paul, va fundar Stewart Grand Prix, en el respal de Ford, que li suministrava els motors; i del banc HSBC, principal patrocinador. En els tres anys que va durar com a cap d'escuderia, Stewart conseguiria una sola victòria, la conseguida per Johnny Herbert en el Gran Premi d'Europa de 1999, que junt a bones actuacions de l'un atre pilot, Rubens Barrichello, varen colocar a l'escuderia en la quarta posició de constructors en 1999. A finals d'eixe any, Ford va comprar l'escuderia i la va reconvertir en Jaguar Racing. Posteriorment, seria venuda a la marca de begudes energètiques austríaques Ret Bull, convertint-se en Ret Bull Racing, que dominaria la Fòrmula 1 finalisant en primera posició del Campeonat de Constructors en 2010, 2011, 2012, 2013, 2022 i 2023.

Resultats

Fòrmula 1

Any	Escuderia	1	2	3	4	5	6	7	8	9	10	11	12	13	14	15	Pos.	Punts
1965	Owen Racing Organisation	RSA 6	MON 3	BEL 2	FRA 2	GBR 5	NED 2	GER Ret	ITA 1	USA Ret	MEX Ret						3.º	33 (34)
1966	Owen Racing Organisation	MON 1	BEL Ret	FRA	GBR Ret	NED 4	GER 5	ITA Ret	USA Ret	MEX Ret							7.º	14
1967	Owen Racing Organisation	RSA Ret	MON Ret	NED Ret	BEL 2	FRA 3	GBR Ret	GER Ret	CA Ret	ITA Ret	USA Ret	MEX Ret					9.º	10
1968	Matra International	RSA Ret	ESP	MON	BEL 4	NED 1	FRA 3	GBR 6	GER 1	ITA Ret	CA 6	USA 1	MEX 7				2.º	36
1969	Matra International	RSA 1	ESP 1	MON Ret	NED 1	FRA 1	GBR 1	GER 2	ITA 1	CA Ret	USA Ret	MEX 4					1.º	63
1970	Tyrrell Racing Organisation	RSA 3	ESP 1	MON Ret	BEL Ret	NED 2	FRA 9	GBR Ret	GER Ret	AUT Ret	ITA 2	CA Ret	USA Ret	MEX Ret			5.º	25
1971	Elf Team Tyrrell	RSA 2	ESP 1	MON 1	NED 11	FRA 1	GBR 1	GER 1	AUT Ret	ITA Ret	CA 1	USA 5					1.º	62
1972	Elf Team Tyrrell	ARG 1	RSA Ret	ESP Ret	MON 4	BEL INJ	FRA 1	GBR 2	GER 11	AUT 7	ITA Ret	CA 1	USA 1				2.º	45
1973	Elf Team Tyrrell	ARG 3	BRA 2	RSA 1	ESP Ret	BEL 1	MON 1	SUE 5	FRA 4	GBR 10	NED 1	GER 1	AUT 2	ITA 4	CA 5	USA DNS	1.º	71
Font:

Enllaços externs

Archiu:Wikiquote-logo.svg Jackie Stewart en Viquidites.