Kellia (comunitat de monges)

Kellia.

Kellia ("les Celes"), denominada "el desert més interior", va ser una comunitat monástica cristiana egipcíaca de el IV que s'estenia a lo llarc de molts quilómetros quadrats en el desert de Nitria, a uns 65 quilómetros al sur d'Aleixandria. Era un dels tres centres d'activitat monástica de la regió, junt en Nitria i Escetis (Wadi El Natrun).Es diu al-Muna en àrap i va estar habitada fins a el IX. En l'actualitat només queden jaciments arqueològics.

Història

Fundada en 338 d. C. per sant Amón, baix la direcció espiritual de sant Antonio, estava destinat a els qui desijaven entrar en la vida cenobítica en un monasteri semianacorítico. Un relat de la seua fundació, tal volta llegendari, es troba en la Apophthegmata Patrum. Amón, que llavors era monge en Nitria, va parlar un dia en Antonio dient-li que ell i alguns germans volien marchar-se "per a viure en pau".Nitrea havia tingut massa èxit i desijaven la soletat dels primers temps. Antonio i Amón varen sopar i després varen caminar pel desert fins a la posada del sol, varen resar i varen plantar una creu per a marcar el lloc de la nova comunitat.La distància era de 12 milles, o lo que Antonio considerava lo suficientment prop com per a aplegar en una passejada despuix de sopar. Kellia era per a monges alvançats, per a aquells que "vivien una vida més remota, despullats fins als rudimentos més nuets", com s'arreplega en la Història Monachorum in Aegypto de Flavio Rufino, que la va vore personalment. Les celes estaven lo suficientment separades com per a que "ningú poguera vore un atre ni sentir la seua veu". Era només per a monges que havien dominat l'art de viure en el desert en Nitria. Es reunien els dissabtes i dumenges per a compartir un menjar junts, alguns recorrent 3 o 4 milles des de la seua cela fins a l'iglésia. "Es reunien en l'Iglésia i, entreveent a un costat i a un atre, es veen uns uns atres com el cel restaurat". Si un monge no apareixia, sabien que estava malalt o havia mort i, al final, algú (individualment) duya menjar o ajuda o arreplegava els restants.Es creu que en la década de 390 hi havia fins a 600 monges en Kellia. En els sigles V i VI es contaven per mills.L'activitat va començar a disminuir en els sigles VII i VIII per les disputes doctrinales en Egipte i a les incursions dels nómades del desert de Líbia cap a l'oest. Durant el regnat del patriarca copto Alejandro II (705-730), va haver cismáticos barsanuphianos i gaianitas en Kellia. El bisbe Juan de Sa El Hagar els va convertir a l'Iglésia copta. El lloc va ser abandonat en el IX.

Descobriments arqueològics

Kellia va ser descoberta pel arqueòlec Antoine Guillaumont en 1964, i ha segut excavada durant més de 25 anys per equips francesos i suïssos. El jaciment ocupa més de 125 quilómetros quadrats, en els que es varen trobar moltes menuts tossals, o koms. Una volta excavades, es va descobrir que contenien moltes iglésies i vivendes, o celes denominades koms. S'han identificat més d'1.500 estructures, pero és provable que hi haguera moltes més. Les estructures van des de celes individuals per a una persona a celes múltiples per a dos o tres persones, passant per ermites més grans que incloïen habitacions per a monges, capelles i torres. Ademés, hi havia grups d'edificis que formaven centres de servicis comunals (Qasr Waheida), un complex d'iglésies (Qasr Lsa 1) i un centre comercial (Qasr al-lzeila). Els edificis estaven construïts en atobó arenenc i sostres abovedados de rajola. La majoria dels artefactes recuperats són ceràmiques, algunes de les parets estan cobertes d'inscripcions, grafiti i pintures.