La família de Pascual Duarte

La família de Pascual Duarte és una novela de Camilo José Cela, publicada en l'any 1942. Està inclosa en la [[Anex:Llista El Món de les 100 millors noveles|llesta de les 100 millors noveles en espanyol d'el XX]] del periòdic espanyol El Món.

Esta novela epistolar és fundadora del gènero que es va donar a conéixer com tremendisme, el qual entronca en la tradició realista espanyola: la picaresca, el naturalisme d'el XIX i la novela social dels anys trenta. És un punt de trobada d'estils que sorgixen en l'Espanya de posguerra, dins dels que podem destacar l'existencialisme i l'extrem realisme. Els personages viuen en un ambient de marginació, sumits en l'incultura, el dolor i l'oix; açò fa que les històries giren entorn a lo grotesc o repulsivo buscant en això impactar al llector. Pot per tant dir-se que el tremendisme és un tipo de crítica social, donades les condicions que donen peu a la novela.

L'arquetip d'estos personages és el protagoniste d'esta novela, Pascual Duarte, és un habitant de Torremejía, en l'Extremadura rural. La seua vida es desenrolla entre 1882 i 1937, anys en els que la realitat sociopolítica espanyola estava marcada per un clima de profunda inestabilitat. És una de les époques més agitades dins del constitucionalisme històric en bruscs canvis de govern i de constitució, sent estes cartes magnes més teòriques que fàctiques. És un personage que carix de tota habilitat social i que solament coneix la violència com a únic recurs per a solucionar els problemes que se li van plantejant en la vida. Per açò, l'història té un argument truculento, sòrdit, abundant en escenes de violència.

La novela té un narrador en primera persona, el propi protagoniste, Pascual Duarte, qui conta l'història de la seua vida en un llenguage que evoca el parla rural i que recorre, a sovint, a comparacions en la naturalea i freqüentment a l'us del refraner espanyol, quan no troba paraules per a expressar lo que sent o pensa.

El protagoniste de l'obra, naturalment també es veu influenciat, condicionat i impregnat pel clima social reinante en el moment i encara que en ocasions les referències explícites siguen difícils de deduir, en determinats moments sembla que l'autor està referint-se implícitament a les mateixes.

Introducció

baix la clara influència de la tradició realista d'el XIX, i més particularment de Cintes roges (1916), una novela curta de l'escritor naturalista José López Pinillos, s'estén front als ulls del llector l'ambient cru i decadent que encapsula el món rural de La família de Pascual Duarte, la primera llínea de la qual — "Yo, senyor, no soc mal, encara que no em faltarien motius per a ser-ho" — és l'arrancada precisa per a una història que, per mig d'un llenguage pla i en ocasions, en tenyides poètiques, mostra l'atra cara de la condició humana.
Pascual Duarte inicia la seua narració, de la mateixa manera que Balzac en la seua Eugénie Grandet, de lo general a lo particular. Per mig d'una descripció minuciosa, el llector inicia el seu recorregut en el poble calorós de Badajoz per a després inmiscuir en l'intimitat d'una casa modesta i, despuix de les seues arrancades d'ira, solament és capaç de trobar refugi en la quadra, el lloc de la podrimenta; una mare en el cos consumit per la vida i les constants bregues maritals i sobretot, la pobrea, que sembla determinar la desdicha a on aplega a implantar-se.
En una objectivitat que sorprén d'un narrador en primera persona i que conseguix alçar-se a l'altura d'aquells narradors observadors que governen la gran novela realista, Pascual Duarte, en lloc de centrar-se en les introspeccions exhaustives que rigen, en ocasions, la llínea dels narradors protagonistes, nos dona una descripció de situacions i acontenyiments; nos conta, per eixemple, la decepció que seguix al robo total perpetrat per la seua germana Rosario a la família que tant la va procurar, la mort patètica del seu pare a l'hora que la seua mare donava a llum a un fill illegítim i deforme, Mario, la vida curta i miserable d'un germà que, com cuc, viu arrastrant-se per a al final trobar les bendicions de la mort en una tinaja d'oli.

Estes imàgens violentes i subyugantes pertorben al mateix temps que commouen, sembrant en el llector un alguna cosa que no pot definir, l'encarnació de l'idea kantiana de la sublimidad terrorífica. L'aparició de Lola en la narració du no solament un canvi de ritme, sino també un canvi de direcció. Per un moment, es deixa arrere tot lo cru de situacions brutals, la desdicha determinada es difumina per a obrir pas a un hálito d'esperança que s'engrandix en la notícia de l'embaràs de Lola i l'arribada de la boda per a despuix trobar el seu punt cim en la lluna de mel; no obstant, tanta pau no pot ser sino preludi de tormenta i la felicitat efímera sempre desemboca en terrenys pantanosos. La tornada al poble resulta ser fatal, Pascual, immediatament despuix de ferir en una baralla a navaixa a un home, descobrix l'abort de Lola, ocasionat per la mateixa egua en la que ell la va fer retornar a casa. Esta pèrdua de l'ilusió que es dona just a la mitat del llibre, serà reforçada en morir el seu segon fill, la seua segona ilusió, despuix d'onze mesos de vida. Estes caigudes seran significatives puix implicaran l'emergir d'un caràcter reprimit i trist que es va determinar al contacte en una família immersa en situacions i circumstàncies decadents i Pascual Duarte, al contrari d'un héroe tràgic, es deixa dominar per este caràcter i mata a un segon home per a després "fugir llunt del poble a on es puga començar a odiar en odis nous".
Esta fugida representa un canvi en el to de l'història, puix, si be s'estava immers en un ambient de tenyides realistes sobre l'objectivitat i el determinisme, el viage a la ciutat implicarà beguda, joc, tomaduras de pèl, nous coneguts que faran resonar fortament l'eco de la tradició de la novela picaresca.
No obstant, aplega el moment de la tornada i la benvinguda sazonada i reprimida baix el mandat del seu violent marit en mals notícies: l'embaràs de Lola i les súpliques de Pascual per a que li revele quí va ser l'home. Una volta que aplega la resposta, la narració se sumix en un obscur momentàneu per a que després retornen les llums i el llector, sense saber a ciència certa el quí ni el cóm, troba a Lola morta per a després presenciar la caiguda d'un segon cadàver i per fi, la presó en la que Pascual viurà tancat durant tres anys, despuix dels que Duarte deambula, semblant més pres en llibertat que despuix de les reixes, veu en la seua existència una miqueta d'absurt, una miqueta de gratuït, "cau en la meditació de lo poc que som". Després, retorna al poble, la qual cosa sembla ser la tornada a una direcció inalterable, a lo que no es pot canviar.
Pascual Duarte contrau matrimoni per segona volta en una amiga de la seua germana, Esperanza; no obstant, ya és vesprada per a qualsevol intent, que ell sap va, de felicitat. Aünat a això, les actituts fastidiosas de la seua mare enardixen el verí que li corre per la sanc, que odia per ser la de la seua mare i aplega l'explosió final: l'assessinat de la mare que representa la mort de tot lo que odia, del caràcter que li va procurar tantes desgràcies. És l'héroe tràgic que s'enfronta a lo que ho determina i ho supera. Solament despuix d'eixe homicidi, Pascual Duarte és lliure.

Estructura de la novela

El llibre es dispon en vàries entregues d'escrits de diferents autors:

• La Nota del transcriptor informa sobre la troballa del manuscrit de Pascual Duarte a mitan de 1939, destacant el paper merament depositario de l'autor i justificant la publicació del relat per a mostrar en Pascual un model de comportament a evitar.
• La Carta anunciant l'enviament de l'original: El 15 de febrer de 1937, des de la seua cela de condenat a mort i com "pública confessió" de la seua vida, Pascual envia el manuscrit a un tal Sr. Barrera, per ser est l'únic amic de don Jesús González de la Riva les senyes de la qual coneixia Pascual, assessí convicte i confés de don Jesús. No ho fa en intenció de disculpar-se, solament intenta calmar la seua consciència.
• La Clàusula del testament del Sr. Barrera (11 de maig de 1937: que com a anècdota cal dir que és la data exacta en la que Cela complia 21 anys), alusiva al manuscrit i segons la qual este devia ser cremat sense llegir-ho salvat de les flames i usat a voluntat de qui ho trobara si, a la veta de díhuit mesos, s'havia lliurat de la destrucció.
• Les memòries de Pascual Duarte dispostes en dèneu capítuls. Pascual dedica el seu escrit a la memòria d'el "insigne patricio" don Jesús González de la Riva, Comte de Torremejía, qui, en anar-ho a arrematar aquell, li va cridar Pascualillo i somreïa.
• Una atra Nota del transcriptor, a on este pensa que Pascual va deure estar reclós en la presó de Chinchilla de Mont-Aragó (Albacete) fins a 1935 o 1936. Els llectors podem supondre que torna a la presó, presumiblement, a complir condena per l'assessinat de la seua mare. També supon que Pascual eixiria de presidi abans d'escomençar la guerra i diu no haver pogut averiguar res sobre la seua actuació durant els quinze dies de revolució que varen passar sobre el seu poble. És llavors quan els llectors podem supondre que va assessinar a don Jesús, encara que els motius d'este crim no se nos conten.
• Dos "cartes" en les que es relata de forma distinta la mort de Pascual Duarte: una del capellà de la presó de Badajoz, a tres llegües d'Almendralejo, en la que evita entrar en detalls escabrosos i nos diu que la conducta del protagoniste va ser valent i cristiana acceptant en fe la seua situació, encara que al final perguera una miqueta la compostura; i una atra d'un guàrdia civil que nos comenta que el protagoniste va començar enfrontant en chulería el seu destí, per a acabar revelant-se covart i poregós en extrem. No se nos facilita en cap moment la data de la mort de Pascual.

Referències

Erro al crear miniatura: La família de Pascual Duarte en Viquidites.