Llàntia de Nernst
La llàntia de Nernst va ser una forma primitiva de llàntia incandescent elèctrica. Les llànties de Nernst no usaven un filament de wolframio lluent sino una vareta de ceràmica que es calfava fins a l'incandescència. Degut a que la vareta (a diferència de l'aram de tungsteno) no es oxidaba quan s'exponia a l'aire, no hi havia necessitat de tancar-la dins d'un ambient de buit o gas noble. Les llànties de Nernst podien operar exposts a l'aire i només estaven tancats en vidre per a aïllar l'emissor incandescent calent del seu entorn. Com a vareta s'usava un material ceràmic d'òxit de zirconio-itri.[1]
Desenrollades pel físic i químic alemà Walther Nernst en 1897 en l'Universitat de Goettingen, estes llànties eren aproximadament dos voltes més eficients que les llànties de filament de carbono i emetien una llum més "natural" (més similar a l'espectre a la llum del dia). Les llànties varen ser comercialisades en prou èxit per un temps, encara que poc a poc varen ser superades per la pera incandescent de filament de tungsteno encara més eficients. Una desventaja del disseny de Nernst era que el refillol de ceràmica no era eléctricamente conductor a temperatura ambiente per lo que les llànties necessitaven un filament calfador separat per a calfar la ceràmica lo suficient per a començar a conduir electricitat per sí mateixa.
Ademés del seu us per a l'allumenament elèctric ordinari, les llànties de Nernst es varen utilisar en un dels primers sistemes pràctics de fax de llarga distància, dissenyats pel professor Arthur Korn en 1902, en la llàntia de clavill d'Allvar Gullstrand (1911) para oftalmologia.
En acabant de que les llànties de Nernst caigueren en desús els "resplandedores de Nernst" varen passar a ser utilisats com la font emissora de infrarrojos que s'utilisa en dispositius d'espectroscopía infrarroja. (Recentment, inclús açò s'ha tornat obsolet, ya que els resplandedores de Nernst han segut reemplaçats en gran part per barres de carbur de silici o "globar",[2] que són conductors inclús a temperatura ambiente i per lo tant no necessiten precalentamiento).
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Allan Mills, "The Nernst Lamp. Electrical Conductivity in Senar-Metallic Materials". eRittenhouse, Vol.24, No. 1, Juny 2016. (Text on line) [1] archivat en Wayback Machine.
- ↑ «Kanthal Globar Heating Elements». Applied Thermal Systems. Archivat des d'el original, el 21 de febrer de 2020. Consultat el 17 de juny de 2016.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Lámpara de Nernst» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.