Llegenda de Donen-El

Llegenda de Donen-El

Archiu:Danel epic CAPS 0 img 0160.jpg

Placa que conté una part de la llegenda de Donen-El (Museu del Louvre).

La Llegenda de Donen-El o Epopeya de Aqhat és una antiga epopeya semítica occidental que narra la infructuosidad de la terra durant els mesos sense pluja d'estiu, de la qual només es coneixen fragments de tres tablillas que es varen trobar en Ugarit (actualment Ras Shamra, Síria). Data de el XVI i falta el final de l'història.

Argument

Com en la Epopeya de Kirta, la llegenda s'inicia també en la petició del sapient rei Daniel al deu Baal per a que intercedixca davant el deu suprem El i li concedixca un hereu, un fill que puga complir en els deures de tipo cultual i funerari per a en el seu pare, que ya és molt vell, com Abraham. El deu suprem accedix i li dona la seua bendició. Baixe la protecció dels deus naix el príncip Aqhat / Donen-El / Danel ("Deu jujarà") i, una volta creixcut, el seu pare rep la visita del deu artesà Khotar, qui és ben acollit i li regala un arc prodigiós, que cuadruplica l'alcanç del normal. Pero la deesa de l'amor i de la guerra Anat, germana de Baal, celosa de les seues prerrogatives, codícia tal arma i mamprén tot tipo de estratagemas per a conseguir-la. Primer intenta comprar-la a pes d'argent i or; després vol canviar-la a canvi d'una promesa d'immortalitat.

Pero Aqhat respon sempre rotundament que no: si tant ho desija, pot demanar a Khotar que li faça un atre igual, i ademés no es creu l'oferta d'immortalitat de la deesa, perque el destí de l'home és la mort:

No em embrolles ¡oh donzella! puix per a un prócer els teus embrollos són un lodazal. / ¿Qué és lo que un home conseguix com a destí últim, qué alcança un home com a resultat final? La calç es verterá sobre el meu cap, la calç sobre el meu cràneu; yo també moriré la mort de tots, i com un mortal també periré.

Pero afig una hybris o ofensa a la deesa, la ràbia de la qual esta conseguix ocultar: "Els arcs són cosa de guerrers. ¿Acàs ara es dediquen a caçar en ells les dònes?". Llavors Anat denuncia la hybris del príncip al deu suprem per a aixina conseguir l'arc, i li demana que la deixe aniquilar-ho en els mateixos térmens amenaçants en que en el mit de Baal li va traure el seu consentiment per a proclamar rei al seu germà Baal i decretar la construcció del seu palau. El seu pare cedix a les amenaces, puix sap que res podrà detindre a esta filla seua inexorable.

Ella seduïx al jove prócer i ho atrau a una zona a on poder portar a terme la seua venjança; lloga els servicis d'un matón, un semidiós de segona fila i geni maléfico, Yatipán, al que camufla despuix d'una bandada d'àguiles en les que ella mateixa vola. Quan ho té ben situat, ho llança sobre ell; el geni colpeja a Aqhat i est mor, encara que segons pareix eixa no era la seua intenció, sino derribar-ho i llevar-li l'arc.

Pero tampoc conseguix esta volta el seu propòsit Anat: l'arc es trenca i cau a l'aigua (ací existix un estany en la narració). Es llamenta la mort del jove héroe, i la terra, que ha sorbit la seua sanc, es torna estèril. Una pertinaz sequia s'escampa pel regne, i el monarca Daniel, sense saber qué ha ocorregut, recorre els camps en la seua filla Pugat buscant qualsevol signe de vida vegetal. Llavors li aplega la notícia de la mort del príncip. Ajudat per Baal busca el seu cadàver i, despuix de tres conjurs sobre les aus rapaces, dona en "la mare de les àguiles" que ha devorat a Aqhat. Arreplega lo que ha quedat dels seus restants mortals i els sepulta en honors divins, com feya Anat en els de Baal en el mit.

Llança després Daniel tres maldiccions sobre sengles ciutats possibles escenaris del crim, sent la tercera l'escenari real, i tornat al palau llamenta la mort mentres la seua germana es prepara per a portar a terme la seua venjança: en la bendició paterna es vares vore de jove guerrer i de dòna per a aparentar ser la deesa Anat i es dirigix al campament del geni maléfico assessí. Este no descobrix quí és en realitat i la rep en agasajos; solta la seua llengua pel vi, el geni Yatipán confessa la fechoría i es ufana d'ella; llavors Pugat, com a més tart l'heroïna hebrea Judit, ho emborracha i es desfà d'ell (estany). Falta el final.