Anar al contingut

Llei de Faraday

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Llei de Faraday


Experiment de Faraday que mostra l'inducció entre dos bobines: La bateria (dreta) aporta la corrent elèctrica que fluïx a través d'una chicoteta bobina (A), creant un camp magnètic. Quan les espiras són estacionarias, no apareix cap corrent induïda. Pero quan la chicoteta bobina es mou dins o fòra de la bobina gran (B), el fluix magnètic a través de la bobina major canvia, induint-se una corrent que és detectada pel galvanómetro (G).[1]

La llei d'inducció electromagnètica de Faraday (o simplement llei de Faraday, també coneguda com a llei de Faraday-Lenz) establix que la tensió induïda en un circuit tancat és directament proporcional a la rapidea en que canvia en el temps el fluix magnètic que travessa una superfície qualsevol en el circuit com a vora.[2]

Història

[editar | editar còdic]

Esta llei va ser formulada a partir dels experiments que Michael Faraday va realisar en 1831, i té importants aplicacions en la generació d'electricitat.

Diagrama de l'aparat d'anell de ferro de Faraday. El fluix magnètic canviant de la bobina esquerra induïx una corrent en la bobina dreta.[3]

Simbologia

[editar | editar còdic]
Simbologia
Símbol Nom
B Camp magnètic
E Camp elèctric
d Element infinitesimal de llongitut del circuit representat pel contorn C
S Superfície arbitrària, la vora de la qual és C

Les direccions del contorn C i de dS estan donades per la regla de la mà dreta.


Referències

[editar | editar còdic]
  1. Poyser, Arthur William (1892), Magnetism and electricity: A manual for students in advanced classes. London and New York; Longmans, Green, & Co., p. 285, fig. 248. Retrieved 2009-08-06.
  2. Llei de Faraday, p. 80, en Google Libros
  3. Giancoli, Douglas C. (1998). Physics: Principles with Applications, 5th edició, pp. 623–624.