Música surera
La música surera, música meridional o música tradicional pampeana (de la regió pampeana) és la denominació que reben una série d'estils musicals de base folklórica, característics de la regió pampeana d'Argentina, que en temps colonials i fins a la ben entrada la segona mitat de el XIX era el "sur" de la Nació. Els principals estils i danses que l'integren són la milonga surera, milonga pampeana o milonga campera,[1] el malambo, la payada, la sifra, la chafada, el triumfo i l'estil. Associada en la cultura gauchesca, tradicionalment s'interpreta en vora solista i guitarra.
Entre els intérprets de música surera es destaquen Atahualpa Yupanqui, Jorge Cafrune, Víctor Velázquez, José Larralde (Herència pa' un fill gaucho), Argentí Lluna (Mire quina lindo és el meu país, paisà), Alberto Merlo (El Regrés d'Obligat), Roberto Rimoldi Fraga (Argentí fins a la mort), Marcelo Miraglia (El redomón pateador), Héctor del Valle, Carlos Ramón Fernández (El pare del campeó), Omar Moreno Palaus (Sencillito i d'espardenyes), Suma Pau, Rafael Amor, Lucía Ceresani, Juan Antonio Márquez "El Cantor dels Monts del Tordillo", Adrián Maggi (Indústria argentina), Facundo Picone (Chafada de fanc), entre uns atres.
Algunes característiques
[editar | editar còdic]Milonga campera: És de compàs binario, en un acompanyament de guitarra en 2/4.
Malambo: En esta dansa, eixecutada solament per hòmens, la música és interpretada per la guitarra i el bombo legüero
Payada: La payada pot ser obra d'un sol payador (sense un atre payador que li responga) o de contrapunt (en un atre i inclús atres payadores que els responguen). El caràcter més important d'esta espècie és l'improvisació del text.
Chafada: Esta dansa es caracterisa per ser picaresca pels seus girs i zapateos, ademés de ser senyorial pel lleu contacte en les mans.
Triumfo: La música està composta per periodos de sis compassos que comprenen tres frases cada u, i que alternen en un interludio d'igual duració (similar al malambo) que servix d'introducció.
Estil: Tradicionalment és cantat i acompanyat en guitarra i es caracterisa per no tindre una forma o estructura musical fixa. La seua estructura poètica sol compondre's a partir de la dècima espinela.
Tradició
[editar | editar còdic]La tradició accepta que cada estil deu tindre un intérpret soliste en la seua guitarra, encara que en el temps s'han anat incorporant distints formats, fins a aplegar a que s'interprete música surera en orquesta, encara que açò últim s'aplica més que res, a la música coneguda com surera urbana.
Destacar a algun intérpret per sobre els demés és molt difícil, puix els hi ha en cantitat i calitat, pero com en tota activitat humana alguns han aplegat una miqueta més a la consideració del públic, ells han aportat la tècnica musical perfecta i han agregat a la seua claritat de paraula, el sentiment i l'arribada a l'espectador (alguna cosa fonamental en la música) que vénen a completar junt en la tècnica, en este cas en particular, lo que l'intérpret està expressant, vivències pròpies i alienes, a on s'eleva al cel la poesia i des d'allí s'observa el paisage i els seus habitants, és fonamental dibuixar i pintar en la veu i la guitarra.
La música surera és única en cada poble, puix solament allí es poden reconéixer les persones i els personages, el paisage, els llocs, els rius, els parages, les estàncies i les seues històries. Per això en esta música està guardada l'història oral de cada lloc.[2]
Si be pot rastrejar-se un orige en clares característiques afro en la seua constitució rítmica, que tenien en la dansa un component no menys complementari. Este component, a través del temps i en les zones rurals fonamentalment, i en el advenimiento del gaucho i el criollo pampeano, va ser perdent terreny, per a guanyar-ho en les temàtiques vinculades als modos de vida i d'expressió del camp, la planura, la pampa. La guitarra, la tonalitat menor, la dècima, i atres gèneros pampeanos com l'Estil i la Sifra, varen completar el bagage de gèneros preferits pels cantores i músics al moment d'expressar les coses de la vida del camp. És dir, el sentit rítmic de la dansa (afro) va ser donant pas al sentit rítmic del encordado de la guitarra, sobre el qual es explaya la vora plana, silàbic i de fondo contingut filosòfic en la vida de l'home de la pampa. Milonga de foguers, de payadas, de fondos i poètiques vores criollos.
La Dècima és una de les composicions lliteràries preferides pels compositors i intérprets de la zona pampeana al moment de la vora improvisada en la payada o quan es recrea la milonga. És una estrofa que està conformada per dèu versos octosílaps i té els seus orígens en Espanya en el XVI.
Un eixemple d'una dècima feta per un payador en l'any 2020:
Un món globalizado
No pot en la pandèmia
Perque-actuar ràpit-apremia
Ya nos va passar en el passat
No-vàrem estar preparats
Creent-nos immortals
En la mansió els feudals
I-el pobre dins-del suburbi
Que-encara que els semble térbol
Al fi som tan iguals[3]
Les sílabes que estan unides per un guion es lligen juntes (sinalefa) per a conseguir que cada vers siga octosílap.
Referències
[editar | editar còdic]- Este artícul conté una traducció derivada de «Música surera» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.