Manus

Archiu:Dextrorum iunctio edited.JPG

Escultura del Museu de les Termes de Diocleciano simbolisant l'unió matrimonial.

La manus (pròpia del ciutadà romà) s'entén com a potestat establida pel dret civil, que eixercia el paterfamilias sobre l'esposa, en virtut de la qual la dòna entrava a formar part de la família agnaticia del seu marit (vir), com si fora filla de família, quedant en conseqüència baixe l'absoluta dependència del paterfamilia (del marit o, si este és alieni iuris, del cap de la família d'este), deixant de pertànyer a la seua família agnaticia originària. Dins de l'estructura jurídica del matrimoni romà, la manus tenia una importància fonamental. En efecte, per als romans la mà (manus) era el membre que pot manifestar exteriorment el poder, d'ahí que la manus constituïra, de manera significativa, el poder del marit sobre la dòna, sense perjuí de que en el córrer dels temps es vera restringit el poder que esta concedia el marit.

La dòna in manu quedava com a filla del seu marit (filiae loco) i germana agnada dels seus fills. Si el marit era alieni iuris, entrava ella baixe la potestat del seu sogre, com a neta (nepti loco) o com bisnieta quan el marit era el net d'aquell pater famílies; en estos casos, en dir d'Álvaro d'Ors, la manus quedava com absorbida en la pàtria potestas baix la que el marit es trobava, d'allí que s'afirme que l'entrada baixe la manus produïa efectes anàlecs als de l'adopció, o, quan la dòna era sui iuris, als de l'adrogatio.

Esta manifestació del poder d'un paterfamilias va desaparéixer tempranament, molt abans de Justiniano.

Adquisició de la manus

Primitivamente el matrimoni comportava l'adquisició de la manus, per la qual cosa devia celebrar-se per confarreatio o coemptio, pero a partir de la Llei de les XII Taules, s'admet l'existència de matrimoni sine manus, en senyalar-se en ella la possibilitat d'adquirir la manus per usus i la possibilitat d'impedir-li per mig de la Trinoctii usurpatio. D'esta forma no deuen confondre's els actes que tendixen a fer adquirir al marit la manus sobre la dòna en la celebració del matrimoni, sense perjuí de que en una primera época la regla general era l'adquisició de la manus sobre la dòna, pero paulatinament terminen per prevaldre els matrimonis sine manu, fins a desaparéixer els matrimonis cum manus en el III En este sentit, D'Ors senyala que la manus no s'identifica en el matrimoni, i per això pot adquirir-se sobre chiquetes sense edat matrimonial, pero destinades a aquell matrimoni, i retindre's sobre la divorciada. Per a que una dòna poguera contraure matrimoni cum manu es requeria de l'autorisació de la seua pater famílies, i si era sui juris requeria de l'autorisació del seu tutor.

Modos d'adquirir la manus

L'integració de la dòna a la família del marit podia tindre lloc de tres formes distintes:

• la confarreatio
• la coemptio
• el usus.

La confarreatio

És una cerimònia religiosa, solemne, es creu que era pròpia dels patricios i com a conseqüència d'ella estes famílies podien contar entre els seus membres a integrants dels Coleges Sacerdotales. Era celebrada davant els Pontífex màxim, davant el sacerdot de Júpiter, (flamen dialis), d'atres sacerdots i de dèu testics, i que consistia en un sacrifici en el qual s'oferia a Júpiter una coca de farina (pani farreus) a el hora que els contrayentes pronunciaven certes paraules sagrades assentats sobre la pell d'una res que acabava de ser sacrificada. Sembla tindre el seu orige en la formalitat etrusca, i, en virtut d'ella, varó i dòna quedaven associats en el mateix cult en entrar la dòna a la família agnaticia del marit i per tant a adorar els deus de dita família.

La coemptio

És una adaptació de la mancipatio i és alguna cosa aixina com una adquisició simbòlica o fingida de la dòna (imaginària venditio). Consistia que en presència del librepens (persona que portava una balança) i de cinc testics, el marit colpeja la balança en una moneda de coure o recudusculum o en un tros de coure, que entrega després al que simbòlicament apareix com a venedor de la dòna (paterfamilias o tutor). El marit intercanviava algunes paraules en el venedor simbòlic, en que es determinava l'objecte i les condicions de l'alienació simbòlica. Acte seguit, el varó preguntava a la dòna si volia formar part de la seua família. Tal formalitat va servir per a determinar l'objecte i les condicions de la venda (Lex mancipi) per a distinguir-l'aixina de la simple mancipatio. La coemptio va deixar de tindre aplicació a fins de la República, desapareixent pràcticament al començament del Imperi.

El usus

Tal com ho senyalem podia donar-se el cas de que celebrat un matrimoni este no anara acompanyat de la confarreatio o de la coemptio, no adquirint per tant el marit la manus de la dòna al moment de celebrar-se el matrimoni. No obstant, podia adquirir la manus per mig del usus, que va ser la forma menys solemne de contraure la manus, que vindria a ser una espècie d'usucapión o prescripció adquisitiva, que és un modo d'adquirir el domini de les coses alienes per haver-se posseït dites coses durant un cert lapsus de temps i concorrent els demés requisits llegals. En lo relatiu a la manus, esta podia adquirir-se pel usus, açò és, per haver estat la dòna un any continu baix la dependència o possessió del marit. Aixina, el usus era una usucapión especial que permetia adquirir la manus de la dòna per estar en possessió del marit contínuament durant un any.

La dòna tenia una forma d'impedir que el marit adquirira la manus: la Tricnoctii usurpatio, que consistia que la dòna, ans que es complira l'any aludit, abandonava durant tres nits seguides la casa del seu marit per a anar-se a la de la seua paterfamilias original (participant en les festes religioses de la seua antiga domus per a demostrar que seguia subjecta a esta). Se senyala que este modo d'adquirir la manus va deixar d'aplicar-se més o menys al començament del Imperi baixe el govern d'Augusto.