Mari (deesa)
Mari o Maddi és la deesa principal de la mitologia vasca precristiana. És una divinitat de caràcter femení que habita en tots els cims de les montanyes vasques, rebent un nom per cada montanya (ademés de ser relacionada i a voltes confosa en Amalur). La més important de les seues morades és la cova de la cara este del Anboto, a la que es coneix com a ««Cueva de Mari»» (««Mariren Koba»» o ««Mariurrika Kobea»»), que atribuïx a Mari el nom de ««Mari de Anboto»» o ««Dama de Anboto»» (««Anbotoko Dama»»). També existix en la mitologia aragonesa baix el nom de Mariuena.
Descripció
[editar | editar còdic]
Mari, personificació de la mare terra, és reina de la naturalea i de tots els elements que la componen. Generalment es presenta en cos i rostre de dòna, elegantment vestida (generalment de vert), podent aparéixer també en forma híbrida d'arbre i de dòna en pates de cabra i garres d'au rapaz, o com una dòna de fòc, un arc iris inflamat o un cavall que arrastra els núvols.[1][2] En la seua forma de dòna apareix en abundant cabellam ros que pentina, al sol, en un pentine d'or.
El seu consorte és Maju o Sugaar, els seus assistents les sorginas, i té dos fills: Mikelatz (o Mikelats, el fill perverso) i Atarrabi (o Atagorri, el fill bondadoso), que estan sempre enfrontats, una representació paleocristiana del ben i del mal (Bat-arra-bi és la versió sugerida per Jorge Oteiza, en El llibre blanc del preindoeuropeo, per a solucionar el sonema que falta en l'etimologia que propon).
Habita en coves en diferents monts, encara que la seua morada principal se situa en la cova ubicada en l'impressionant paret vertical est del Amboto, just baix el cim. En estes coves rep als seus fidels, els quals deuen guardar un estricte protocol:
- Se li deu tutear (parlant-li en hika).
- Cal eixir de la cova de la mateixa forma que es va entrar.
- No cal assentar-se mai, inclús rebent l'invitació de fer-ho, mentres es parla en ella.
Mari és la senyora de la terra i els meteors. Té el domini de les forces del clima i de l'interior de la terra. Entre les seues missions està el castigar la mentira, el robo i l'orgull. D'ella vénen els bens de la terra i l'aigua dels manantiales.
En els hòmens es comporta de forma tirànica, o tot lo contrari, els aplega a enamorar mostrant-se com una dòna dòcil i treballadora, pero sempre en fi d'impartir justícia per mig de la regla del no: si mentes, negant que posseïxes alguna cosa que sí és teu, Mari t'ho lleva. Aixina, efectivament, ya no ho tens, i es produïx la justícia. Presagia les tormentes i determina el clima. Ademés li la coneix per la seua capacitat per a volar. Quan està en la seua morada de Amboto, el cim està entre núvols; açò és la manifestació de la seua presència.
Encara que totes estes llegendes en que es basa la tradició de Mari són posteriors al cristianisme, Mari s'assembla més a Gea, ya que viu en les coves, i a totes les deeses de la fertilitat i de l'amor, pel mateix motiu, i perque proporciona fruts i regals.
No obstant, no tots els investigadors estan d'acort en esta identificació. Per a l'antropòloga Anuntzi Arana, Mari té més similituts en els deus suprems celests Zeus o Júpiter, ya que, de la mateixa manera que estos, governa els fenomens meteorològics i impartix justícia.
Llegendes
[editar | editar còdic]Mari es beu la vida dels hòmens i els fa infeliços. En la tradició aragonesa, Mari és, no obstant, un ser benèfic que ajuda als humans.
El clima segons en quin morada estiga
[editar | editar còdic]
Encara que la seua morada principal està en Anboto, els cims del Oiz i del Aquetegui (és coneguda també com la «Amalur» o ««Cueva de Mari»») són també d'importància per a ella, junt en atres com el Murumendi o el Txindoki. Diuen que cada sèt anys canvia de morada, i en eixe canvi se li pot vore solcar els cels en un carro de fòc; depenent del cim que habite, aixina serà el temps que faça, plujós o sec. Una atra característica és el seu llarc cabellam ros i la costum de pentinar-l'al sol en un pentine d'or a l'entrada de la seua cova.
Una de les llegendes més importants és la que nos conta per qué Mari habita i és vista en tots els monts vascs. Mari és l'encarregada de dur el bon i el mal temps d'un costat a un atre en el País Vasc, i es diu que quan Mari està en Anboto plou, quan està en Aloña hi ha sequia i quan està en la cova de Supelegor (massiç de Itxina en el Gorbea, en Orozco) les collites són abundants.
La semblança en la montanya
[editar | editar còdic]La seua presència es fa inclús visible per al que observa l'efecte del perfil de les montanyes, que s'assembla a una dama tombada: el nas de la dama (l'Alluitz), la boca (el cridat pas del diable o pont de l'infern, Infernuko zubia) i els peus (el Amboto).
El compromís en el diable
[editar | editar còdic]Distintes llegendes conten l'orige de Mari; la més coneguda diu que en una família sense descendència la dòna desijava com anara tindre un fill, a pesar de que als vint anys se li tinguera que dur el diable, i al fi va quedar embarassada d'una bella chiqueta. Dies ans que la chicona complira els vint anys la seua mare la va tancar en una caixa de cristal i la va vigilar dia i nit, esforç inútil, ya que el mateix dia del seu natalici el diable, trencant la caixa, li la va dur en si al cim del Amboto, a on habita des de llavors.
Una atra de les llegendes sobre la procedència de Mari, de la qual existixen distintes versions, conta que una mare i una filla vivien juntes. Un dia la mare, enfadada, va maldir a la chicona dient-li: «Ixcà et duga el diable». En dir açò va aparéixer el mateix diable i li la va dur, i la va deixar vagant pels monts de la zona per a sempre.
En atres versions d'esta llegenda la maldicció de la mare és distinta: "Ixcà voles pels aires tants anys com a grans té una fanega de fesols rojos".
Eguzkilore
[editar | editar còdic]Gaueko ("de la nit"), el deu de les tenebres, es dia que menjava pastors i ovelles, i per això se li temia. Per la por que inspirava als que allí vivien, els humans varen demanar a Mari que els ajudara. Ella els va beneir en la llum de la seua primera filla, Ilargi (la lluna), pero la seua llum era insuficient i els humans varen demanar de nou a Mari la seua ajuda, esta volta la Deesa els va beneir en la seua segona filla, Eguzki (el sol). Pero la nit va seguir sent perillosa, i Mari va beneir en la seua protecció qualsevol morada que tinguera una Eguzkilore ("flor sol", Carlina acanthifolia, flor pareguda a la penca molt abundant en el País Vasc) en l'entrada. Si algun esperit maligne pretenia entrar en la casa i trobava una Eguzkilore, tenia que parar-se per a contar els numerosíssims pèls o bràctees de l'inflorescència i el dia li sorprenia sense haver terminat la seua tasca.
La mala dòna
[editar | editar còdic]Existix encara una atra llegenda d'Ataun, en les seues corresponents variants, que referix l'orige de Mari d'una atra manera. Segons esta llegenda, hi havia una dòna molt mala, casada en un bon cristià i mare de cinc fills, que vivia en un caseriu de Beasáin (Guipúscoa). Com no volia que els chiquets anaren batejats, el pare els va pujar a un carro, va nugar a ell a la mare, i es varen encaminar cap a l'iglésia en busca de batisme per als menuts. Pero pel camí la dòna es va envoldre en flames, va cremar les lligam que la nugaven al carro, i, volant pels aires, va cridar: «Els meus fills per al cel i yo ara per a Muru». I cap al Murumendi es va dirigir, a on des de llavors està. En ocasions ha segut vista prop d'un alvenc existent en aquell mont, assentada al sol, pentinant-se el seu llarc cabellam ros en un pentine d'or. Llegenda de similars característiques és coneguda en Arano.
Emparentada en els senyors de Viscaya
[editar | editar còdic]Freqüentment s'ha associat a la «Dama» en personages de l'història de Viscaya, creant una simbiosis entre mitologia i història, donant lloc a llegendes en diverses versions:
Una de les llegendes conta cóm Donya Urraca, filla del rei de Navarra, es va casar en Pedro Ruiz, senyor de la casa de Muntsaratz d'Abadiano. El fill major, Ibon, era el destinat per a ser el hereu de tan noble estirp i odiat per la seua germana menor, Mariurrika. Un dia en que es trobaven en el mont Amboto, despuix de menjar, mentres el germà dormia, moguda per l'odi i l'enveja, va tirar al seu germà, en l'ajuda d'una criada, per les verticals parets de la montanya. A la seua tornada va dir que el seu germà s'hi havia despeñado. Acossada per la consciència, una nit es varen presentar en Muntsaratz els ximelgorris o genis diabòlics. Des de llavors ha desaparegut i es diu que habita en les coves del Amboto.
En esta mateixa llínea una atra llegenda diu que en quedar viuda Urraca de Pedro Ruiz una nit va desaparéixer de la torre de Muntsaratz traslladant-se a viure a la cova del Amboto.[3]
També se li vincula en el primer senyor històric del territori de Viscaya, Diego López I de Haro, al que se supon casada. En casar-se li va fer prometre que mai es santiguaría en l'interior de la casa, pero un dia este va incomplir la seua promesa i Mari, immediatament, va eixir de la casa volant en la seua filla. Esta llegenda és similar a la que narra una atra història, la maldicció de Melusina, personage que en l'Edat Mija es va vincular en l'orige de diverses famílies aristocràtiques, com la casa de Lusignan o la d'Anjou. Per una maldicció que li tira la seua mare, Melusina està obligada a convertir-se en mitat serp les nits dels dissabtes, cosa que va ocultar al seu marit fins que este la va descobrir, lo que va provocar que esta fugira volant.
Existència històrica
[editar | editar còdic]Hi ha una referència documental de Donya Urraca, el testament que redacta en 2 d'octubre de 1212 en a on indica que és filla del rei navarrés. També se senyala que es va casar en Pedro Ruiz en l'any 1172. Existix la sospita de que el document siga fals i que fora utilisat en benefici dels senyors de Muntsaratz. No hi ha referència de que el rei de Navarra per eixes dates haguera tingut una filla anomenada Urraca o Mari Urraca.
En el brot de herejía que es va produir en el duranguesado a principis de el XV, conegut com "el de les bruixes de Amboto", una de les encausades va ser la senyora de Muntsaratz. Popularment es va associar a esta senyora en Mari, Mari Urrique o Urraca.[3]
Vore també
[editar | editar còdic]Bibliografia
[editar | editar còdic]- La primitiva religió dels vascs, José Dueso, Orain, 1996. ISBN 84-89077-56-8.
- Euskal Mitologia Konparatua, Juan Ignacio Hartsuaga, Kriseilu, 1987.
- Mit hurbilak, Euskal mitologia jendeen bizitzan, Anuntxi Arana, Katuzain, 2000. ISBN 2-913842-04-6.
- a-pensar/11-535-0/#.UyWF9s5KZmg Mits vascs per a pensar, Anuntxi Arana, 2014.
- Breu inventari de sers mitològics fantàstics i misteriosos d'Aragó. Chema G. Lera. Prames. ISBN 978-84-8321-268-4
- Mitologia vasca: Història dels mits i deidades de l'univers mitològic vasc, Patxi Xabier Lezama Perier, 2018. Ret de Llectura Pública d'Euskadi / Biblioteca Bilbao-Mediateka BBK d'Azkuna Zentroa.
Referències
[editar | editar còdic]És nomenada dins del relat del personage “Marichu de Abando”, una de les protagonistes secundàries, en el llibre “Isabel, la reina - Les filles de la lluna roja” d'Àngels de Irisarri, editorial Grijalbo, ISBN 84-253-3571-X
- ↑ Mercedes Aguirre i Alicia Esteban, Contes de la mitologia vasca
- ↑ Patxi Xabier Lezama Perier, Basque Mythology: History of the myths and deities of the Basque Mythology
- ↑ 3,0 3,1 Duranguesado Breu història. Autor: Jon Irazabel. Edita:Geregiaga elkartea. ISBN 978-84-940017-3-42 Depòsit llegal:SS-1886-2012
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Mari (diosa)» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.