Mefistófeles (òpera)
_-_Archivio_Storico_Ricordi_ICON004306.jpg){kind=link}
Mefistófeles (títul original en italià, Mefistofele) és una òpera en quatre actes, en pròlec i epílec; en música i llibret del compositor italià Arrigo Boito (1868), en la que va pretendre introduir en Itàlia l'estil wagneriano.
Història
[editar | editar còdic]Composició
[editar | editar còdic]Boito va escomençar a considerar una òpera sobre el tema faustiano despuix de terminar els estudis en el Conservatori de Milà en 1861. Mefistófeles és una de les moltes obres de música clàssica que es basa en la llegenda de Fausto, i com a molts atres compositors, Boito va usar la versió de Goethe com el seu punt de partida. Boito era un gran admirador de Richard Wagner, i de la mateixa manera que ell, va escriure el seu propi llibret, alguna cosa insòlit en l'òpera italiana de l'época.
L'obra anterior més popular basada en la llegenda va ser l'òpera de Gounod Fausto, que Boito considerava com un tractament superficial i frívol d'un tema profunt. Més encara, Boito despreciava lo que ell vea com a baixos estàndarts operístics en l'Itàlia de la seua época, i va decidir fer la seua pròpia obra que es distinguira, tant musical com intelectualment, de qualsevol cosa que havien sentit abans. Esperava que seria un toc d'atenció i una inspiració per a atres jóvens compositors italians.
La partitura vocal per a piano va ser terminada en 1867 mentres Boito estava visitant a uns parents en Polònia.
Representacions
[editar | editar còdic]Va ser estrenada el 5 de març de 1868 en La Scala de Milà baix la batuta del propi compositor, a pesar de la seua falta d'experiència i habilitat com a director. Conforme la vesprada va ser progressant l'hostilitat del públic, poc familiarizado en l'estil musical de vanguarda de Boito i no impressionats per moltes de les escenes (principalment l'escena en la cort de l'emperador), es va incrementar constantment. Més encara l'obra era massa llarga i l'elenc inadequat per a les complexitat de la música. Quan finalment va caure el teló despuix de mijanit va quedar clar que l'estrena havia segut un fracàs. Despuix de només dos interpretacions (la segona va ser dividida en dos nits), l'òpera va ser retirada.
Boito immediatament es va posar a treballar revisant l'òpera, reduint grandemente la seua llongitut i fent moltes escenes en menor escala. Per eixemple, va llevar tot l'Acte IV original i va reescriure l'Acte V com un epílec, afegint el duo Lontano, lontano en el procés. Fausto va ser canviat de baríton a tenor. La versió revisada es va estrenar en el Teatre Comunal de Bolonya el 4 d'octubre de 1875, esta volta cantada per un repartiment que es considera més apropiat, i va anar un èxit immediat.
Este canvi en recepció es creu que en part es va deure a les revisions de Boito fent l'òpera més tradicional en estil, i també al públic italià, que estava més familiarizado en, i més desijós d'acceptar, desenrolls en l'òpera relacionada en Wagner. Boito va fer alguns canvis menors en 1876. Esta versió es va estrenar en el Teatre Rossini de Venècia el 13 de maig de 1876. Junt al Faust de Charles Gounod és potser una de les obres basades en la peça de Goethe, més famoses.
La primera representació britànica va tindre lloc en Her Majesty's Theatre, Londres el 6 de juliol de 1880 i l'estrena nortamericana va ser el 16 de novembre de 1880 en Boston.[1][2] Més tarde Boito va continuar fent menuts canvis fins a la versió definitiva, estrenada el 25 de maig de 1881 en La Scala de Milà.
A principis de el XX, les reposicions de l'òpera es varen relacionar particularment en el famós baix rus Fiódor Chaliapin: va cantar el rol titular en ocasió de la seua primera aparició fòra de Rússia (La Scala, Milà, 16 de març de 1901) i també en la seua estrena nortamericana (Metropolitan Opera, Nova York, 20 de novembre de 1907).[2] Chaliapin va fer la seua primera aparició en la Royal Opera House, Covent Garden el 25 de maig de 1926. Part d'una representació posterior el 31 de maig varen ser gravats per His Master's Voice.[3]
La Metropolitan Opera ha representat l'obra un total de 67 voltes des de que va aparéixer allí per volta primera el 5 de decembre de 1883, més recentment en febrer de 2000.[4] La Royal Opera en Londres només ha donat una representació de l'òpera, una versió de concert en març de 1998 en el Barbican Centre, en Samuel Ramey com el personage titular.[5] Com Mefistófeles, el baix nortamericà va fer d'est un rol destacat, apareixent en moltes produccions en els huitanta i principis dels noranta, incloent una per l'Òpera de Sant Francisco en novembre de 1994[6]
Esta òpera es representa poc; en les estadístiques de Operabase apareix la n.º 183 de les òperes representades en 2005-2010, sent la 56.ª en Itàlia i la primera de Boito, en 16 representacions en el periodo.
Personages
[editar | editar còdic]| Personage[7] | Tesitura Primera versió |
Elenc de l'estrena 5 de març de 1868 (Director: Arrigo Boito) |
Tesitura Versió revisada |
Elenc (versió revisada de Bolonya) 4 d'octubre de 1875 (Director: Emilio Usiglio) |
|---|---|---|---|---|
| Elena (Helena de Troya) | soprano | Mélanie-Charlotte Reboux | soprano | Erminia Borghi-Mame |
| Faust, un erudit | baríton | Gerolamo Spallazzi | tenor | Italo Campanini |
| Margherita, una chicona senzilla | soprano | Mélanie-Charlotte Reboux | soprano | Erminia Borghi-Mame |
| Marta, veïna de Margherita | contralto | Giuseppina Flory | contralto | Antonietta Mazzucco |
| Mefistofele | baix | François-Marcel (Marcello) Junca | baix | Romà Nannetti |
| Nereo, un vell grec | tenor | Carlo Casarini | ||
| Pantalis, companyer d'Helena | contralto | Giuseppina Flory | contralto | Antonietta Mazzucco |
| Wagner, alumne de Fausto | tenor | Carlo Casarini | ||
| Cor: huestes celestials, querubines, penitentes, caçadors, llauradors, pueblerinos, estudiants, bruixes, bruixos, corifeos i guerrers | ||||
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ The New Grove Book of Operes. 1996 edn p415.
- ↑ 2,0 2,1 Ashbrook, William: The New Grove Dictionary of Opera, Vol.3, ed. Stanley Sadie, 1992, Macmillan Reference Limited, Londres. ISBN 1-56159-228-5, pàgines 303–305.
- ↑ Chaliapin per Victor Borovsky 1988.
- ↑ «Base de senyes online de la Metropolitan Opera en metoperafamily.org». Archivat des d'el original, el 12 d'agost de 2018. Consultat el 30 d'octubre de 2011.
- ↑ «Base de senyes online de la Royal opera House». Archivat des d'el original, el 10 de febrer de 2018. Consultat el 30 d'octubre de 2011.
- ↑ Base de senyes de representacions de l'Òpera de Sant Francisco en archive.sfopera.com
- ↑ Ashbrook, The New Grove Dictionary of Opera.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Mefistófeles (ópera)» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.