Memorial Berlín Hohenschönhausen

Entrada al Memorial Berlín Hohenschönhausen.

Al Memorial Berlín-Hohenschönhausen pertanyen en l'actualitat les instalacions de l'antiga Presó Central de la Seguritat de l'Estat (Stasi) de la República Democràtica Alemana. Va ser un centre de repressió política en funcionament des de 1951 fins a 1989, ubicat en el barri Alt Hohenschönhausen en la ciutat de Berlín. En esta presó varen ser detinguts i torturats física i psicològicament des de reconeguts presos polítics fins a simples ciutadans que intentaven escapar cap a l'Alemània Occidental i eren capturats. Junt a ella s'alça hui dia un monument en homenage i recort de les víctimes durant el règim socialiste d'Alemània Oriental. Els edificis de l'antic centre de detenció varen ser convertits en 1992 en el memorial que hui obri les seues portes al visitant interessat en este important moment en el història de el XX.

Objectius

El monument té l'obligació llegal d'investigar i difondre el coneiximent de l'història d'esta antiga presó, de promoure exposicions, events i publicacions relacionats en el tema, aixina com fomentar la reflexió sobre les formes i conseqüències de la persecució i repressió política en el periodo del govern socialiste en Alemània (1945-1989). Gràcies a que gran part dels edificis i equips s'han conservat casi intactes, el Memorial Berlín-Hohenschönhausen proporciona una image molt autèntica de cóm era el sistema de presó política en la República Democràtica Alemana (DDR). Per la seua ubicació en la capital federal, és el lloc més important de homenage a la memòria de les víctimes durant el govern socialiste en Alemània.

Història

Zona industrial

El terreny a on actualment es troba el Memorial Berlín-Hohenschönhausen va pertànyer a la Fàbrica de Maquinària Pesada Heike fins a 1938. Poc despuix, en 1939, l'associació coneguda com Nationalsozialistische Volkswohlfahrt (NSV, Associació de Benestar Popular Nacional Socialiste) va adquirir la propietat del lloc i va construir allí un edifici de rajoles de dos plantes que albergava una gran cuina. Prop de la cuina es trobava durant la Segona Guerra Mundial un campament de presoners de guerra i persones condenades a treballs forçats.

Campament Especial Nr. 3

Pedra commemorativa en memòria a les Víctimes del Campament Especial Nr.3

En maig de 1945, la NKVD soviètica (Comisariado del Poble de Moscou per a Assunts Interns) es va fer càrrec del camp de presoners i de la gran cuina, a on es va instalar un campament especial, el N º 3 de dèu campaments que varen existir en el territori alemà ocupat per les forces soviètiques.

En esta presó, que tenia una capacitat màxima de 4000 a 5000 presoners, es concentraven regularment una mija de 1800 interns, i en ser considerava una presó de trànsit, per les seues celes varen passar més de 20 000 presos polítics o persones sospitoses de no estar d'acort en l'ideologia socialista, que després varen ser enviades a atres camps de concentració soviètics. Els arrestats en esta presó eren considerats "elements hostils", entre ells exmiembros actius del Partit Nazi o espies de la Gestapo, suposts terroristes, operadors d'estacions illegals de radi, amos d'imprentes illegals, editors de periòdics i revistes, escritors, els qui havien publicat escrits considerats «antisoviéticos», aixina com jóvens sospitosos de haver pertanygut a les joventuts hitlerianas. Junt als alemans es trobaven en esta presó interns obligats a realisar treballs forçats provinents d'atres països (russos, polacs, ucranians, estonios, letons, checs, etc.). El Campament Especial Nr. 3 va deixar de funcionar en octubre de 1946. Els detinguts varen ser traslladats als antics camps de concentració nazis en Sachsenhausen i Buchenwald, que les forces d'ocupació russa varen seguir utilisant contra els seus enemics reals o contra tota persona sospitosa de ser-ho.

Des de les instalacions del carrer Genlerstraßi a on actualment s'alça el Memorial, el mando de les forces d'ocupació soviètica controlaven els dèu campaments que varen existir en el territori alemà ocupat per les forces soviètiques. Dels 20 000 reclusos que varen passar pel Campament Especial Nr. 3, s'estima que 3000 persones varen morir. En homenage a la seua memòria, en el cementeri dels carrers Gärtnerstraßi / Ferdinand-Schultze-Straßi va ser colocada una pedra-monument commemorativa.

Presó Central de la Policia Política Soviètica

Cela solitària en el vell complex de celes conegut com "El Submarí".

En el Campament Especial 3 en Berlín-Hohenschönhausen les forces d'ocupació soviètiques varen establir entre finals de 1946 i inici de 1947 la seua presó preventiva central en Alemània. Els propis presoners varen tindre que construir en un ala de l'antiga cantina un búnker en 60 celes sense finestres. Dit búnker-presó va ser conegut com «antisoviéticos». Les celes, humides i fredes, estaven equipades solament en un catre de fusta i una gaveta per als excrements. Dia i nit permaneixia encesa una pera. Els interrogatoris es realisaven principalment en la nit i se solien efectuar per mig d'amenaces i violència física. Numerosos dels ex detinguts varen informar posteriorment que durant la seua estància en el lloc es varen vore forçats a confessar, entre atres tortures, per la falta de somi, a l'obligació de permanéixer de peu durant hores en les celes de castic, o per la tancada durant dies en les celes d'aigua. Entre els detinguts, ademés de persones sospitoses de tindre filiació nazi, es trobaven atres presunts opositors polítics: membres de partits democràtics com el SPD, CDU i els demócrates lliberals, pero també comunistes i oficials soviètics, que es considerava s'havien apartat de la llínea correcta. Gran part d'ells varen ser condenats posteriorment pels tribunals militars soviètics a llargues penes de treballs forçats. La majoria d'estos presoners, despuix de la caiguda de la dictadura del Partit Socialiste Unificat d'Alemània, va presentar una solicitut de rehabilitació que, despuix de ser analisada, va confirmar l'injustícia perpetrada contra estes persones que en realitat eren inocents. Per solament posar un eixemple, es pot mencionar el cas d'Erika Riemann, qui a pesar de tindre només 14 anys d'edat, va ser detinguda i va complir presó des de 1945 fins a 1954 en les presons soviètiques i d'Alemània de l'Est, degut a que havia pintat un cartell de Stalin en un llapis de llavis.

Presó Central de la Stasi (1951–1989)

Gràcies a un testic es va saber de l'existència de les Celes d'Aigua, que havien segut construïdes per la policia política soviètica en 1947.

En 1951, el recent creat Ministeri per a la Seguritat de l'Estat va prendre possessió de les instalacions de la presó de Hohenschönhausen i va començar a utilisar també l'àrea coneguda com «El Submarí». Durant els anys següents, es varen construir finestres de cristal en unes poques celes i despuix de dèu anys es passa a donar-los use us com a almagasén, en tant els presoners es traslladen al nou edifici que va ser construït en 1961.

A finals de 1950, els presoners varen ser obligats a construir un nou edifici en prop de 200 celes i sales d'interrogatori, que va substituir a la presó antiga (El Submarí) com a principal centre de detenció. Despuix de la construcció del mur de Berlín, el 13 d'agost de 1961, es va començar a tancar en Hohenschönhausen sobretot a persones que volien fugir o emigrar de la República Democràtica Alemana. Crítics de la gestió política del Partit Socialiste Unificat d'Alemània, com el dissident Rudolf Bahro, l'escritor Jürgen Fuchs, l'activiste de drets civils Bärbel Bohley, varen ser encarcerats en la nova presó. La tortura física com a método per a alcançar la confessió dels presoners va ser abolida en la majoria dels països socialistes despuix de la mort de Stalin en 1953. Just en eixa década, la República Democràtica Alemana havia solicitat el reconeiximent internacional i els dirigents del Partit Socialiste Unificat Alemà sabien que les víctimes de tortura podrien tindre un impacte negatiu en la percepció pública internacional, per la qual cosa es va optar per l'eliminació de la violència física contra els presoners. D'eixe modo, la repressió física empleada com a método comú en les presons de la RDA en la década de 1950 va ser reemplaçada a partir dels anys 60 per sofisticats métodos sicològics de la tortura. Se'ls deixava deliberadament sense informació sobre el lloc en el qual estaven detinguts; se'ls feya sentir sistemàticament que les seues vides estaven baix el control absolut d'un Estat Totpoderós; se'ls impedia qualsevol tipo de contacte en el món exterior i inclús en el restant dels presoners i un numerós elenc de interrogadores (científics especialisats en les arts sicològiques per a l'interrogatori) els interrogaven durant mesos sancers, en la finalitat de «persuadir-los» per a que oferiren declaracions incriminatorias o delació.

Menuda cela en el nou edifici.

En una de les seues numeroses denúncies sobre la vida en la presó de Hohenschönhausen, l'escritor i sicólogo Jurgen Fuchs descriu algunes d'estes estratègies de tortura sicològica: en una ocasió se li va permetre rebre la visita de la seua esposa i despuix de la reunió, un dels guàrdies li va dir, fingint complicitat: «Tal volta podríem conseguir que el seu fill vinguera ací a fer-li companyia». Un atre eixemple: Durant els interrogatoris i els procediments de pren de huella dactilar, els presoners eren somesos a pressions sicològiques obligant-los a permanéixer assentats per vàries hores sense fer-los saber de qué se'ls acusava o per qué raó havien segut detinguts. Ademés, en presència dels presoners mentres se'ls interrogaven es «rebien de sobte» falses cridades telefòniques comunicant notícies desgarradoras com, per eixemple, la mort en condicions terribles de familiars tan propencs com els pares o els fills de l'interrogat.

Tot començava des del trasllat cap a la presó: les camionetes que per fòra semblaven destinades a transport per a aliments, per dins tenien quatre o cinc chicotetes celes a on el presoner era tancat i permaneixia hores sanceres allí, assentat, sense poder moure's ni vore la llum. Després d'un recorregut per la ciutat, se'ls conduïa directament al bloc de celes. Cada cela disponia d'una finestra feta en rajoles de vidre que permetia l'entrada de llum pero impedia que el presoner poguera vore cap a l'exterior. Durant els interrogatoris en les sales destinades a eixos fins, les portes i les cortines permaneixien absolutament tancades. Numerosos dispositius tècnics impedien també que els presos varen poder trobar-se per casualitat en els passadiços o en atres àrees, de modo que, com va succeir molt, varen ser tancats allí matrimonis sense que cap dels dos membres de la parella sabera que l'atre estava potser en la cela del costat.

Al voltant de la presó, ubicada en el carrer Genslerstraßi, en Berlín, es varen ubicar també les unitats de servicis centrals relacionades en les investigacions penals i presons, tals com els departaments IX i X de la Stasi, que estaven directament subordinats al ministre de la Seguritat de l'Estat, Erich Mielke. Des d'este emplaçament el govern comuniste alemà controlava tots els departaments d'investigació i les presons en els 15 districtes en els que es va dividir l'Alemània de l'Est. El lloc era, ademés, una espècie de punt central de la repressió comunista en Alemània.

El centre de detenció estava en una zona militar restringida, que es va tancar herméticament al món exterior. L'àrea no estava marcada en els mapes de Berlín de l'Est, pero allí radicaven atres importants unitats al servici de la Stasi: el Sector Tècnic-Operatiu (OTS, responsable de la construcció de dispositius d'escolta d'alta tecnologia); el Departament IX/11 en el seu Archiu Secret sobre el Nacionalsocialismo, aixina com partix del Servici Central d'Espionage. Just al costat de la presó, es trobava fins a 1974, el camp de treball "X", en el qual els presoners ya condenats per la Seguritat de l'Estat tenien que realisar treballs forçats.

Bibliografia

• Matthias Bath: Gefangen und freigetauscht. 1197 Tage als Fluchthelfer in der DDR-Haft. Reihe Inhaftiert in Hohenschönhausen. Jaron, Berlín 2007, ISBN 3-89773-566-0
• Marc Buhl: 375, drei sieben fünf. Roman, Eichborn-Verlag, Berlín 2007, ISBN 978-3-8218-5782-4
• Peter Erler: Polizeimajor Karl Heinrich – NS-Gegner und Antikommunist. Eine biographische Skizze. Reihe Inhaftiert in Hohenschönhausen. Jaron, Berlín 2007, ISBN 3-89773-567-9
• Peter Erler, Hubertus Knabe: Der verbotene Stadtteil. Stasi-Sperrbezirk Berlin-Hohenschönhausen. Jaron, Berlín 2005, ISBN 3-89773-506-7
• Jürgen Fuchs, Vernehmungsprotokolle, Rowohlt Berlin, 1978, ISBN 3-499-12726-1
• Karl Wilhelm Fricke: Akten-Einsicht. Rekonstruktion einer politischen Verfolgung. Mit einem Vorwort von Joachim Gauck. Berlín 1995
• Hubertus Knabe (Hrsg.): Gefangen in Hohenschönhausen. Reihe Inhaftiert in Hohenschönhausen. List-Verlag, Berlín 2007, ISBN 978-3-548-60741-2
• Klaus Kordon, Krokodil im Nacken, Beltz und Gelberg Verlag, Weinheim 2002, ISBN 3-407-80893-3
• Sergej Mironenko o. a. (Hrsg.): Sowjetische Speziallager in Deutschland 1945–1950. Bd. 1, Akademie Verlag 1998, ISBN 3-05-002531-X
• Peter Reif-Spirek, Bodo Ritscher (Hrsg.): Speziallager in der SBZ. Links, Berlín 1999, ISBN 3-86153-193-3
• Anatol Rosenbaum: Die DDR feiert Geburtstag, und ich werde Kartoffelschäler. Als Arzt und „Agent“ im „Kommando X“ dones MfS. Lichtig-Verlag, Berlín 2006, ISBN 3-929905-19-1.
• Anna Schlotterbeck: Die verbotene Hoffnung. Aus dem Leben einer Kommunistin. Mit einem Vorwort von Hans Noll, Fakta Oblita Verlag Hamburg 1990, ISBN 3-926827-31-9
• Beate Niemann: Mein guter Vater. Mein Leben mit seiner Vergangenheit. Eine Täter-Biographie. Verlag Hentrich&Hentrich Teetz, 2006. ISBN 3-938485-43-4
• Hans-Eberhard Zahn: Haftbedingungen und Geständnisproduktion in donen Untersuchungs-Haftanstalten dones MfS – Psychologische Aspekte und biographische Veranschaulichung. Schriftenreihe dones Berliner Landesbeauftragten für die Stasiunterlagen Band 5, Berlín 2001 (3. Auflage)

• Hans-Eberhard Zahn: Dones Haftarbeitslager (Lager X) dones Ministeriums für Staatssicherheit als Modell der Deutschen Demokratischen Republik., In: Erler, Peter: „Lager X“. Dones geheime Haftarbeitslager dones MfS in Berlin-Hohenschönhausen (1952–1972). Fakten – Dokumente – Personen. Berlín 1997
• Robert Ide: Gedenkstätte Berlin-Hohenschönhausen. Die Neuen Architekturführer Nr. 43. Stadtwandel Verlag, 2003. ISBN 3-933743-89-3
• Matthias Melster/Oliver S. Scholten: Wall - Die Kontrolle der Bilder. 20 Jahre Mauerfall. Verlag Onkel&Onkel. Okt. 2009. ISBN 978-3-940029-36-2