Mina de Valborraz

Mina de Valborraz

La mina de Valborraz (Santa María de Casaio, Carballeda de Valdeorras, Orense), també coneguda com la Mina dels Alemans, és un jaciment arqueològic d'época contemporànea associat a l'explotació minera del wolframio en Galícia, especialment durant la Segona Guerra Mundial.

Context històric

En el context de la guerra civil espanyola, es crea, el 31 de juliol de 1936, una societat fictícia cridada HISMA (Hispà-Marroquí de Transports, Societat Llimitada), que servia com a tap per al tràfic d'armes que havia de l'Alemània nazi al bando nacionaliste espanyol. En contrapartida a esta empresa, en octubre de 1936, es va crear en Berlín la ROWAK (Rohstoff-Waren-Kompensation Handelsgesellschaft) de la mà de Göring, que canalisaria cóm i a través de quina Espanya pagaria el seu deute en Alemània. L'aliança bilateral entre Alemània i Espanya es va portar a terme a través de HISMA-ROWAK, fins que en 1938 abdós empreses es varen fusionar en SOFINDUS (Societat Financera Industrial S.A) més orientada a l'adquisició de matèries primeres.

Un any abans, en 1937, Göring va enviar a Espanya una campanya d'expedició geològica per a trobar potencials jaciments per a l'explotació minera en els territoris de domini nacionaliste. Esta operació s'emmarcava en el Pla Cuatrienal, que tenia com a objectiu que el Tercer Reich alcançara una “economia de guerra” sostenible durant quatre anys.

Entre 1942 i 1943, el wolframio representava més de la mitat de les exportacions espanyoles, dirigides als països en guerra, tant Aliats (Estats Units i Gran Bretanya) com de les Forces de l'Eix (Alemània i Itàlia). Durant el conflicte, els països Aliats varen mantindre una guerra econòmica contra l'Alemània nazi coneguda com la batalla del wolframio, en l'objectiu de fer-se en el control del mineral en la península ibèrica, per l'abundant exportació d'Espanya i Portugal a Europa (a pesar de declarar-se neutrals en la Segona Guerra Mundial). Una de les seues principals mides era la compra del mineral a preus majors, provocant que la tonellada de wolframio passara de 7.500 pessetes en 1937, a 275.000 pessetes en 1943. Cap al final de la guerra, els Aliats varen bloquejar el suministrament de petròleu a Espanya com a coacció definitiva per a acabar en l'aliança hispà-alemana.

Història

Acció de les mines de wolframio de Valborraz

La mina de Valborraz va ser oberta en 1914 per l'empresa belga "Societé Mines de Wolfram de Balborraz" i la seua activitat va ser prometedora fins a l'esclat de la Primera Guerra Mundial. Despuix de 15 anys oberta, els drets de la mina passen a mans dels alemans en 1938, a través de l'holding empresarial de SOFINDUS. Esta és l'época més significativa, no solament per a la mina, sino per a la població de les afores, que varen escomençar a denominar-la “La Mina dels Alemans”.

Entre 1942 i 1944 la mina va funcionar com a destacament penal, a on els presos republicans podien redimir les seues penes i reduir la seua condena a canvi de treballar en les mines, cobrant un mínim salari i fòra de les presons, a on les condicions de vida eren llamentables. Durant eixos anys, 463 presos es varen desplaçar fins a la mina de Valborraz, principalment excombatientes republicans de les zones d'Andalusia, Madrit, Guadalajara, Astúries i el Bierzo. cal destacar que de l'escàs sòu que rebien, més de la mitat era confiscat per a la Facenda pública en concepte d'indemnisació de guerra. El Destacament Penal no va funcionar per dos motius principals: la fuga de presos i el contacte dels mateixos en els guerrillers de la zona, d'els qui conservem vestigis com la Ciutat de la Selva.

Els alemans varen explotar la mina de Valborraz fins a 1945, moment en el que varen perdre la guerra. Abans d'abandonar-la, l'ingenier Georg Burk va ordenar desmantellar la sala de màquines i atres instalacions per a que no caigueren en mans dels Aliats, acusant a la guerrilla espanyola de la seua destrucció.

En 1954, les mines varen ser adquirides i reactivades pel Grup Miner de Casaio S.A., en el context de la guerra de Corea, pero la baixada del preu del wolframio va provocar el tancament definitiu del jaciment en 1963.