Montélimar
Montélimar (en occità Montelaimar) és una localitat i comuna de França, en la regió de Ródano-Alps, departament de Drôme, en el districte de Nyons (fins a giner de 2006 pertanyia al districte de Valence). És capçalera de dos cantones: Montélimar 1 i Montélimar 2.
La seua població en el cens de 2009 era de 35.988 habitants. La seua aglomeració urbana —que inclou ademés les comunas de Li Teil i Rochemaure en Ardecha, i Montboucher-sur-Jabron i Ancône en Drôme— té una població de 47.584.
Està integrada en la Communauté de communes Sésame.
És coneguda pel seu nougat i per ser una de les ciutats més càlides de França.
Geografia
[editar | editar còdic]Montélimar està ubicat en el centre de la vall del Ródano, en la confluència dels rius Jabron i Roubion, sobre els promontoris de Gery i de Narbonne, des d'a on es controla una part de la planura de la vall del Ródano.
És una ciutat turística ubicada en la porta d'entrada a la Provença, prop de les goles de l'Ardecha, als peus dels monts alpins del Vercors.
Per carretera està a uns 40 minuts de Valence, a 1 hora de Aviñón, a 1 h 30 min de Lió i els Alps, Marsella, Grenoble, Montpeller i el mar Mediterrànea.
La conca de Montélimar s'estén des del desfiladero de Cruas-Meysse al nort fins al desfiladero de Donzère al sur, i les planures de Valdaine i les seues estribaciones.
Montélimar, que és una de les principals ciutats de la regió del Delfinat, està considerada la porta nort de la Provença. El seu ecosistema és una mescla de les regions del Delfinat i de la Provença.
Demografia
[editar | editar còdic]Història
[editar | editar còdic]Prehistòria
[editar | editar còdic]La presència humana en l'emplaçament de Montélimar és molt antiga. Els primers rastres són un conjunt de sílex tallats que daten de fa aproximadament 50.000 anys (época del musteriense).
El lloc de Gournier està ocupat a partir del 6.000 A.C. (mesolítico). La civilisació chasséenne es desenrolla allí a partir de -3.600 anys. Gournier és un dels llocs notables.
Antiguetat
[editar | editar còdic]Despuix de l'arribada dels celtes, Montélimar forma partix del territori dels "Ségovélaunos". La capital d'est poble celta és situada sobre abdós promontoris de la ciutat: el oppidum de Géry, lloc de l'antiga confluència de Jabron i de Roubion, i sobre l'extremitat de la costa de "Narbonne".
En 40 despuix de J.-C., els romans construïxen la " via Agrippa ", antepassat de la carretera Nacional 7, que úne en aquella época Lió en Arlés, fitant el riu Ródano i passant per Montélimar. La ciutat és llavors només un chicotet llogaret anomenat ACUNUM o MANSIO ACUNUM (Aygu). Baixe l'influència de la dominació romana en el I, l'emplaçament de Géry (Durio del seu nom llatí) està progressivament abandonat en profit de la ciutat nova en l'emplaçament del centre de la ciutat actual de Montélimar. La ciutat és una parada de camí instalada prop del pont sobre Roubion. I la Via Agrippa servix d'esquema directiu en la ciutat per a desenrollar-se: trobem allí un fòrum, una basílica civil i unes termes. La chicoteta ciutat és alimentada aigua per tres aqüeductes, dels quals un cobrix les necessitats delestablecimiento termal de Bondonneau a on es va trobar una centena de chicotetes piscines.
Durant les grans invasions bàrbares, la ciutat va a separar-se en dos entitats distintes: la ciutat nova al voltant del fòrum i del promontori de Narbonne i Acunum que va a fortificar el pont sobre el riu Roubion.
Edat Mija
[editar | editar còdic]Durant varis sigles sobre els que poques coses sabem, la regió de Montélimar és passada de mans a mans (regne Burgondio, regne Franco, Comtes de Valentinois, regne de Provença). A partir de Veu sigle, les reiterades invasions bàrbares aparten l'influència de Roma i diluïxen el poder central. Comença un periodo llarc quan les grans famílies terratinents imponen la seua pròpia llei durant varis sigles.
A finals de el XI, veem aparéixer la família de Adhémar, sense dubte originària de Royans i qui poc a poc senta la seua autoritat en la regió. Guillaume-Huges d' Adhémar és el primer senyor de Montélimar (" senyor de Monteil "). És el germà de Adhémar de Monteil, bisbe del Puy i llegat del papa per a la primera creuada. La família regnarà sobre la regió de Montélimar fins a el XIII. L'estirp dels Adhémar fan construir el seu palau (XII) sobre el promontori de Narbonne en el lloc d'un vell castell. Es citarà el seu castell i residència com el "MONTELIUM ADHEMARI" (el chicotet mont de Adhémar), en referència al tossal on ha segut edificada. També, els Adhémar, en el XI van a construir al voltant del seu feu de numerosos castells (Grignan, Châteauneuf-du-Rhône, Rochemaure i Garde-Adhémar). El señorío contarà en l'époques del seu apogeu en una trentena de castells.
En 1198 el señorío és compartit entre dos germans, Giraud i Lambert d' Adhémar. Des del mig de el XII, la ciutat de D' Adhémar és designada baix el nom de "Monteil dones Aimar" (en provençal montícul dels Adhemar). La forma definitiva Montélimar data de 1328. En 1328, el nom de "Montelilmart" és oficialment adoptat, que es transformarà en el curs del temps en "Montélimar". A partir de llavors, diversos conflictes fan ràpidament perdre-los la seua autonomia als senyors de Adhémar.
En 1365 una part de la ciutat (que és un co-señorío) pas baix la protecció del papat, que llavors residien en la propenca ciutat de Aviñón. El papa fa renovar el palau senyorial i mantindre les muralles.
De la renaixença a la Revolució
[editar | editar còdic]En 1447 és el delfí (infant), el futur Luis XI qui es fa amo de la ciutat i del seu castell. En el XV, la ciutat és relacionada en la Corona de França. L'amant favorita de rei Enrique II, Diana de Poitiers s'instala en Montélimar en 1549. La riquíssima i poderosa duquesa habita una bella morada familiar hui cridada Casa Diane de Poitiers, i que queda un dels vestigis principals del centre de la ciutat actual.
La Reforma protestant, instituïda en reacció als abusos de l'Iglésia catòlica des del Medievo, també marca la renovació de la fe i intenta procurar tornar a l'orige de les pràctiques cristianes primitives. Predicat en la regió del Delfinat per Guillaume Farel, el seu cult troba en les rodalies de Montélimar un eco particularment favorable.
Des de 1560, l'Iglésia Reformada de Montélimar és instaurada. Comencen llavors les guerres de religió durant les quals Catòlics i Protestants s'enfronten per la possessió de la ciutat. En 1562, la ciutat és presa i saquejada per les huestes protestants del baró del Adrets, i la guarnició és massacrada per a venjar les matances que varen ocórrer en la propenca ciutat d'Orange. En 1570 els eixèrcits protestants al mando de Coligny varen sitiar la ciutat, que va conseguir resistir, descollant la figura de l'heroïna local, Margot Delaye. La vila permaneixeria en poder de la Lliga Catòlica fins a la seua pren per les tropes de François de Bonne en 1587.[1]
És només en la promulgació del Edicte de Nantes en 1598 per rei Enrique IV que els protestants recuperen el dret a celebrar el seu cult i a construir els seus propis edificis. Del 1599 al 1604, el temple protestant de Montélimar és edificat aixina. Este periodo es quedarà com el més ric de l'història de la ciutat: Montélimar es fa llavors un centre religiós que irradia en tot el Delfinat.
Pero, les guerres incessants dutes per Luis XIV en el XVII marquen la recuperació dels disturbis en la regió. Revocant l'Edicte de Nantes en 1685, el sobirà de França sumergix el protestantisme en un sigle de repressió. La ciutat s'agota ya que llavors prop de la mitat dels seus habitants i els seus artesans més hàbils fugen les persecucions catòliques.
Montélimar, com a ciutat amurallada té accessos que són estrictament vigilats, i és dotada d'una presó imponent transformada més tart en guarnició militar (el quarter sant-Martin). La Porta sant-Martin, edificada en 1762-1763 baix Louis XV, és hui l'últim testic d'este periodo d'austeritat. Caldrà esperar a principis de el XVIII i el apaciguamiento de les tensions religioses per a vore la ciutat eixir de l'aïllacionisme i tornar a ser un centre regional d'atraccions. Açò també es correspon en el creiximent del torró de Montélimar, "el Nougat", una mescla de mel i armeles. En el XVII, l'introducció dels armelers en la regió per part d'Olivier Serre en la région de Montélimar marca el debut de la seua fabricació. Oferint un montó de Nougats a cada pas d'un príncip, es incrementaá molt la seua reputació en tot el país. Per lo tant, Montélimar s'especialisa en la producció de torró, que ràpidament es va convertir en inseparable del seu lloc d'orige.
En el XVIII, Montélimar es transforma en la ciutat de negoci i desenrolla una activitat econòmica singular: la cría del cuc de seda, la hilandería i el comerç de la seda.
La Revolució de 1789 que seguix se celebra ací en calma i la ciutat acull en favor les noves idees. La seua posició geogràfica favorable estimula el comerç gràcies a les vies de transport de carretera i fluvial, fent a Montélimar una ciutat important de la regió. En el moment de la constitució dels departaments per l'Assamblea Constituent en 1790, es presenta candidata en Valéncia i Crest per a fer-se el cap de districte del nou departament de Drôme, pero obté només la subprefectura.
Despuix de la caiguda de la realea en 1792, el país de Montélimar és, a eixemple del migdia de França, el teatre de violències, de reglaments de conte i de venjances. Els bandolers, a sovint antics desertors, sembraran aixina l'espante fins a 1824.
Va ser cap de districte de 1790 a 1795 i subprefectura departamental de 1800 a 1926.
En el XIX, l'economia de la ciutat no trau profit de la Revolució industrial i seguix encara sent àmpliament agrícola despuix de 1850. I la construcció en 1854-1855 de l'eix de ferrocarril nort-meridional Lió-Valence-Avignon no modifica en profunditat el paisage industrial local; les activitats més importants són la sombrerería i la seda. No obstant, és l'época en que Montélimar s'obri i aumenta: derrocament de les muralles (només la Porta sant-Martin, edificada en 1762-1763, s'ha conservat); nous barris apareixen en el sur de la ciutat (Aygu). En 1877, Montélimar conta en 12.000 habitants.
XX
[editar | editar còdic]En el XX, Montélimar no se salva dels conflictes bèlics mundials. La Primera Guerra Mundial engendra un traumatisme doble: els soldats morts al combat (el monument als morts de la ciutat té en conte 400 noms) i la caiguda de l'indústria de la seda, que va a afanyar-se durant l'interval guerres. Durant la 2.ª guerra mundial, 1939-45, la província de la Drôme es convertix en un important foc de la Resistència contra els nazis, el que les montanyes de Vercors protegiran un dels focs més actius. I més tart, despuix d'una furiosa batalla del 21 al 28 d'agost de 1944 en els carrers de Montélimar, la ciutat és finalment lliberada pels nortamericans.
Despuix de la Segona Guerra Mundial, en el moment del periodo de reconstrucció, la posada en eixecució de grans obres econòmiques europees va a modificar en profunditat les ciutats de la vall del Ródano. Una era nova comença per a Montélimar en desenroll dels transports, l'autopista A7, el canal del Ródano, el TAV i l'energia hidroelèctrica i nuclear. En 1954, la ciutat conta a 16.000 habitants, aproximadament 30.000 en 1981 i més de 35.0000 hui. Front a este creiximent de la població, la ciutat va saber adaptar-se multiplicant i modernisant el conjunt de les seues infraestructures.
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ «Montelimar | History, Geography, & Points of Interest | Britannica» (en en). www.britannica.com. Consultat el 2022-05-14.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Montélimar» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.