Nanahuatzin

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Anar a la navegació Anar a la busca
Representació de Nanahuatzin en el Còdex Borgia

Nanahuatzin o Nanàhuatl (en nàhuatl: nanahuatl, ‘buboset’,‘nanahuatl, bubas, bubones; tzintli, diminutiu) considerat el deu que personificava l'humiltat. S'autosacrificà en la foguera Teotezcalli realisada pels deus en l'assamblea en Teotihuacán per a convertir-se en el Quint Sol o Tonatiuh.​

Nanahuatzin, El Quint Sol[editar | editar còdic]

En un mit mexica registrat en el sigle XVI per fra Bernardino de Sahagún, es diu que vintissís anys despuix de la creació de la Terra, els deus varen decidir crear un nou sol. En l'any 13-Ácatl en Teotihuacán, una assamblea de deus es va portar a terme ordenant dejunis i sacrificis, es varen preguntar quí es faria càrrec d'allumenar el món.​

Un deu soberp, nomenat Tecuciztécatl (L'originari del lloc del caragol marí), es va oferir per a allumenar la superfície de la Terra. Novament els deus es varen preguntar sobre quí seria l'atre candidat per a allumenar el món, pero ningú es va oferir. Finalment, varen observar a un deu que no parlava, només escoltava. El seu cos estava cobert de llagues i tumors i li varen dir: “Sé tu el que allumenes, buboset”, el deu nomenat Nanahuatzin va acceptar la tasca.​

Durant quatre dies abdós varen fer penitència i varen realisar sacrificis sobre els dos promontoris de les piràmides del Sol i de la Lluna. Tot lo que Tecciztécatl oferia era preciós. En lloc de branques i boles de fenaç, ell va oferir precioses plomes de quetzal i boles de filament d'or per a encaixar en elles les espines de autosacrifici. Va oferir espines fetes de pedres precioses en lloc d'espines de maguey. Estes no estaven cobertes en la seua sanc, com era la tradició, sino que eren espines de coral roig.​ Mentres que Nanahuatzin va oferir canyes verdes, boles de fenaç i espines de maguey cobertes en la seua pròpia sanc.

Quatre dies es va mantindre el fòc, a la mijanit de l'últim dia programat per a la creació del nou Sol, els deus es varen reunir al voltant d'una gran foguera preparada per a la pròxima cremació dels dos deus; la finalitat era transformar-se en estreles lluentes. Els deus varen demanar a Tecuciztécatl tirar-se primer. Tecuciztécatl va intentar llançar-se a la foguera quatre voltes i les quatre es va arrepenedir. Llavors, com no era permés realisar un quint intent, els deus li varen dir a Nanahuatzin que ho intentara, ell immediatament va tancar els seus ulls, es va tirar al fòc i va començar a cremar-se. Tecuciztécatl al vore la valentia del seu companyer, es va tirar també.​

En acabant de que abdós varen ser consumits per les flames, els deus es varen assentar baix el cel enrogit i varen esperar el naiximent del Sol. Els deus no sabien en quina direcció eixiria, només Quetzalcóatl i Tezcatlipoca, Xipe Tótec, varen predir que Nanahuatzin convertit en Sol naixeria per l'orient. Aixina va ser, radiant i resplandecient va aparéixer en l'orient un imponent Sol que més tart seria conegut com Tonatiuh.​ Per darrere va eixir Tecuciztécatl com la Lluna, igual de lluenta que el Sol; tant que els deus es varen preguntar si seria convenient per a ells tindre dos astres que allumenaren en eixa intensitat al mateix temps. Varen acordar que la lluentor de la Lluna fora disminuïda, aixina que un d'ells va llançar un conill a Tecuciztécatl, atenuant la seua llum i deixant una taca obscura en la seua cara, tal com la coneixem fins al dia de hui.​

A partir del sacrifici de tots els deus, els nous hòmens quedarien per a sempre en deute en ells, per lo que deurien presentar sanc pròpia i aliena en ofrenes. És per açò que els humans, seguint l'eixemple dels deus, tenen que sacrificar-se a sí mateixos. Esta necessitat de presentar sanc va donar orige a distintes guerres, que tenen com a propòsit obtindre víctimes de sacrifici per al Sol.​

Una atra llegenda diu: que conscients de la necessitat del moviment d'abdós astres, els deus varen decidir sacrificar-se. El deu de l'aire va ser l'elegit per a portar a terme este sacrifici. Xólotl era l'únic que es refusava a morir, quan va aplegar la seua tanda va córrer a amagar-se en la dacsa, transformant-se en la dacsa que té dos canyes, pero va ser descobert. Novament va córrer a amagar-se, ara feya els magueyes i es va transformar en maguey de dos cossos, per segona ocasió ho varen descobrir. Finalment, es va ficar a l'aigua i es va transformar en ajolote, baix esta forma ho varen atrapar i va ser sacrificat. A pesar del sacrifici dels deus, el Sol no es va moure. Va ser llavors que Ehécatl, deu del vent, qui va bufar fortament i va conseguir el moviment del Sol. La Lluna va permanéixer immòvil fins que l'astre rei es va ocultar pel ponent; ella llavors va començar a fer el mateix recorregut. Des de de eixe dia el Sol allumena el dia i la Lluna lluïx en la nit.

Nova Era[editar | editar còdic]

El suïcidi dels deus va provocar el desenroll de la vida futura de l'home en esta nova era. Els actuals mexicans descendixen dels hòmens que varen habitar en este Quint Sol.El deu noble i sabi, Quetzalcóatl, va arreplegar els ossos dels hòmens de les generacions anteriors, els va dur a Teotihuacán i els triturà, depositant-los en un llibrell. Va ferir un dels seus membres i la seua sanc va otorgar la vida als primers hòmens de la nova edat del Sol. Per a estos hòmens, Quetzalcóatl va trobar la dacsa, que es considerava un element sagrat.La pedra del Sol o Calendari Asteca, reflectix estes cinc edats o cinc sols i també va servir als antics mexicans per als càlculs astrológics. Just en el primer círcul del calendari, es pot observar als cinc sols generadors de vida.​

Referències[editar | editar còdic]

  • Bodo Spranz (1975). Fondo de Cultura Económica México, ed. Los Dioses en los Códices Mexicanos del Grupo Borgia: Una Investigación Iconográfica. María Martínez Peñaloza (Traducció). México. ISBN 968-16-1029-6
  • «Dioses Mesoamericanos » Lista De Las Deidades De Mesoamerica». Mitologia. 6 de mayo de 2005
  • Florescano, Enrique. El mito nahua de la creación del cosmos y el principio de los reinos. p. 58
  • López Austin, Alfredo (2013). El conejo en la cara de la Luna. Calle del Trabajo 31, 14269 México, D. F.: Era. ISBN 978-607-445-228-0
  • Robelo, Cecilio Agustín (1905). Diccionario de Mitología Nahua. México: Biblioteca Porrua. Imprenta del Museo Nacional de Arqueología. ISBN 978-9684327955

Bibliografia[editar | editar còdic]

  • Davies, Nigel (1992). El Imperio Azteca. Alianza Editorial
  • Fernández, Adela (1998). Dioses Prehispánicos de México: Mitos y Deidades Del Panteón Náhuatl. México: Panorama Editorial. ISBN 968-38-0306-7
  • Higuera, Salvador Mateos (1940). Enciclopedia gráfica del México antiguo III Los dioses creados. Secretaría de Hacienda y Crédito Público. p. 50-51
  • León-Portilla, Miguel (1990) [1963]. Aztec Thought and Culture. Davis, J.E. (trans). Norman, Oklahoma: Oklahoma University Press. ISBN 0-8061-2295-1
  • Miller, Mary; and Karl Taube (1993). The Gods and Symbols of Ancient Mexico and the Maya. Londres: Thames and Hudson. ISBN 0-500-05068-6
  • Soriano, Alfonso (Dec. 2008). Representación Y Sentido Del Sol En El Mundo Amerindio. Praxis Pedagógica

Enllaçox externs[editar | editar còdic]

Commons