Nanolitografía dip-pen

La nanolitografia dip-pen (DPN o nanolitografía per immersió de ploma) va escomençar com una tècnica de litografia d'escanege per sonda a on una punta d'un microscopi de força atòmica es transferix d'un tiolatoalcano a una superfície d'or. Esta tècnica permet traçar estructures sobre una superfície en escales de menys de 100 nanómetros. El DPN rep el seu nom per analogia al procés d'escriure en una ploma de tinta: la punta d'un microscopi de força atòmica actua com la ploma, que és recoberta en un compost químic o mescla (la tinta) que després s'imprimix sobre una superfície (el paper).

El DPN permet una disposició de materials a nanoescalas en superfícies flexibles. Alvanços recents han demostrat patrons massivament paralels utilisant matrius bidimensionales de 55&nbps;000 puntes. Esta tecnologia s'usa en la química, la ciència de materials i les ciències de la vida.

La transferència de «tinta» molecular de la coberta de la punta d'un microscopi de força atòmica va ser reportada per primera volta per Jaschke and Butt en 1995, pero estos varen concloure erròneament que el alcanotiol no podria ser transferit a superfícies d'or per a formar nanoestructuras estables. Un grup dirigit per Chad Mirkin va determinar que baix condicions apropiades, les molècules podrien ser transferides a una varietat de superfícies per a crear monocapas químicament absorbides en un procés de litografia d'alta resolució al que ells varen cridar DPN. Mirkin i els seus colaboradors mantenen les paleses d'este procés, i la tècnica de modelacion s'ha expandit per a incloure «tintes» líquides, governades per un diferent mecanisme.