Nutrició vegetal
La nutrició vegetal comprén el conjunt de processos per mig dels quals els vegetals incorporen del mig extern les substàncies necessàries per a elaborar els seus propis composts orgànics i obtindre l'energia que requerixen per al seu desenroll. En estos processos intervenen diversos elements químics, que formen part de les estructures celulars o complixen funcions específiques en el metabolisme de les plantes.[1]
El C, H i O constituïxen el 94-99,5% dels elements de les plantes. La major part del carbono i de l'oxigen ho obtenen directament de l'aire, per fotosíntesis, mentres que l'hidrogen deriva del vapor d'aigua de l'aire i, principalment, de l'aigua del sol. No obstant, les plantes no poden desenrollar-se exclusivament en aigua i aire, ya que requerixen de cert número d'elements químics que solen absorbir de la dissolució del sol. Encara que estos elements constituïxen una menuda porció del pes anhidro de la planta (entre el 0,6-6%), no deixen per això de ser fonamentals per a les plantes, ya que són els que comunament llimiten el desenroll dels cultius.[2]
Despuix de les collites, el sol pert gran part dels seus nutrients, que els recuperarà a través dels fertilisants. Els elements essencials requerits per les plantes superiors són exclusivament de naturalea inorgànica.[3] Per a que un element siga considerat un nutrient essencial de les plantes deu satisfer les tres condicions següents[4] (Arnon i Stout, 1934):
- Una deficiència d'este element fa impossible que la planta complete el seu cicle vital.
- La deficiència és específica per a l'element en qüestió.
- L'element està directament implicat en la nutrició de la planta en funció específica i insubstituible.
Basant-se en el contingut de cada nutrició dins del teixit vegetal, es poden classificar en dos tipos; macronutrientes i micronutrientes. cal fer émfasis en que esta divisió no obedix al tamany molecular de l'element ni a l'importància dels mateixos; tots són essencials pero els macro es requerixen en majors cantitats. Actualment està demostrat i admés que els elements essencials per al creiximent de totes les plantes són 16, i 5 solament són essencials per a algunes.[2]
Història
[editar | editar còdic]El carbono, l'hidrogen i l'oxigen són els nutrients bàsics que les plantes reben de l'aire i l'aigua. Justus von Liebig va demostrar en 1840 que les plantes necessitaven nitrogen, potassi i fòsfor. La llei del mínim de Liebig establix que el creiximent d'una planta està llimitat per la deficiència de nutrients.[5] El cultiu de plantes en mijos distints del sol va ser utilisat per Arnon i Stout en 1939 per a demostrar que el molibdeno era essencial per al creiximent de la tomata.
Procés de la nutrició vegetal
[editar | editar còdic]Les plantes absorbixen nutrients essencials del sol a través de les seues raïls i de l'aire (principalment diòxit de carbono, oxigen i vapor d'aigua) a través dels seus fulls. L'absorció de nutrients en el sol es conseguix per mig del intercanvi de cationes, en el que els pèls de les raïls (pèls radiculares) bombegen ions d'hidrogen (H+) al sol a través de bombes de protones. Estos ions d'hidrogen desplacen els cationes adherits a les partícules del sol carregades negativament per a que els cationes estiguen disponibles per a ser absorbits per la raïl. En els fulls, els estomas s'òbrin per a absorbir diòxit de carbono i expulsar oxigen. Les molècules de diòxit de carbono s'utilisen com a font de carbono en la fotosíntesis.
La raïl, especialment el pèl radicular, és l'orgue essencial per a l'absorció de nutrients. L'estructura i arquitectura de la raïl poden alterar la taxa d'absorció de nutrients. Els ions de nutrients es transporten al centre de la raïl, la estela, per a que els nutrients apleguen als teixits conductors, el xilema i el floema.[6][5]La banda de Caspary, una paret celular anara de l'estela pero en la raïl, evita el fluix passiu d'aigua i nutrients, ajudant a regular l'absorció de nutrients i l'aigua. El xilema mou l'aigua i els ions minerals en la planta i el floema és responsable del transport de molècules orgàniques. El potencial hídric juga un paper clau en l'absorció de nutrients d'una planta. Si el potencial hídric és més negatiu en la planta que en els sols circumdants, els nutrients es mouran de la regió de major concentració de soluts, en el sol, a l'àrea de menor concentració de soluts, en la planta.
Hi ha tres formes fonamentals en que les plantes absorbixen nutrients a través de la raïl:
- La difusió simple ocorre quan una molècula apolar, com l'O2, CO2 i NH3, seguix un gradient de concentració, movent-se pasivamente a través de la membrana de la bicapa lipídica celular sense l'us de proteïnes de transport.
- La difusió facilitada és el moviment ràpit de soluts o ions seguint un gradient de concentració, facilitat per proteïnes de transport.
- El transport actiu és la captació per part de les cèlules de ions o molècules front a un gradient de concentració; açò requerix una font d'energia, generalment ATP, per a impulsar les bombes moleculars que mouen els ions o molècules a través de la membrana.
Els nutrients es poden moure en les plantes a a on més es necessiten. Per eixemple, una planta intentarà suministrar més nutrients als seus fulls més jóvens que a les més velles. Quan els nutrients són mòvils en la planta, els síntomes de qualsevol deficiència es fan evidents primer en els fulls més vells. No obstant, no tots els nutrients són igualment mòvils. El nitrogen, el fòsfor i el potassi són nutrients mòvils, mentres que els demés tenen diversos graus de movilitat. Quan un nutrient menys mòvil és deficient, els fulls més jóvens sofrixen perque el nutrient no es mou cap a elles sino que permaneix en els fulls més vells. Este fenomen és útil per a determinar qué nutrients poden faltar en una planta.
Moltes plantes produïxen simbiosis en microorganismes. Dos tipos importants d'estes relacions són:
- En bactèries com els rizobios, que realisen la fixació biològica de nitrogen, en la que el nitrogen atmosfèric (N2) es convertix en amoni (NH4+).
- En foncs micorrízicos, que a través de la seua associació en les raïls de les plantes ajuden a crear una superfície radicular efectiva més gran.
Abdós relacions mutualistes milloren l'absorció de nutrients.[6]
La atmòsfera terrestre conté més del 78% de nitrogen. Les plantes anomenades leguminosas, inclosos els cultius agrícoles de alfalfa i soja, que els agricultors cultiven àmpliament, alberguen bactèries fijadoras de nitrogen que poden convertir el nitrogen atmosfèric en nitrogen que la planta pot utilisar. Les plantes no classificades com a llegums com el blat, la dacsa i l'arròs depenen dels composts nitrogenats presents en el sol per a recolzar el seu creiximent. Estos poden ser suministrats per mineralisació de matèria orgànica del sol o residus de plantes afegits, bactèries fijadoras de nitrogen, rebujos animals o per mig de l'aplicació de fertilisants.
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Florencia Guerrero i Esteban Ciarlo (Compiladors), Alejandra Groba (Editora). «nostre-Sol.-Simpòsium.pdf Som el nostre sol (Manual digital)» (en és). Fertilizar Associació Civil. Consultat el 2025-09-23.
- ↑ 2,0 2,1 Navarro García. Fertilisants: química i acció (en és), Mundi-Prensa. ISBN 978-84-8476-678-0.
- ↑ (2000) Principis de Nutrició Vegetal, traducció a l'espanyol 4ª edició edició, IPI, p. 12. ISBN 3906535037.
- ↑ Plant Physiology.14(2)
- 371-375.Consultat el 23 de giner de 2015.
- ↑ 5,0 5,1 «Llei del mínim de Liebig» (en en). Oxford Reference. Consultat el 7 d'octubre de 2025.
- ↑ 6,0 6,1 (7 de novembre de 2008) Introduction to Plant Physiology, 4ª edició (en en), John Wiley & Sons, Inc.. ISBN 978-0-470-24766-2.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Nutrición vegetal» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.