Péptido C

No confondre péptido C en proteïna C reactiva ni en proteïna C.

El péptido C és una cadena peptídica de 31 aminoàcits que forma part de la proinsulina. La proinsulina és una proteïna que, despuix del seu processament per peptidasas en l'aparat de Golgi de les cèlules beta pancreàtiques, dona lloc a l'insulina i al péptido C. Tant l'insulina com el péptido C s'almagasenen en una proporció equimolar en vesícules per a ser secretados a la circulació sistémica quan aumenten els nivells de glucosa en sanc.

Inicialment, l'únic interés en el péptido C era com a marcador de la secreció d'insulina i, com a tal, ha segut de gran valor per a fomentar la comprensió de la fisiopatologia de la diabetis de tipo 1 i tipo 2. El primer us documentat de la prova del péptido C va ser en 1970. No obstant, actualment se sap que el péptido C és un péptido bioactivo, en efectes en el fluix sanguíneu microvascular i la salut dels teixits.

Processament de la proinsulina per a originar l'insulina i el péptido C.

S'ha demostrat que el péptido C s'unix a la superfície de varis tipos de cèlules, com les neuronals, endoteliales, fibroblásticas i tubulars renals, en concentracions nanomolares (nM) a un receptor que provablement estiga acoplat a la proteïna G. La senyal activa vies de senyalisació intracelular dependents del Ca²⁺, com MAPK, PLC_γ i PKC, lo que conduïx a la regulació a l'alça d'una série de factors de transcripció, aixina com l'activitat de l'enzima enOS i la bomba o ATPansa Na⁺-K⁺. Se sap que estes dos últimes enzimes han reduït el desenroll de complicacions a llarc determini dels pacients en diabetis de tipo I, com la neuropatía perifèrica i autonòmica.

Els estudis in viu en models animals de diabetis tipo 1 han establit que l'administració de péptido C produïx millores significatives en la funció nerviosa i renal. Aixina que, en animals en signes primerencs de neuropatía induïda per la diabetis, el tractament en péptido C en dosis de tongada dona lloc a una millora de la funció del nervi perifèric, com ho demostra l'aument de la velocitat de conducció del nervi, l'aument de l'activitat de la ATPansa Na⁺-K⁺ del nervi i la millora significativa dels canvis estructurals del nervi.  Aixina mateix, l'administració de péptido C en animals que tenien deficiència de péptido C (diabetis tipo 1) en nefropatía millora la funció i l'estructura renal; disminuïx l'excreció d'albúmina urinària i prevé o disminuïx els canvis glomerulares induïts per la diabetis secundaris a l'expansió de la matriu mesangial. També s'ha informat de que el péptido C té efectes antiinflamatorios i ajuda a reparar les cèlules del múscul pla.

Us clínic

El péptido C es produïx en les mateixes cantitats que l'insulina, per lo que la seua concentració en sanc o orina proporciona una mida de la secreció d'insulina endógena (produïda per les cèlules beta del pàncrees), independentment de si el pacient està sent tractat en insulina o no. La seua mida pot permetre distinguir entre diabetis de tipo I i II, aixina com medir la disminució progressiva de la secreció d'insulina en els diabètics de tipo II. Per supost, es deu tindre en conte que l'impacte d'uns nivells determinats d'insulina dependrà de la resistència a insulina de l'individu. Els nivells de péptido C nos informen sobre l'estat actual del pacient, pero atres métodos, com l'us de autoanticuerpos per a detectar les cèlules beta pancreàtiques en els illots de Langerhans, nos aporten millor informació sobre el pronòstic d'eixe pacient sobre la seua capacitat de secreció d'insulina.

La vida mija del péptido C en sanc (20-30 minuts) és superior a la de l'insulina (3-5 minuts); aproximadament el 50% de l'insulina és ràpidament metabolizada pel fege i la seua eliminació perifèrica és variable. Per això, determinar els nivells de péptido C podria reflectir millor la secreció pancreàtica d'insulina que medir els nivells de la pròpia hormona. Ya que la mitat del péptido C en sanc és eliminat en l'orina, en aquells pacients en fallo renal els nivells de péptido C poden estar falsament elevats i no representar correctament els nivells d'insulina secretados de manera endógena.