Paisagisme

Paisagisme

Jardí japonés, en el Museu Departamental Albert-Kahn.

El paisagisme és l'activitat destinada a modificar les característiques visibles, físiques i anímiques d'un espai, tant rural com urbà. Entre estos s'inclouen: els elements vius, tals com flora i fauna, lo que habitualment es denomina jardineria, l'art de cultivar plantes en el propòsit de crear un bell entorn paisagístic; els elements naturals com les formes del terreny, les elevació o els caixers d'aigua; els elements humans, com a estructures, edificis o atres objectes materials creats per el home; els elements abstractes, com les condicions climàtiques i lluminoses; i els elements culturals.

El terme paisage deriva etimológicament del francés pays (país), que referix a una regió, i del sufix "aje" que li conferix acció al terme. Paisagisme referix a l'acció de fer País, al sentit de pertinença, a l'identitat dels habitants conferit per l'entorn del que provenen. Tal és la rellevància d'este concepte que històricament i encara en els nostres dies, ser desterrat, deportat i inclús immigrant és una condició de desplantada que produïx afligiment. A diferència de la corrent de l'art en el mateix nom, el paisagisme modern no solament recorre a lo visual sino a la multidimensionalitat del mateix: alt, ample, profunditat i temps.

El paisagisme és tant art com ciència i requerix bones dot d'observació i habilitats de disseny, aixina com planificació, creativitat, organisació i imaginació. També pot definir-se com un procés racional pel qual el home utilisa la naturalea com a ferramenta per a expressar-se, al mateix temps que obté diversos beneficis. Es tracta d'un concepte que engloba en chicotetes proporcions partixes de múltiples disciplines tals com agronomia, arquitectura, sociologia, ecologia, art, etc., per a tractar els espais tenint en conte tant el volum d'este com el factor temps; ya que es treballa en sers vius i estos tenen processos.

El paisage està tan arraïlat en nosatres que forma part de la nostra història i de la nostra cultura. La necessitat de les persones de bolcar-se a ella és cada volta major, ya siga per controlar la contaminació, com a efecte desestresante en contrast en les grises i accelerades urbs, com a recreació, o be per a tractar de conservar la bellea i la diversitat existents. Ya no es tracta solament de contemplar, sino també d'experimentar i viure en forma sana i equilibrada.

El paisage també es pot definir com un conjunt de determinacions socioculturals, producte d'una série de procediments perceptivos que realisa el ser humà en cert territori, en consonancia con les seues necessitats i expectatives espacials experimentades en el mateix, estos representaran la seua individualitat com a grup humà i transformaran el territori carregant-ho de significat, lo que catalogarà al paisage no solament en una relació estrictament material sino que li conferix característiques espirituals.

Breu resenya històrica

Si ben l'orige del paisagisme tal i com ho coneixem hui en dia sorgix a partir dels conflictes ecològics-socials producte de la Revolució Industrial, la consciència de l'estrechez de la relació del home en la naturalea existix des de sempre, un dels registres escrits més antics és el Jardí del Edén en la Bíblia a on es denota l'afinitat de el "vert" en la "inocència", un eixemple destacat ya que expon la necessitat psíquica del domini del ser humà sobre la naturalea, la que li proveïx de sustente i harmonia, rodejat per muralles que ho protegixen.

En primer lloc, els jardins urbans tenien per objectiu proveir de certs aliments i plantes medicinals en porcions llimitades de terra que es trobaven a ampara en castells i monasteris que pretenien autoabastecerse, ya fòra per seguritat o be per a dedicar-se únicament a la contemplació religiosa sense distraccions externes que va caracterisar a l'época Medieval, cada planta posseïa un valor simbòlic i eren cultivades pels monges: Les roses representaven l'amor de Deu, les Azucenas la purea virginal, el Manzano era el pecat original, les Fraules o Frutillas la santíssima trinitat perque posseïen fulls trifoliadas, està clar que no haguera segut possible aplegar a esta instància si no fòra pels coneiximents acumulats sobre el cultiu i divinitat sobre la vegetació i us de l'aigua que varen heretar Egipcíacs, Perses, Grecs, Romans i Musulmans. En el creiximent desordenat de la ciutat Medieval, el deficient estat sanitari va donar orige a les pesta i en conseqüència a l'olor fétido per la fermentació dels cossos i rebujos en els carrers que no alcançaven a ser higienizadas, va anar a partir d'açò que les plantes aromàtiques varen cobrar émfasis.

Després de l'Edat Mija vindria la Renaixença provocant una major expansió en el terreny d'estos jardins i fent més recalcament en la busca de la delectació i el goge, pero sempre en llímits marcats i accessible únicament per a la noblea.

Tal va ser el valor que va adquirir el jardí, que posseir-ho denotava poder, eixemple màxim són els jardins de Versalles en França, jagantesques extensions de terra fins a a on alcançara la vista, en chorrada d'aigua desafiant la força de gravetat i espècies vegetals retallades perfectament en formes precises i a una altura que donara a entendre que no hi havia res per damunt ni més allà que el poder del Rei. Tot noble que es dignara de ser-ho devia posseir un jardí en l'estil que Li Notre havia dissenyat per al Rei Luis XIV entre els anys 1613 i 1700. Europa es va vore invadida fins a l'excés de jardins geomètrics en parterres, fonts i escultures, va anar per política que els anglesos varen reaccionar plantejant un estil totalment opost, un estil que va rescatar les llínees orgàniques de la naturalea, els llac, les espècies creixent en tot el seu esplendor, pero encara que en apariència era salvage en la realitat era planificat.

Concepte totalment opost va ser el que varen adoptar els orientals, distinta ubicació en el globo terráqueo, distinta cultura i forma de vore el món, per això era diferent com varen assimilar el seu context. Buscar un lloc harmònic, en bella vegetació exuberante i planificar la vivenda a partir d'això, respectant les escenes que componia la naturalea, imàgens que es calculaven serien vistes pel front o una finestra, i finalment l'implementació d'un espai concedit a la meditació, açò va ser el jardí Japonés.

Va ser en la revolució francesa i el nou model de democràcia, que aquells jardins destinats a uns pocs varen ser oberts per al poble donant orige als parcs públics.

La necessitat del home d'abocar-se cap a àrees més verdes i proveïdes de servicis que ho satisfacen és un fet vigent, al final s'arribarà a bon port, pero per a això és necessari que en el nostre hui s'elaboren anàlisis més profunts que comporten observació i educació que transcendixca per generacions, ya que el procés constructiu de les ciutats és llarc, hereditari i multitudinari, no pot quedar relegat a solament un sector social. Comprendre les necessitats de la naturalea és comprendre-nos a nosatres mateixos en múltiples aspectes, perque en definitiva encara en el nostre grau d'evolució no deixem de ser part del conjunt que la conforma.

Vore també

• Arquitectura del paisage
• Arquitecte del paisage
• Disseny del paisage
• Paisagisme aquàtic
• Terraformación

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Paisagisme.

Plantilla:RAE Paisagisme en el Viccionari.

• Biblioteca virtual de Paisagisme Rosario - (Argentina)
• Revista Bitacora Universitat Nacional de Colòmbia Bogotà - (Colòmbia)