Paradoxa del full de té
Archiu:Tea Leaf Paradox Stirring.ogv
.jpg){kind=link}
La paradoxa del full de té descriu un fenomen en el que les fulls de té en una tassa van al centre i fondo despuix d'agitada, en lloc d'anar a les vores de la tassa, com s'esperaria de l'efecte centrífugo. La formació de fluix secundaris en un canal anular va ser estudiat en teoria per Boussinesq ya en 1868.[2] La migració de partícules propenques al fondo en corrents curves va ser experimentat per Milovich en 1913.[1] La primera solució va provindre d'Albert Einstein en un document de 1926 a on explica l'erosió de les vores d'un riu (Llei de Baer).[3][4]
Explicació
[editar | editar còdic]Girant el recipient es conseguix que el líquit gire dins de la tassa. Per a mantindre este recorregut curve es requerix una força centrípeta similar a la tensió d'una corda quan es fa girar una bola sobre el cap .Es produïx un gradient de pressió cap a fòra (la pressió és més alta en l'exterior que en el centre).
Aixina i tot, prop de les vores inferior i exterior el líquit es retarda per la fricció contra la tassa. Allí la força centrípeta és més dèbil i no pot véncer al gradient de pressió, aixina que estes diferències de pressió devenen més importants per al fluix d'aigua. Açò determina una capa llímit o més específicament una capa de Ekman.[5]
Per l'inèrcia, la pressió és més alta a lo llarc de la vora que en el mig. Si tot el líquit rotara com a cos sòlit, la força cap a l'interior (centrípeta) emparellaria a la força inercial de rotació i no hi hauria moviments cap a fòra o cap a dins.
En una tassa de té, a on la rotació és més llenta en el fondo, el gradient de pressió preval i crea un fluix cap a dins a lo llarc del fondo. Més dalt, el fluix secundari centrípeto es mou a lo llarc del fondo duent els fulls al centre. Els fulls són massa pesades per a ascendir, aixina que es queden allí. Combinat en el fluix rotacional primari, els fulls giraran en el centre de la base.
Aplicacions
[editar | editar còdic]El fenomen s'ha utilisat per a desenrollar una nova tècnica per a separar glòbuls rojos del plasma sanguíneu, per a entendre sistemes de pressió atmosfèrica, i en el procés d'elaboració de cervesa per a separar el residu coagulado en la centrifugador.[6][7][8][9]
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ 1,0 1,1 Els seus resultats se citen en: (1914).Matematicheskii Sbornik.28
- ↑ Journal de mathématiques pures et appliquées 2 i série.13
- 377-424.
- ↑ Earth Science History.1(1)Consultat el 28 de decembre de 2008.
- ↑ Die Naturwissenschaften.Springer.Berlín/Heidelberg:14(11)
- 223-224.doi:10.1007/BF01510300.
- ↑ Cushman-Roisin, Benoit (1994). «Chapter 5 – The Ekman Layer», Introduction to Geophysical Fluïu Dynamics, 1st edició, Prentice Hall, pp. 76–77. ISBN 978-0-13-353301-9.
- ↑ Biomicrofluidics.American Institute of Physics.1(1)
- 014103 (CID).doi:10.1063/1.2409629.Consultat el 28 de decembre de 2008.
- ↑ «[1]», ABC Online. Consultat el 28 de decembre de 2008.
- ↑ «Einstein’s Tea Leaves and Pressure Systems in the Atmosphere». Archivat des d'el original, el 4 de març de 2016. Consultat el 29 de decembre de 2008.
- ↑ Bamforth, Charles W. (2003). Beer: tap into the art and science of brewing, 2.ª edició, Oxford University Press, p. 56. ISBN 978-0-19-515479-5.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Paradoja de la hoja de té» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.