Paradoxa verda
La paradoxa verda és el títul d'un polèmic llibre de l'economiste alemà, Hans-Werner Sinn, que descriu l'observació de que una política migambiental que es torna més vert i en el pas del temps actua com un va anunciar de l'expropiació dels propietaris dels recursos de combustibles fòssils, els induïx a accelerar l'extracció de recursos i, per tant, a accelerar el calfament global.
Llínea principal de raonament.
[editar | editar còdic]La llínea de raonament de la paradoxa verda comença reconeixent un fet fonamental i inevitable: cada àtom de carbono en el gas, el carbó o el petròleu extret del sol per a ser utilisat com a combustible termina en l'atmòsfera, en particular si els processos de combustió d'alta eficiència asseguren que una part d'ells no termina com a suja. Al voltant d'una quarta part del carbono emés permaneixerà en l'atmòsfera pràcticament per a sempre, lo que contribuïx al efecte hivernàcul que causa el calfament global.[1]
Aparte de la forestación, solament dos coses poden mitigar l'acumulació de carbono en l'atmòsfera: s'extrau menys carbono del sol o s'injecta de nou baix terra despuix de recolectar la seua energia.
No obstant, els esforços de la política ambiental, en particular els europeus, no van en cap d'estes dos direccions, apuntant en el seu lloc a la promoció de fonts alternatives d'energia lliures de CO2 i un us més eficient de l'energia. Si ben l'autor, Hans-Werner Sinn en particular afirma que els esquemes de respal a les fonts d'energia renovables tenen poc efecte, pansa per alt el respal governamental al consum i la producció de combustibles fòssils. D'acort en un informe de la OCDE, en els països de la OCDE i en les economies emergents clau, eixe respal és alt, de 160-200 mils de millons de dólars anuals Es diu que este respal obstaculisa els esforços mundials per a reduir les emissions i combatre el canvi climàtic.[2]
Segons l'opinió de Sinn, en anunciar un ajust gradual de la política en les pròximes décades, s'eixercix una major pressió a la baixa sobre els preus futurs que sobre els actuals, disminuint aixina la taxa d'apreciació del capital dels depòsits de combustibles fòssils. Els propietaris d'estos recursos consideren este desenroll en preocupació i reaccionen aumentant els volums d'extracció, convertint els ingressos en inversions en els mercats de capital, que oferixen rendiments més alts. Eixa és la paradoxa verda: la política ambiental programada per a tornar-se més ecològica a lo llarc del temps actua com una expropiació anunciada que provoca que els propietaris reaccionen accelerant la taxa d'extracció de les seues reserves de combustibles fòssils,[3] accelerant aixina el canvi climàtic.
Els països que no participen dels esforços per a frenar la demanda tenen una doble ventaja. Cremen el carbono lliberat pels països "verts" (efecte de fuga) i també cremen el carbono adicional extret com a reacció a les retallades de preus anunciats i esperats com a resultat de la progressiva ecologización de les polítiques ambientals (paradoxa verda).[4]
Sinn escriu que: "Les estratègies de reducció de la demanda simplement deprimixen el preu mundial del carbono i induïxen als països incumplidores ambientals a consumir lo que els països cumplidores de Kyoto han economizado. Pijor encara, si els proveïdors se senten amenaçats per una progressiva ecologización de les polítiques econòmiques en "Els països de Kyoto que danyaran els seus preus futurs, extrauran les seues existències més ràpidament, accelerant aixina el calfament global".[5]
Sinn emfatisa que una condició per a la paradoxa verda és que el recurs siga escàs en el sentit de que el seu preu sempre serà més alt que els costs unitaris d'extracció i exploració combinats. Senyala que és provable que esta condició se satisfaça, ya que les tecnologies de respal en el millor dels casos oferiran un substitut perfecte per a l'electricitat, pero no per als combustibles fòssils. Els preus del carbó i del petròleu cru són actualment moltes voltes més alts que els costs d'exploració i extracció corresponents.
Solucions practicables
[editar | editar còdic]Una política climàtica efectiva deu centrar-se en el costat de l'oferta fins ara descuidat del mercat del carbono, ademés del costat de la demanda. Els métodos proposts pel Sinn inclouen l'aplicació d'un impost de retenció sobre els guanys de capital de les inversions financeres dels propietaris de recursos de combustibles fòssils, o l'establiment d'un sistema global de comerç d'emissions que puga posar un llímit al consum mundial de combustibles fòssils, conseguint aixina la reducció desijada en les taxes d'extracció de carbono.
Una sugerència per a una solució també podria ser pagar als proveïdors per la destrucció dels combustibles fòssils (o transformar-los en matèria primera (no combustible), assegurant-se aixina de que en el costat de la demanda l'independència dels combustibles fòssils encara puga donar els seus fruts, mentres hi ha una reducció en l'extracció de carbono.
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Journal of Geophysical Research: Oceans.110(C9)ISSN 2156-2202.doi:10.1029/2004JC002625.Consultat el 17 de decembre de 2018.
- ↑ «Support to fossil fuels remains high and the clave is ripe for change - OECD». www.oecd.org. Consultat el 17 de decembre de 2018.
- ↑ Journal of Economic Theory.10(1)
- 42–53.ISSN 0022-0531.doi:10.1016/0022-0531(75)90060-5.Consultat el 17 de decembre de 2018.
- ↑ Journal of Environmental Economics and Management.25(2)
- 162–176.ISSN 0095-0696.doi:10.1006/jeem.1993.1040.Consultat el 17 de decembre de 2018.
- ↑ International Tax and Public Finance.15(4)
- 360–394.ISSN 1573-6970.doi:10.1007/s10797-008-9082-z.Consultat el 17 de decembre de 2018.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Paradoja verde» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.