Pedres deslisants
.jpg){kind=link}
Les pedres navegants, també conegudes com a pedres deslisants i pedres mòvils (en anglés: sailing stones, sliding stones o moving rocks), són un fenomen geològic pel qual les roques es mouen, sense intervenció humana o animal, i deixen llargues traces, a modo de regata, en una superfície plana. S'han observat i estudiat este tipo de chafades en varis llocs, des del suroest nortamericà, a on són més numeroses, fins al Sahara tunecino.[1][2] Les traces que més s'han estudiat, pel seu elevat número i llongitut, són les de Racetrack Plaja, en el Valle de la Mort de Califòrnia, Estats Units. Les pedres i els seus moviments varen ser estudiats fins a resoldre el misteri en 2014.
Es mouen solament cada dos o tres anys i la majoria de les seues chafades es conserven durant tres o quatre anys. Les pedres en base angulosa deixen traces estriadas i rectes, mentres les que tenen base plana deixen marques divagantes. A voltes, les pedres es bolquen, i posen en el sol una atra de les seues cares que deixa un rastre diferent.
Les traces comunament tenen orientacions i llongituts que diferixen d'unes a unes atres. Les pedres que escomencen el seu trayecte junt a unes atres, poden viajar en paralel fins que algunes d'elles es desvia segons qualsevol direcció o, inclús, retrocedint. Pedres del mateix tamany poden deixar traces de distinta llongitut.
Descripció
[editar | editar còdic]
Moltes de les anomenades pedres deslisants provenen d'un promontori de 260 metros d'altura situat en l'extrem sur de la Racetrack Plaja formada per dolomías negres en el Parc nacional del Valle de la Mort. Unes atres són roques ígneas intrusivas que deriven de relleus pròxims constituïts, fonamentalment, per sienitas riques en feldespat. Les traces medixen de 3 a 30 metros de llongitut i de 8 a 30 centímetros d'esgambi. La seua profunditat mija és 2,5 centímetros. El tamany mig de les roques oscila entre 15 i 45 cm.
Es creu que les condicions necessàries per a que les roques es moguen són:
- Una superfície saturada en aigua.
- Una prima capa d'argila.
- Fortes raches de vent com a força inicial.
- Vents forts sostinguts per a mantindre a les pedres en moviment.
I en algunes hipòtesis
- Plaques de gèl.
- Tapissos microbianos
Investigacions prèvies
[editar | editar còdic]
Els geólogos Jim McAllister i Allen Agnew varen cartografiar l'àrea en 1948 i varen publicar el primer artícul sobre les roques deslisants. Més vesprada, els naturalistes del National Park Service varen escriure més descripcions i detalls i la revista Life va incloure una galeria de fotos de Racetrack. En eixe moment varen començar les especulacions sobre els processos que movien les pedres. Es varen propondre diverses possibles explicacions que variaven entre les que invocaven lo sobrenatural i les molt complexes. Moltes hipòtesis postulades per geólogos sugerien que forts vents actuant sobre el fanc humit podrien ser, a lo manco en part, responsables del fenomen. Algunes pedres pesaven igual que un humà; investigacions, com la del geólogo George M. Stanley, publicada en 1955, sostenien que tals roques eren molt pesades per a que foren mogudes pel vent. Recolzava l'idea de que una capa de gèl al voltant de les pedres ajudava a aumentar la superfície exposta al vent o favoria el començ del moviment.
Robert P. Sharp i Dwight L. Carey varen iniciar el seu treball de camp en les pedres de Racetrack en maig de 1968 i ho varen terminar en maig de 1975. Varen visitar el lloc en setze ocasions durant eixos sèt anys i monitorizaron trenta pedres etiquetades determinant la seua posició per mig de estacas d'acer clavades en la superfície arcillosa. Els seus canvis de posició varen ser anotats durant un periodo de 7 anys. Si les roques es movien, es clavaven noves estacas al seu costat.[3]
Sharp i Carey també varen sometre a prova l'hipòtesis de la capa de gèl, acorralant un grup seleccionat de pedres. Es va construir un corral d'1,7 metros de diàmetro, en barres separades entre sí de 64 a 76 cm, al voltant d'una pedra de 0.5 kg que deixava traces de 7.5 cm d'ample. De modo que, si una capa de gèl s'haguera format al voltant de les pedres per a favorir el seu moviment, les barres haurien frenat o desviat el moviment. Res d'això va ocórrer. En el següent hivern la pedra es va eixir fòra del corral i va recórrer 8 metros cap al noroest, al mateix temps que dos pedres més pesades varen entrar en el corral. Una d'elles es va moure 5 anys més tart en la mateixa direcció que la primera, pero la seua companyera no es va moure durant el periodo d'estudi. Açò indica que si el gèl va jugar un paper en el moviment de les pedres, llavors el collar de gèl que les envolia devia ser menut.
De les 25 pedres inicials, 10 es varen moure en el primer hivern; Mary Ann (pedra A) va cobrir la distància més llarga: 64,5 m. En dos dels següents sis hiverns monitorizados, també es varen detectar múltiples moviments de pedres. No es va confirmar que cap pedra s'haguera mogut durant l'estiu. Durant alguns hiverns es varen moure poques o cap pedra. Finalment, totes llevat dos de les 30 pedres monitorizadas es varen moure durant els 7 anys estudiats. En 6.5 centímetros de diàmetro, Nancy (pedra H) va ser la pedra més menuda monitorizada. També es va moure i va deixar la traça acumulada més llarga, 262 metros, i va realisar en un únic moviment el trayecte més gran, 201 metros. La pedra més gran que es va moure pesava 36 kg.
Karen (pedra J) és un bloc de dolomita de 74 × 48 × 51 cm i té un pes estimat de 320 kg. i no es va moure durant el periodo d'estudi. La pedra va poder haver creat la seua antiga i recta senda de 170 m per l'impuls que va produir la seua caiguda sobre la plaja humida. No obstant, Karen va desaparéixer abans de maig de 1994, possiblement durant l'inusual humit hivern de 1992 a 1993. L'eliminació per motius artificials es va considerar improvable degut a que no es va apreciar el tipo de dany que un camió i un cabestrante podrien haver causat en la plaja. Finalment, Karen va ser redescubierta per la geóloga Paula Messina en 1996, molt més al nort d'a on Sharp l'hi havia vist per última volta.[4]
El professor John Reid va dirigir l'investigació de sis estudiants de l'Hampshire College i de l'Universitat de Massachusetts en un estudi continuat en 1995. Varen trobar traces prou congruents deixades per pedres que es varen moure a finals de la década de 1980 i durant l'hivern de 1992-1993. Es va demostrar més allà d'un dubte raonable, que, a lo manco, algunes pedres es varen moure en témpanos de gèl que podrien haver aplegat a medir 800 metros d'ample. Les evidències físiques incloïen la presència de rencs de pedres que solament podien haver segut creades en moure's en fines capes de gèl. Aixina que es creu que el vent, per sí solament, i el vent junt en témpanos de gèl són les forces motrius.
Els físics Bacon et al., varen estudiar el fenomen en 1996 en el llac-plaja Owens Dry i varen trobar que les raches de vent poden comprimir-se i intensificar-se per ser la superfície de la plaja tan plana i plana. També varen trobar que les capes llímits (la regió just per damunt del sol a on els vents són més llents per la fricció) en eixe tipo de superfícies poden rebaixar-se uns 5 cm. Açò significa que les pedres d'uns quants centímetros d'alt poden sentir tota la força del vent sostingut i de les raches de vent, que pot alcançar 145 km/h durant les tormentes hivernals. Es pensa que estes raches aporten la força inicial, mentres que els vents sostinguts mantenen el moviment de les pedres, possiblement a una velocitat moderada (para mantindre el moviment es necessita només la mitat de la força necessària per a iniciar el viage de la pedra).
El vent i el gèl són l'hipòtesis preferides per a estes misterioses pedres deslisants. En una nota publicada en «Surface Processes and Landforms», Don J. Easterbrook menciona que l'absència de traces paraleles entre algunes pedres, podia ser deguda al trencament d'una placa de gèl, lo que produïx rutes alternatives. Encara que el gèl es trenque en blocs més menuts, seguix sent necessari per a que les roques s'esgolen.
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Journal of Sedimentary Research.SEPM Society for Sedimentary Geology.22(3)
- 182–186.ISSN 1527-1404.doi:10.1306/D42694F4-2B26-11D7-8648000102C1865D.Consultat el 18 de maig de 2013.
- ↑ Sanz Montero y Rodríguez Aranda, 2013, p. 53.
- ↑ «The Sliding Rocks of Racetrack Plaja, Death Valley National Park, Califòrnia: Physical and Spatial Influences on Surface Processes» (PDF). Archivat des d'el original, el 8 de juny de 2007.
- ↑ National Geographic Magazine.Consultat el 2 de febrer de 2011.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Piedras deslisants» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.