Percepció sonora
La percepció sonora és el resultat de processos sicològics que tenen lloc en el sistema auditiu central i que permeten interpretar els sòs rebuts.
La psicoacústica [1] archivat en Wayback Machine. és la branca de la psicofísica que estudia la relació existent entre les característiques físiques d'un estímul sonor, i la resposta de caràcter sicològic que este provoca en un subjecte.
Marshall McLuhan en el seu teoria de la percepció afirma que l'image sonora necessita enfortir-se per mig d'atres sentits. No perque l'image sonora és dèbil, sino perque la percepció humana té gran dependència de la percepció visual; és dir, el sentit de l'oït necessita de la vista per a confirmar lo que ha percebut. Nota: encara que, músics com Stevie Wonder, Ray Charles, entre uns atres, són o varen ser músics cegos.
Teories de l'oïment
[editar | editar còdic]Teoria del lloc
[editar | editar còdic]Esta teoria afirma que existix una organisació to-tòpica de les freqüències en la membrana basilar. En atres paraules, les cèlules sensorials propenques a la base de la membrana basilar es veuen afectades, principalment, per tons d'alta freqüència. En canvi, les que es localisen prop del helicotrema reben estímuls, principalment, de tons de baixa freqüència. Ademés, afirma que diferents freqüències exciten distintes fibres nervioses del àrea auditiva primària.
En 1863, Hermann von Helmholtz va propondre la primera versió de la teoria, baixe el supòsit de que la cóclea[1] posseïa propietats de resonància. No obstant, Georg von Békésy va ser l'expert que va estudiar i va realisar descobriments sobre l'operació de l'oït intern que respalen la teoria. Les troballes de Békésy es relacionen en la hidrodinàmica de l'oït intern. Segons ell, el procés auditiu consistix en una ona de sò que viaja des de la regió més rígida i angosta de la membrana basilar fins a la regió més ampla. En el camí, les vibracions d'alta freqüència generen onas el punt màxim de la qual de desplaçament es troba prop del estrebe, mentres que les vibracions de baixa freqüència generen ones el punt màxim de les quals de desplaçament es troba prop del helicotrema.[2]
La teoria, ademés d'explicar la recepció de freqüència, s'ha propost per a explicar cóm es registra l'intensitat del sò, degut a que mentres més intens és un sò, major és la regió de la membrana basilar involucrada.[2]
Teoria de freqüència
[editar | editar còdic]També anomenada Teoria de periodicitat, afirma que la membrana basilar vibra en la seua totalitat, reproduint les vibracions del sò. Segons esta teoria, el cervell és l'instrument analisador i el to escoltat està determinat per la freqüència d'impulsos que viagen pel nervi auditiu. Va ser proposta per Ernest Gleen Wever i Charles Bray en 1930. La major part de l'evidència que la respala prové de l'estudi en peixos, els quals carixen d'un sistema perifèric d'anàlisis de freqüències, per lo que deuen posseir esta capacitat discriminatòria.[2]
La teoria va ser criticada posat que una fibra nerviosa no pot respondre més de 1000 voltes per segon, la qual cosa significa que no pot transmetre freqüències de més de 1000 Hz; en conseqüència, la teoria explicar tot l'interval de freqüències audibles. Per a corregir este problema, en 1949 es va desenrollar el principi de andanada, el qual diu que l'activitat neural total, o potencial d'acció total, es distribuïx en una série de fibres nervioses auditives, la qual cosa significa que cada fibra nerviosa no dispara en el mateix moment, sino que s'activen coordinadamente per a produir la freqüència de l'estímul.[2]
Fases de la percepció sonora
[editar | editar còdic]La percepció auditiva es dona en cinc fases:
- Detecció
- Discriminació
- Identificació
- Reconeiximent
- Comprensió
Percepció de les qualitats del sò
[editar | editar còdic]Les qualitats (característiques) del sò són:
- Intensitat o potencia
- To o altura
- Timbre o color
- Duració
Estes qualitats vénen determinades pels propis paràmetros de les ones sonores, principalment per la freqüència i l'amplitut.
Els paràmetros psicoacústicos més rellevants són:
- Sonoritat: la percepció subjectiva de l'intensitat (amplitut).
- Altura: està lligada a la percepció del to (en concret, cóm es percep lo greu o agut que és un sò).
- Timbre: la capacitat que permet distinguir la mateixa nota produïda per dos instruments musicals diferents. Es caracterisa per la forma de l'ona, és dir, per la seua component harmònic.
- Duració: el temps que vibra l'ona del sò.
Per la sensibilitat (eficiència de la resposta en freqüència) de l'oït humà, estos térmens en el context de la psicoacústica no són totalment independents. Les quatre s'influïxen mútuament; en modificar un paràmetro canvien els atres i la percepció del sò. Per eixemple, si es modifica l'intensitat d'un sò (la seua sonoritat), açò afecta a la percepció de l'altura i del timbre.
Escolta binaural
[editar | editar còdic]És la manera en la que el ser humà percep el sò. S'encarrega de que l'oït identifique la direcció i la distància d'una vora (sò).
Vore també
[editar | editar còdic]- Oïment
- Atenció sonora
- Modos d'oïment
- Emmaixquerament sonor
- Escolta binaural
- Soroll blanc
- Volum (sò)
- Oido absolut
Referències
[editar | editar còdic]
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Percepción sonora» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.