Piretroide

Aletrina

Permetrina

Els piretroides són molècules en activitat insecticida que s'apliquen a collites, plantes de jardins, animals domèstics i també directament a sers humans. Els piretroides són substàncies químiques que s'obtenen per síntesis i posseïxen una estructura molt semblada a les piretrinas. Generalment són composts més tòxics per als insectes i també per als peixos i gats. Permaneixen durant més temps en el mig ambient que les piretrinas ya que la modificació química en la seua fòrmula els fa més estables a la llum solar i la calor. Es hidrolizan per álcalis (en les formulació s'utilisen derivats de petròleu com a dissolvents). Són relativament biodegradables i ya s'han donat casos de resistència per part dels insectes. S'han desenrollat més de 1000 piretroides, pero menys d'una dotzena s'usen actualment en els EE. UU. La permetrina és el piretroide més usat actualment en eixe país.

L'obtenció de piretrinas sintètiques (denominades piretroides, és dir, “semblants a piretrinas”), es remonta a la fabricació de la Aletrina en 1949. Des d'eixe llavors el seu us s'ha anat ampliant en la mida en que els demés pesticidas eren acusats d'alta residualidad, bioacumulación i carcinogénesis (organoclorados) i per una atra part l'alt efecte tòxic en organismes no plaga i en mamífers (carbamatos i organofosforados). Els piretroides, en canvi, no posseïxen estes desventages i per les baixes cantitats de producte necessàries per a combatre les plagues.

Per les ventages abans senyalades, els piretroides són actualment una de les principals armes elegides pels productors agropecuarios i la més important ferramenta en el combat hogareño dels mosquits. Les seues qualitats en este últim camp, són el seu alt poder de volteo i la seua baixa acció en l'home.

L'Agència Internacional per a l'Investigació del Càncer (IARC) ha determinat que la carcinogenicidad dels piretroides deltametrín, fenvalerato i permetrina no és clasificable.

La seua acció, com casi tots els insecticida, és a nivell sistema nerviós, generant una alteració de la transmissió de l'impuls nerviós. El seu efecte fonamental de deu a una modificació en el canal del sodi de la membrana nerviosa. Per a explicar el mecanisme dels piretroides distinguim entre piretroides de tipo I: carents de grup alfa ciano en la seua molècula (aletrina, permetrina, tetrametrina, cismetrina,..)i piretroides de tipo II: posseïxen el grup alfa ciano en la seua molècula (cipermetrina, deltametrina, fenvalerato, fenpropanato) (Kamita et al, 2017).

Els composts de tipo I induïxen picos múltiples de descàrregues en els nervis sensorials i en els nervis motors i en les interneuronas dins del sistema nerviós central. Els composts de tipo II despolarizan el potencial de les membranes dels axones, açò reduïx l'amplitut del potencial d'acció i du a la pèrdua de excitabilidad elèctrica. Estos efectes ocorren perque els piretroides prolonguen la corrent que fluïx pels canals de sodi en fer més llent o en impedir el tancament dels canals. La duració de les corrents de sodi modificades per als composts de tipo I dura dècimes o centèsimes de milisegons, mentres que les de tipo II duren alguns minuts o encara més (Kamita et al, 2017).

Al contrari dels organoclorados, els carbamatos i els organofosforados, no existixen molts casos de resistència d'insectes a piretroides. No obstant, com en tots els insecticida, és recomanable un us moderat dels mateixos alternant els distints tipos d'insecticida i usant les cantitats mínimes necessàries.

Acció contaminant, persistència i degradació

Els piretroides entren a l'ambient principalment pel seu us com a insecticida. En l'aire són degradats ràpidament en 1-2 dies per la llum. També poden adherir-se fermament al sol i ser degradats per microorganismes en el sol i en l'aigua. Són molt poc solubles en aigua i queden retinguts en les capes superficials del sol, per lo que normalment no passen a l'aigua subterrànea.

En les proves realisades en mamífers es va observar que els productes s'eliminen en rapidea, a excepció dels gats, que en ser incapaços d'eliminar els piretroides poden sofrir greus enverinament que resulten en la mort. En les plantes, estudis realisats indiquen que els piretroides quan es depositen en els fulls, sofrixen una isomerización trans-cis i dit producte forma hidroxi-éster, àcit 3-fenoxibenzoico i glicóxidos.

La dosis tòxica oral varia entre 100 i 1000 mg/Kg, per lo que s'inclouen en els grups de plaguicidas III i IV.