Placa de Juan de Fuca
La placa de Juan de Fuca és una menuda placa tectónica oceànica que es subduce baix la partix nort de la vora occidental de la placa nortamericana en la zona d'subducción Cascadia. Al sur llimita en la falla de Sant Andrés i a l'oest en la placa Pacífica. La placa de Juan de Fuca es va fracturar en tres. La part central és la que du el nom de Juan de Fuca, mentres que la partix sur es coneix com placa de Grossa i la del nort com la placa de l'Explorador. Junt en la placa de Naixca i la placa de Cocos, la placa de Juan de Fuca és un dels últims restants de la placa de Farallón.
Esta placa, al subducirse ha format la cordillera de les Cascades, que forma part del cinturó de fòc del Pacífic, junt en la costa oest de Norteamérica des del sur de la Columbia Britànica fins al nort de Califòrnia (Estats Units). Els volcans com el Sain Helens (famós per la seua letal erupció en 1980) i el Rainer són 2 dels volcans formats per esta subducción.[1]
L'últim gran terremot en la placa Juan de Fuca va ser el terremot de Cascadia de magnitut 9. Dels archius japonesos es deduïx que va ocórrer el dimarts 26 de giner de 1700.
Du el nom de l'explorador d'orige grec Juan de Fuca (1536-1602), que dona també nom al estret de Juan de Fuca.
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Condie, K.C. (1997). Plate tectonics and crustal evolution, 4th edició, Butterworth-Heinemann. ISBN 978-0-7506-3386-4.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Placa de Juan de Fuca» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.