Anar al contingut

Planeta inferior i planeta superior

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

En el sistema solar, es diu que un planeta és inferior sobre un atre planeta si el seu òrbita es troba dins de l'òrbita de l'atre planeta al voltant del Sol. En esta situació, es diu que este últim planeta és superior al primer. En el marc de referència de la Terra, en el que es varen utilisar originalment els térmens, els planetes inferiors són Mercurio i Venus, mentres que els superiors són Mart, Júpiter, Saturn, Urà i Neptú. Els planetes nanos com Ceres o Plutó i la majoria dels asteroides són "superiors" en el sentit de que casi tots orbitan fora de l'òrbita de la Terra.

Els térmens "planeta inferior" i "planeta superior" es varen usar originalment en la cosmologia geocéntrica de Claudio Ptolomeo per a diferenciar aquells planetes (Mercurio i Venus) que tenien un epiciclo que estava en llínea en la Terra i el Sol, comparat en els planetes (Mart, Júpiter, i Saturn) que no ho estaven.

Esta classificació no té res a vore en els térmens “planeta interior” i “planeta exterior”, els quals designen aquells planetes que es troben dins del cinturó d'asteroides i els que estan fòra respectivament. "Planeta inferior" tampoc equival a planeta menor (asteroide) o planeta nano.

En el XVI, els térmens varen ser modificats per Nicolás Copérnico, que rebuja el model geocéntrico de Ptolomeo, distinguint el tamany de l'òrbita en relació en la de la Terra.[1]

  • "Planeta inferior" fa referència als planetes Mercurio i Venus, els quals estan més prop del Sol que la Terra.
  • "Planeta superior" fa referència als planetes Mart, Júpiter, Saturn, Urà, Neptú, i a tots els planetes menors i nanos, incloent a Ceres i Plutó, els quals estan més llunt del Sol que la Terra.

Estos térmens a voltes s'usen de forma més general; aixina per eixemple es diu que la Terra és un planeta inferior vist des de Mart.

Referències

[editar | editar còdic]
  1. Kuhn, Thomas S. (1985). The Copernican Revolution: Planetary Astronomy in the Development of Western Thought, 4th edició, Harvard University Press, p. 172. ISBN 0-674-17103-9.