Plante

El plante (o plany), també cridat endecha, és un tipo d'elegia funeral medieval que el poeta llamenta el decés d'un ser volgut. Si és de caràcter popular i sorgit de la lírica tradicional, es denomina endecha; si l'autor és de caràcter cult, plante. Els poetes bizantino ho cridaven monòdia.

Encara que es registren endechas des de temps bíblics, es va fer més popular en l'Edat Mija. El llibre de Llamentacions, atribuït al profeta Jeremías, és, per eixemple, en sí mateixa una endecha.

Les endechas populars

El poble solia entonar cançons funeràries que expressaven el dolor per la mort d'un ser volgut, i es cantaven des de molt antic: Alfonso X l'Sabio va ordenar que els clercs es retiraren dels sepelis quan els acompanyants endechassen. La més antiga conservada en llengua espanyola és la que varen entonar les dames canàries a la mort del cavaller Guillén Peraza (1443):

Ploreu les dames, / si Deu vos vala,

Guillén Peraza / va quedar en la Palma,

la flor marchita / de la la seua cara.

No eres palma, / eres retama,

eres ciprer / de trista branca,

eres desdita, / desdicha mala.

Els teus camps trenquen / trists volcans,

no vegen plaers, / sino pesares,

cobrixquen les teues flors / els arenals.

Guillén Peraza, / Guillén Peraza,

¿dó està el teu escut, / do està el teu llança?

Tot ho acaba / la malandanza.

En la lliteratura històrica

Un dels més bells plantos en llatí és el Epitaphion Antoninae, compost en Toledo. En la lliteratura castellana, els primers eixemples d'elegies funerals o plantos són tant de caràcter épico-juglaresco com a clerical. En l'àmbit dels cantares de gesta, el Cantar de Roncesvalles (primera mitat de el XIII) relata cóm Carlomagno contempla els cadàvers dels seus cavallers despuix de la derrota de Roncesvalles: l'arquebisbe Turpín, el cap d'Oliveros i el cos de Roldán, als que dirigix sengles plantos.

¡Ai Jherusalem! —planyença per la pèrdua d'esta ciutat en 1244— i el Plante que fizo la Verge el dia de la Passió del seu fix, de Gonzalo de Berceo, són testimonis que tenen que vore en la poesia clerical. Juan Ruiz, arcipreste de Hita, va incloure un plante per la mort de Trotaconventos en la seua Llibre de Bon Amor (XIV). Les Coples a la mort del seu pare de Jorge Manrique (c. 1478) i el plante de Pleberio per la mort de la seua filla Melibea en que conclou La Celestina (1499) suponen la màxima expressió del gènero, ya al fi de l'Edat Mija.

En la lliteratura catalana, les primeres manifestacions de plantos, cridats planys, les trobem en els trobadorés en la llengua de oc, que varen utilisar en la seua versió koiné més arcaica per a realisar les seues composicions.