Anar al contingut

Polietileno

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Polietileno
Archiu:Polyethylene-repeat-2D.png
Estructura química de l'polietileno, a voltes representada solament com (CH2-CH2)n

El polietileno (PE) és químicament el polímero més simple. Es representa en la seua unitat repetitiva (CH2-CH2)n. És un dels plàstics més comunes pel seu baix preu i simplicitat en la seua fabricació, lo que genera una producció d'aproximadament 80 millons de tonelladas anuals en tot lo món.[1] És químicament inerte. S'obté de la polimerisació del etileno (de fòrmula química CH2=CH2 i cridat eteno per la IUPAC), del que deriva el seu nom.

Este polímero pot ser produït per diferents reaccions de polimerisació, com per eixemple: Polimerisació per radicals lliures, polimerisació aniónica, polimerisació per coordinació de ions o polimerisació catiónica. Cada u d'estos mecanismes de reacció produïx un tipo diferent d'polietileno.

És un polímero de cadena llineal no ramificada, encara que les ramificacions són comunes en els productes comercials. Les cadenes d'polietileno es disponen en regions amorfas i semicristalinas quan es troba per baix de la temperatura de transició vítrea, que és el seu estat habitual en servici.

Història

[editar | editar còdic]

L'polietileno va ser sintetisat per primera volta pel químic alemà Hans von Pechmann qui per accident ho va preparar en 1898 mentres calfava en l'estufa diazometano. Quan els seus companyers Eugen Bamberger i Friedrich Tschimer varen investigar la substància grasosa i blanca creada, varen descobrir llargues cadenes compostes per -CH2- i ho varen cridar polimetileno.

El 27 de març de 1933, en Anglaterra, va ser sintetisat tal com ho coneixem hui en dia, per Reginald Gibson i Eric Fawcett que treballaven per als Laboratoris ICI. Ho varen conseguir aplicant una pressió d'aproximadament 1400 bar i una temperatura de 170 °C en un autoclau, obtenint el material d'alta viscosidad i color blanquecino que es coneix hui en dia com "polietileno de baixa densitat" (PEBD o, en anglés, LDPE).

En 1953, Karl Ziegler i els seus colaboradors en l'Institut Max Planck d'Investigacions sobre el carbono, basant-se en els treballs iniciats per l'italià Natta, varen estudiar el procés de polimerisació a baixa pressió. La reacció en un complex catalític de alquil alumini i tetracloruro de titani donava lloc a la fabricació d'un polietileno de major densitat i temperatura de fusió, com a conseqüència de la seua major regularitat. A este polietileno se li va denominar d'alta densitat (PEAD o les seues sigles en anglés HDPE), fent menció a les seues propietats, o de baixa pressió, pel seu método d'obtenció. Açò va donar orige als catalisadors Ziegler-Natta, pels quals Karl Ziegler i Giulio Natta varen obtindre el premi Nobel de química en 1963.

En 1955 es va inaugurar en Alemània la primera fàbrica d'este material. Simultàneament la Phillips Petroleum Co. en Estats Units, desenrollava un procés industrial d'obtenció de Polietileno d'alta densitat, altament cristalí utilisant pressions miges, i com a catalisador òxit de cromo soportat sobre sílice. La primera planta industrial es va montar en Pasadena en 1957.

Processe

[editar | editar còdic]

L'polietileno s'usa per a diferents tipos de productes finals, per a cada u d'ells s'utilisen també diferents processos, entre els més comuns es troben les següents:

  • Rotomoldeo: Depòsits i formes huecas de grans dimensions.

L'polietileno té un color lechoso translúcido, este color es pot modificar en tres procediments comuns:

  • Afegir pigment pols a el PE abans del seu processament.
  • Colorear tot el PE abans del seu processament.
  • Usar un concentrat de color (conegut en anglés com masterbatch), el qual representa la forma més econòmica i fàcil de colorear un polímero.

Depenent de la funció final del producte és necessari afegir certs aditius: antioxidants, retardantes de flama, antiestàtics, bactericides, etc.


Referències

[editar | editar còdic]
  1. University of York. «Polyethilene».