Pragmàtica Sanció de 1830

La Pragmàtica Sanció de 1830 va ser una pragmàtica sanció aprovada per Fernando VII d'Espanya el 29 de març de 1830 que va vindre a promulgar la Pragmàtica de 1789, aprovada per les Corts d'aquell any a instàncies del rei Carlos IV i que, per raons de política exterior, no havia aplegat a entrar en vigor. La Pragmàtica de 1789 anulava l'Auto acordat de 10 de maig de 1713 de Felipe V que, llevat en casos molt extrems, impossibilitava a les dònes accedir al Tro, per lo que comunament és denominada «Llei Sálica» encara que tècnicament no ho anara. La Pragmàtica Sanció de 1789 restablia d'esta manera el sistema de successió tradicional de les Sèt Partides d'Alfonso X de Castella, segons el qual les dònes podien regnar si no tenien germans varons.

La Pragmàtica de 1830, explicades les raons per les que es va mantindre en secret la Llei decretada per Carlos IV, es llimitava a publicar el text aprovat en 1789. En paraules del historiador Federico Suárez Verdeguer:

La Pragmàtica Sanció de 1830 no és una atra cosa sino la publicació de l'acort de les Corts de 1789 convertit en Llei fonamental; per tant, el regrés a la Llei de Partides i al dret de les femelles a la successió.

La Pragmàtica Sanció de 1789

Artícul principal → Pragmàtica Sanció de 1789.

En 1789 les Talles varen aprovar per unanimitat la tornada al sistema de successió tradicional i l'abandó de la llei introduïda per Felipe V en 1713. No obstant, la Pragmàtica que decretava este canvi mai aplegaria a publicar-se i, per tant, no va tindre plena validea jurídica. Açò es va deure a raons de política exterior, segons va explicar el comte de Floridablanca, llavors secretari d'Estat:

No va semblar convenient indisponerse en abdós Corts [França i Nàpols, a on regnaven sengles branques dels Borbones] ni accelerar la publicació d'un acte que ya està complet en la substància, encara que reservat.

Publicació de la Pragmàtica

Retrat de Fernando VII a cavall (1829).

A principis de 1829, quan encara vivia la seua esposa María Josefa Amalia de Sajonia, Fernando VII va fer testament encara que no va aplegar a traduir-se en escritura pública per la repentina mort de la reina poques semanes despuix. En ell Fernando VII dia: «Aixina mateix és la meua voluntat que si fora infanta la que deixara al meu decés o la que sobrevixca als demés fills meus varons entre igualment a succeir en els térmens expressats, no obstant de lo previngut en contrari pel nou reglament sobre la successió d'estos reynos [sic], que va fer el meu august besyayo D. Felipe 5º a dèu de maig de 1713, el qual derogue expressament usant el meu sobirà poder, en que no reconec superioritat en la terra». Com ha comentat Emilio La Parra López, «el rei no podia ser més clar sobre l'abolició de la llei Sálica. Per a prendre esta decisió no considerava necessària la convocatòria de Corts, com es fera en 1789, perque bastava la seua autoritat absoluta. Aixina que, podia heretar la corona una dòna».

Despuix de la mort de la reina el 17 de maig de 1829 el rei Fernando VII va anunciar en setembre que anava a casar-se de nou. L'elegida per a ser la seua esposa va ser la princesa napolitana María Cristina de Borbón-Dos Sicilias, neboda de Fernando i 22 anys més jove que ell. Es varen casar el 10 de decembre i pocs mesos despuix Fernando VII feya pública la Pragmàtica Sanció de 1789; d'esta forma Fernando VII s'assegurava que, si per fi tenia descendència, encara que fora chiqueta esta li succeiria. A principis de maig de 1830 es va anunciar que la reina María Cristina estava embarassada i el 10 d'octubre de 1830 va nàixer una chiqueta, Isabel, per lo que el seu germà Carlos María Isidro, el hereu fins a llavors, va quedar fòra de la successió al tro, per a gran consternació dels seus partidaris ultraabsolutistas. Solament tres dies despuix Fernando VII va promulgar un decret pel que ordenava «que es facen els honors com al Príncip d'Astúries» a la seua filla recent naixcuda, «per ser la seua hereua i llegítima successora de la seua corona mentres Deu no li concedixca un fill varó» —el 30 de giner de 1832 María Cristina donaria a llum de nou a una chiqueta: Luisa Fernanda de Borbón—.

Basant-se en el testament de principis de 1829, Emilio La Parra López ha conclós que Fernando VII va prendre la decisió del regrés a l'orde successori tradicional de Castella abans del seu matrimoni en María Cristina i que «no va necessitar pressions de ningú, perque era una idea ben arraïlada en ell. La Pragmàtica Sanció de març de 1830, per tant, no va ser sino la plasmació oficial i pública d'un desig del rei expressat en tota claritat a lo manco un any abans i al seu entendre en plena llegitimitat».

En testament definitiu, otorgat en Aranjuez el 12 de juny de 1830 (quan feya un més que s'havia anunciat l'embaràs de la reina), Fernando VII ya no va mencionar la Llei Sálica, puix la Pragmàtica ya s'havia promulgat, i va donar per fet que li succeiria un fill o filla. En el mateix nomenava a la seua esposa María Cristina «regenta i governadora de tota la monarquia, per a que per sí sola la governe i rigga», fins que el seu hereu o hereua complira els díhuit anys. D'esta forma deixava fòra de la Regència al seu germà don Carlos, d'ahí que el testament es mantinguera secret. Va ser guardat tan en secret que quan va morir Fernando VII varen passar unes hores de confusió fins que varen poder trobar-ho en un caixó amagat.

Vore també

• Pragmàtica Sanció de 1789
• Reglament de successió de 1713
• Primera guerra carlista

Bibliografia

• (1978) La burguesia revolucionària (1808-1874). Història d'Espanya Alfaguara V, 6ª edició, Madrit: Alfaguara-Aliança Editorial. ISBN 84-206-2046-7.
• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFCanal2000">Canal (2000). El carlismo, Madrit: Aliança Editorial. ISBN 84-206-3947-8.
• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFFontana2006">Fontana (2006). D'en mig del temps. La segona restauració espanyola, 1823-1834, Barcelona: Crítica. ISBN 978-84-8432-792-9.
• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFFonts2007">Fonts (2007). El fi de l'Antic Règim (1808-1868). Política i societat, Madrit: Síntesis. ISBN 978-84-975651-5-8.
• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFGiménez López1996">Giménez López (1996). El fi de l'Antic Règim. El regnat de Carlos IV, Madrit: Història 16-Temes de Hui. ISBN 84-7679-298-0.
• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFLa Parra López2018">La Parra López (2018). Fernando VII. Un rei desijat i detestat, Barcelona: Tusquets. ISBN 978-84-9066-512-1.
• (1902) Miguel Vaig seguir (ed.). Història d'Espanya en el sigle XIX. Tom III, Barcelona.
• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFSuárez1950">Suárez (1950). La Pragmàtica Sanció de 1830, Valladolit: Escola de Història Moderna. Consell Superior d'Investigacions Científiques.