Rebelió jacobita de 1719
La rebelió jacobita de 1719, a voltes coneguda com el dèneu, va ser una rebelió que va esclatar en Escòcia, en 1719 en l'objectiu de restaurar a l'exiliada Casa d'Estuardo en el tro del Regne Unit. A voltes és considerada com una extensió de la Rebelió Jacobita de 1715, pero és independent de la rebelió anterior. Segons algunes fonts, va ser l'única rebelió Jacobita en ser extinguida per mig d'una sola acció militar, la Batalla de Glenshiel.[1] No obstant, no varen ser menors els conflictes abans de la Batalla de Glen Shiel, tals com la Captura del Castell d'Eilean Donan, i va haver escaramuzas en els anys que varen seguir a la Batalla de Glen Shiel entre les forces governamentals i els clans escocesos que es varen mantindre lleals a la causa Jacobita.
Antecedents
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Guerra de la Cuádruple Aliança.
En molts sentits, Gran Bretanya va ser la principal beneficiària del Tractat d'Utrecht de 1713 que va posar fi a la guerra de successió espanyola. Encara que Felipe V es va convertir en rei d'un estat espanyol molt més centralisat i per lo tant poderós, el seu imperi va ser dividit; els Països Baixos meridionals i les seues possessions italianes varen ser a Àustria i Saboya, Gran Bretanya va prendre el control de Menorca i Gibraltar, mentres que els comerciants britànics varen obtindre drets comercials en Sudamérica.
Gran Bretanya posseïa l'armada més gran del món; Holanda i França estaven econòmicament agotades i les seues marines severament reduïdes mentres que Espanya va sofrir pèrdues navals catastròfiques, encara que en 1717 s'havia recuperat parcialment.[2] La necessitat de pau de França més els interessos compartits en la regió del Bàltic varen dur al Tractat anglo-francés de 1716 i els Estuardo varen ser obligats a abandonar França.[3] Açò va significar que la successió de Jorge I va transcórrer relativament sense problemes a pesar de la Rebelió Jacobita de 1715, que va tindre un respal significatiu tant en Anglaterra com en Escòcia.
Baix el seu nou ministre principal Giulio Alberoni, Espanya va buscar recuperar territoris en Itàlia cedits a Saboya i Carlos VI d'Àustria.[4] En 1717, una força espanyola va ocupar Cerdenya sense oposició; ni Àustria ni Saboya tenien importants forces navals i Àustria estava involucrada en la Guerra Austro-Turca de 1716-18. Espanya va assumir que els britànics no intervindrien, pero quan 38.000 tropes espanyoles varen desembarcar en Sicília en 1718, Gran Bretanya va declarar que era una violació d'Utrecht. El 2 d'agost, Gran Bretanya, França, els Països Baixos i Àustria varen formar la Cuádruple Aliança i l'11 d'agost els britànics varen destruir la flota espanyola en la Batalla de Cape Passaro, encara que la guerra de la Cuádruple Aliança no va començar oficialment fins a decembre de 1718.
per a Alberoni, un possible alçament jacobita era una forma de desviar les forces navals britàniques; el seu pla era desembarcar 7.000 hòmens en el suroest d'Anglaterra dirigits pel duc d'Ormonde, excapitán general de l'eixèrcit britànic. Després marcharien sobre Londres, destituirien a Jorge I i instalarien a James Stuart com Jacobo III d'Anglaterra i VIII d'Escòcia. Ormonde va afegir una expedició a l'oest d'Escòcia dirigida pel comte Marischal George Keith per a alçar els clans i capturar el port d'Inverness, lo que permetria que una força sueca de 2.000 hòmens desembarcara. [5] Després va ser a La Corunya a on es va reunir en James per a esperar la flota d'invasió.[5]
La flota espanyola devia abandonar Càdis a principis de febrer. Les demores li varen donar temps als britànics a colocar unitats navals i moure tropes a l'oest del país en base en els punts de desembarc proposts per l'inteligència suministrada per França.[6] Ormonde va enviar una série de cartes a Alberoni dient-li que en els britànics informats, el pla ya no era viable.[7] La flota espanyola finalment va abandonar el port a finals de març en 5.000 soldats, pero en el seu camí des de La Corunya va ser destrossada per una tormenta de dos dies front al Veta Finisterre el 29 de març i l'invasió va ser cancelada.
Els historiadors, inclós Harcourt-Smith, pregunten qué tan sério era Alberoni sobre l'invasió. Com un dels pocs estadistes que havia portat a terme operacions amfíbies, és dir, Cerdenya i Sicília, era molt conscient de la improbabilidad de véncer la superioritat naval britànica. Si el seu propòsit era desviar forces britàniques del Mediterràneu, quant més temps permaneixqueren els seus barcos en Càdis, millor seria, i explicaria per qué, aparentment, no es va sentir pertorbat per les demores que tant preocupaven a Ormonde; quan es va trobar en la tormenta, la flota es dirigia a La Corunya, no a Anglaterra. Va mostrar poc interés en els desembarcs escocesos que es varen tornar inútils quan la mort de Carlos XII de Suècia en novembre de 1718 va posar fi a la participació sueca.
Tot açò va estar estretament involucrat en la Conspiració de Cellamare per a reemplaçar al regente francés el Duc d'Orleans per Felipe V d'Espanya. Si açò tenia èxit, el desembarc jacobita haguera segut redundante encara que, una volta que va fallar, França va declarar la guerra a Espanya en giner de 1719.
L'expedició escocesa es va alvançar des de que Keith i 300 soldats espanyols varen eixir de Passages el 8 de març a bordo de dos fragates espanyoles. Varen aplegar a Stornoway en l'Illa de Lewis a on se'ls va unir un grup d'exiliats jacobites de França, entre ells el comte de Seaforth, cap del Clan Mackenzie (en gaèlic escocés: Uilleam Dubh Shìophort), el germà menor de George Keith, James Keith, el marqués de Tullibardine, Lord George Murray i Cameron de Lochiel.[8]
El liderage estava dividit; Tullibardine volia tindre notícies d'Ormonde primer, mentres que George Keith va instar a moure's ràpidament per a capturar Inverness ans que la guarnició fora advertida. La seua visió va prevaldre i el 13 d'abril els jacobites varen desembarcar en Lochalsh en el territori de Mackenzie i varen establir una base en Eilean Donan. Ací es varen enterar del fracàs d'Ormonde; Tullibardine va reunir una comissió que ho va convertir en líder en terra i va recomanar la retirada, pero George Keith ho va impedir ordenant a les fragates tornar a Espanya.[8]
Varen reunir una força d'al voltant de 1000 hòmens, incloent 400 Mackenzies, 150 Camerons, les tropes espanyoles i uns atres, incloent a Rob Roy MacGregor. Com tenien més armes i municions de les que podien usar, l'excés s'almagasenava en Eilean Donan custodiat per 40 soldats espanyols, mentres que el restant es preparava per a marchar sobre Inverness.[9]
La captura del castell d'Eilean Donan
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Pren del castell d'Eilean Donan.
Despuix de rebre notícies de la presència espanyola en Stornoway, cinc barcos de la Royal Navy varen aplegar a la zona a principis de maig. Ya que esperaven la resistència dels barcos espanyols, eren una força substancial que incloïa les quatre cañoneras de 50 canons, HMS Assistance, Worcester, Dartmouth i Enterprise, més un balandro, el Flamborough de 24 canons. No obstant, com va ordenar George Keith, les fragates espanyoles ya s'havien anat.
Mentres Assistance i Dartmouth patrullaven les aigües al voltant de Skye, Worcester, Enterprise i Flamborough varen ancorar front a Eilean Donan en el costat nort de Loch Duich en el matí del dumenge 10 de maig. De nit, baix un intens cañoneo varen desembarcar, es va capturar el castell en poca resistència i els presoners varen ser duts per Flamborough a Edimburc.[10] El capità Boyle de Worcester els va registrar com 'un capità irlandés, un tinent espanyol, un sargent espanyol, trentanou soldats espanyols i un rebel escocés'.[11]
Al vore açò, la principal força jacobita va marchar cap a l'interior. Les seues opcions eren llimitades ya que no podien escapar per mar mentres una força del govern baix Joseph Wightman alvançava cap a ells des d'Inverness. Despuix de destruir el castell, els barcos varen permanéixer en Loch Duich durant les següents dos semanes, en busca de rebels mentres atacaven la ciutat propenca de Stromeferry i l'illa de Raasay.[12]
Vore també
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Lynch, Michael. (2011). Oxford Companion to Scottish History. p. 349. Oxford University Press. ISBN 978-0-19-923482-0.
- ↑ Anderson, MS (1995). The War of the Austrian Succession. Longman. p. 178. ISBN 0582059518..
- ↑ Szechi, Daniel (1994). The Jacobites: Britain and Europe, 1688-1788 (First ed.). Manchester University Press. pp. 93–95. ISBN 0719037743.
- ↑ Harcourt-Smith, Simon (1944). Cardinal of Spain: The Life and Strange Career of Alberoni. Knopf. p. 3 passim..
- ↑ Lenman, Bruce (1980). The Jacobite Risings in Britain 1689-1746. Eyre Methuen. p. 190. ISBN 0413396509..
- ↑ Lenman, Bruce (1980). The Jacobite Risings in Britain 1689-1746. Eyre Methuen. p. 191. ISBN 0413396509..
- ↑ Ormonde, James Butler; Dickson, {{{nom2}}} (1895). The Jacobite attempt of 1719. Letters of James Butler, second Duke of Ormonde, relating to Cardinal Alberoni's project for the invasion of Great Britain on behalf of the Stuarts, and to the landing of a Spanish expedition in Scotland, Edinburgh : Printed at the University Press by T. and A. Constable for the Scottish History Society.
- ↑ 8,0 8,1 Lenman, Bruce (1980). The Jacobite Risings in Britain 1689-1746. Eyre Methuen. p. 192. ISBN 0413396509..
- ↑ Lenman, Bruce (1980). The Jacobite Risings in Britain 1689-1746. Eyre Methuen. p. 193. ISBN 0413396509..
- ↑ «Welcome to the official site of Clan Macrae in Scotland». www. clan-macrae. org. uk. Consultat el 20 de febrer de 2018.
- ↑ Smout CT (ed), Aldridge, David (1992). Scotland and the Siga; Jacobitism and Scottish Sigues 1689-1791. John Donald Publishers Ltd. p. 89. ISBN 0859763382..
- ↑ Smout CT (ed), Aldridge, David (1992). Scotland and the Siga; Jacobitism and Scottish Sigues 1689-1791. John Donald Publishers Ltd. pp. 88–89. ISBN 0859763382..
Bibliografia
[editar | editar còdic]- Abraham Alonso; Missió en Escòcia (May 2005);
- Dickson, William K; The Jacobite Attempt of 1719 (Edinburgh University Press, 1895);
- Mackie, J. D.; A History of Scotland (Penguin, 1982);
- Lenman, Bruce; The Jacobite Risings in Britain, 1689-1746 (Methuen Publishing, 1984)
- Smout, CT (editor); Scotland and the Siga (John MacDonald Publishing, 1992);
- Spiers, Crang & Strickland; A Military History of Scotland (Edinburgh University Press, 2012).
- Este artícul conté una traducció derivada de «Rebelión jacobita de 1719» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.