Rehidroxilación
.jpg){kind=link}
La rehidroxilación és una reacció química en la que es reintroduce artificial o, més comunament, naturalment un grup hidroxilo (OH) en un compost, usualment tractat en aigua a altes temperatures, oxidando el compost.[2] Per lo general, si la deshidroxilación inicial va ocórrer a temperaturas molt elevades, la rehidroxilación sol durar varis anys, mentres que si la temperatura de la deshidroxilación va ser baixa, propenc a la temperatura d'ebullició de l'aigua, la rehidroxilación completa és molt més veloç.[3] La rehidroxilación ocorre a manera natural durant processos de calfament i refredat veloços en la que molècules d'aigua s'incrusten entre els enllaços de certs composts, reformant-se en grups hidroxilos. Té especial importància com a forma de datació d'elements especialment de ceràmicas i alfarería prehistòrics.
El primer pas en la reacció de rehidroxilación és l'absorció d'aigua cap a llocs hidrofílicos de la molècula seguit per una dissociació de l'enllaç afectat formant a la seua volta un grup alcohol en cada àtom.[4]
Datació
[editar | editar còdic]En casi tots els llocs d'excavació arqueològica es desenterren caixcos de ceràmica, rajoles o taulells, pero a sovint són de poca utilitat per als arqueòlecs per lo difícil que resulta la determinació de la seua edat. La datació per carbono no està disponible per a productes de ceràmica per lo fi dels grans en l'argila, i atres tipos de métodos de datació són complexos i costosos.[1]
L'idea de la datació de ceràmiques per rehidroxilación es va desenrollar a partir d'un problema conegut en l'arquitectura - la cinètica d'expansió. Les molècules d'argila tenen llocs en la seua configuració que naturalment reaccionen en l'aigua, afegint aixina grups hidroxilos que varen ser remoguts durant la producció de la peça. Quan l'argila passa pel fòc usat per a fer un gorc o un rajola, s'expulsen els grups hidroxilos. Posterior a això la ceràmica comença reaccionar naturalment en vapor d'aigua en l'atmòsfera i recobrar els grups hidroxilo.[5] Quant més temps la ceràmica permaneix al ras, absorbirà una major cantitat de hidroxilos per rehidroxilación. S'ha comprovat que la rehidroxilación seguix un orde llineal quan es potencia sobre el temps transcorregut, podent extrapolar aixina el temps aproximat quan va eixir la ceràmica del fòc per primera volta en el moment del seu manufactura.[6]
La tècnica va ser desenrollada per científics en Edimburc i Mánchester i encara que sol ser efectiva en objectes de fa dos mil anys s'espera que dona't objectes de ceràmica prop de 10 mil anys d'antiguetat.[5]
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ 1,0 1,1 Tens que especificar títul = i url = al usar {{cita web}}.Royal Society of Chemistry. . Chemistry World. Consultat el 27 de maig de 2009.
- ↑ Jan-Erik Otterstedt (1995). Small Particles Technology, 2dona edició (en anglés), Elsevier, pp. 64. ISBN 0444819282.
- ↑ E. F. Vansant, (1995). Characterization and chemical modification of the silica surface, 2dona edició (en anglés), Elsevier, pp. 64. ISBN 0444819282.
- ↑ Arthur T. Hubbard (2002). Encyclopedia of Surface and Colloid Science: Per-Z, 2dona edició (en anglés), CRC Press, pp. 5019-5020. ISBN 0824707966.
- ↑ 5,0 5,1 British Broadcasting Corporation. «Ancient clay has internal clock» (en anglés). Consultat el 27 de maig de 2009.
- ↑ Wilson MA, Hoff WD, Hall C, McKay B, Hiley A. Kinetics of moisture expansion in fired clay ceramics: a (clave)(1/4) law (en anglés). Phys Rev Lett. 28 Mar 2003;90(12):125503. Epub 26 Mar 2003.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Rehidroxilación» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.