René Magritte
René François Ghislain Magritte (Lessines, 21 de novembre de 1888-Brusseles, 15 d'agost de 1967) va ser un pintor surrealiste belga. Conegut per les seues ingenioses i provocatives imàgens, pretenia en el seu treball canviar la percepció precondicionada de la realitat i forçar a l'espectador a fer-se hipersensitivo al seu entorn.
Magritte va dotar al surrealisme d'una càrrega conceptual basada en el joc d'imàgens ambigües i el seu significat denotat a través de paraules, posant en qüestió la relació entre un objecte pintat i un de real.
Biografia
[editar | editar còdic]Poc es coneix sobre els primers anys de Magritte. Va nàixer en Lessines, província d'Hainaut, en 1898, el major dels fills de Léopold Magritte, sastre i comerciant de teles, i Regina (naixcuda Bertinchamps). Va començar les seues lliçons de dibuix en 1910. El 12 de març de 1912, la seua mare es va suïcidar ofegant-se en el riu Sambre. Este no va ser el seu primer intent, puix duya anys intentant llevar-se la vida, obligant al seu marit Léopold a tancar-la en el seu dormitori. Un dia ella va escapar i va estar perduda per dies. Més vesprada va ser descoberta, morta, riu avall. D'acort a la llegenda, Magritte, qui llavors tenia 13 anys, estava presente quan el cos va ser recuperat de l'aigua, pero recents investigacions han desacreditat tal història. L'image de la seua mare surant, en el seu vestit cobrint la seua cara, pot haver influenciat una série de pintures de 1927 a 1928, incloent una de les seues obres més conegudes, Els Amants, pero el propi Magritte rebujava dita interpretació del quadro.
Va realisar els seus primers cursos de pintura en Châtelet. En 1915 comença a fer les seues primeres obres en la llínea del Impressionisme. Entre 1916 i 1918, estudia en l'Acadèmia de Belles arts de Brusseles. Expon per primera volta en el Centre d'Art de Brusseles en 1920, junt a Pierre-Louis Flouquet, en qui compartix un estudi. Despuix del servici militar treballa temporalment com a dissenyador en una fàbrica de paper. En 1923 participa en Lissitzky, László Moholy-Nagy, Lyonel Feininger i Paul Joostens en una exposició en el Círcul Real Artístic.
La seua obra del periodo 1920-1924, pel seu tractament dels temes de la vida moderna, el seu color lluent i les seues investigacions sobre les relacions de la forma tridimensional en la superfície plana del quadro, mostren influències del Cubisme, del Orfismo, del Futurisme i del Purisme.
En 1922 veu una reproducció de La cançó d'amor, quadro de Giorgio de Chirico, que li impressiona profundament, i a partir de 1926 s'independisa de les influències anteriors i basa el seu estil en el d'este pintor. En 1922 va contraure matrimoni en Georgette Berger, una amiga de la seua joventut, la qual va anar model d'algunes de les seues obres.
En obres com El corfoll de l'aventura (1926), expressa el seu sentit del misteri del món per mig de l'irracional yuxtaposició d'objectes en una atmòsfera silenciosa.
En L'assessí amenaçat (1926), l'espai perspectivo deriva de De Chirico i dels decorats dels primers melodrames cinematogràfics. En este mateix any s'unix a atres músics, escritors i artistes belgues, en un grup informal comparable al dels surrealista de París.
En 1927 s'establix en les rodalies de París i participa, durant els tres anys següents, en les activitats del grup surrealiste (sobretot, es relaciona en Éluard, Breton, Arp, Miró i Dalí). Aporta al surrealisme parisenc un resorgiment de l'ilusionisme. A diferència de Dalí, Magritte no usa la pintura per a expressar les seues obsessions privades o les seues fantasies, sino que s'expressa en agudea, ironia i esperit de debat.
En 1928 participa en l'exposició surrealista en la galeria Goemans de París.
En 1930 retorna a Brusseles fugint de l'ambient polèmic parisino, i allí passa tranquil el restant dels seus dies.
Realisme màgic
[editar | editar còdic]A partir de 1926, l'estil de Magritte (també cridat "realisme màgic") canvia poc; entre 1928 i 1930 investiga les ambigües relacions entre paraules, imàgens i els objectes que estes denoten. En La perfidia de les imàgens (1928-1929) retrata meticulosament una pipa, i davall, en igual precisió, posa la llegenda Ceci n'est pas unix pipe (Açò no és una pipa), qüestionant la realitat pictòrica.
L'espill fals (1928) explora la mateixa idea: l'ull, com un fals espill, reflectint els núvols blancs i el cel blau pintats de forma realista; en este quadro introduïx el tema del paisage ilusioniste, interpretat en clau pictòrica, alluntat de tota intenció naturalista. Magritte explora en tota la seua obra el problema de l'espai real front a l'ilusió espacial, que és el trasunto de la pintura mateixa. Des del punt de vista psicoanalítico, l'espill representa la confusió d'identitat del fals yo. Esta confusió es dona en l'espectador en el moment de contemplar l'obra, al no saber si "està veent un reflex del cel o si mira el cel a través de l'ull" o "si l'ull del quadro nos mira a nosatres o al cel".[1]
Fa moltes variacions sobre este tema, potser la més clara de totes siga Les passejades de Euclides (1955), a on mostra un caballete en un quadro front a una finestra, a través de la qual es veu un paisage; l'escena pintada correspon exactament al fragment de paisage sobre el que se situa el quadro, duent el problema de la pintura, com a confrontació naturalea-ilusió, a la quarta dimensió. Allí propon un joc de mirades entre la perspectiva original d'un carrer junt a una torre reflexionant sobre les tres dimensions de l'espai pero en les dos dimensions d'un llenç que ocupa casi el tamany de la finestra i a on se supon està pintat allò que continua de manera precisa en el panorama que la finestra nos propon, aprofitant a plantejar un foc en els originals i l'imitació.
En 1933 fa una exposició individual en el Palau de Belles arts de Brusseles i en 1936 la seua primera individual en Estats Units en la galeria Julien Levy de Nova York.
En eixe mateix any la seua obra està present en l'exposició Art fantàstic, Dadá i Surrealisme en el Museu d'Art Modern de Nova York.
En els anys quaranta l'obra de Magritte adopta una paleta i una pinzellada més pròpia dels pintors impressionistes, abandonant la precisió i apariència realista de les seues pintures més conegudes; posteriorment, en 1947-1948 desenrolla una estil propenc al Fovismo, en pinzellades grosses i empastades i colorit vibrant. No obstant, la resposta de la crítica va ser, en general, hostil cap a estes obres, i Magritte va tornar al seu estil anterior. Són característics dels anys cinquanta els quadros en els que tant figures interiors com a paisages i objectes apareixen convertits en roca.
"Les formes bàsiques i els temes, no obstant, continuen la fantasia del lloc comú durant els anys xixanta. Una escena urbana nocturna a la que se li superpon un cel blau en núvols de vespradeta surant; carreres de jockeys en coches i per habitacions; o una elegant amazona passejant per un bosc mentres és segmentada pels arbres. Pero el món de Magritte conté sempre al misteriós home invisible en bombín i abric negre sol o en grups, com en Golconda (1953), a on una multitut d'ells descendix sobre la ciutat" (Arnason).
A lo llarc dels anys quaranta expon asiduamente en la galeria Dietrich de Brusseles.
En els dos decenis successius rep numerosos encàrrecs per a l'eixecució de pintures murals en Bèlgica.
Des de 1953 expon freqüentment en la galeria Alexander Iolas de Nova York, París i Ginebra. S'organisen retrospectives sobre la seua obra en 1954 en el Palau de Belles arts de Brusseles, i en 1960 en el Museu d'Art Contemporàneu de Dallas i en el Museu de Belles arts d'Houston.
Viaja per primera volta a Estats Units en 1965, en motiu d'una retrospectiva que li dedica el Museu d'Art Modern de Nova York. Durant l'any següent viaja a Israel.
Va morir en Brusseles el 15 d'agost de 1967, pocs dies despuix de l'inauguració d'una important mostra de la seua obra en el Museu Boymans Van Beuningen de Róterdam.
Estil
[editar | editar còdic]Encara que mantenia certa relació en Breton i els surrealista, en ocasions va haver distanciaments entre ells. Magritte sempre va ser molt independent, mantenint les seues idees i principis artístics per damunt de modes o interessos grupales.
En els seus quadros és molt habitual vore jocs de #duplicació, absències i representacions dins de representacions; ademés, Magritte manipulava imàgens quotidianes com un joc en el que explorar els llímits de la percepció. Més que les #disquisició teòriques i l'automatisme dels surrealista del grup de París, a Magritte li interessen l'ironia, la subversión dels valors òptics de la pintura tradicional i els jocs de paraules. Els seus quadros, per lo general, carixen de la complexitat, el dramatisme o l'apariència convulsa d'atres obres surrealistes, i presenten a sovint guinys o referències a la pintura tradicional. Li són comuns als atres surrealistes, no obstant, l'apariència onírica dels seus quadros, el gust per la "image doble" o l'image fragmentada, i l'ironia iconoclasta.
Una de les obsessions o motiu recurrent en la seua pintura és la trobada de contraris, de realitats contrastantes que s'unixen, resultant paradòxiques i estranyes. Aixina, paisages nocturns allumenats per cels clars en núvols (série L'imperi de les llums), botes que tenen l'apariència de peus descalzos, pesades roques o boles de metal surant ingrávidas en l'aire.
Obres destacades
[editar | editar còdic]- L'assessí amenaçat, 1926. Museu d'Art Modern de Nova York.
- La veu dels vents, 1928
- Els amants,[2] 1928. Colecció privada, Brusseles.
- Açò no és una pipa, 1929. Los Àngeles, County Museum.
- Invenció colectiva, 1934
- La violació, 1934
- La condició humana, 1935[3]
- La clarividencia, 1936
- La clau dels camps, 1936. Museu Thyssen-Bornemisza, Madrit.
- Prohibida la reproducció, 1937
- El temps perforat, 1939
- Golconda, 1953. Houston, Texas, colecció Menil.
- L'imperi de les llums, 1953-54. Museus Reals de Belles arts de Bèlgica, Brusseles.
- Açò no és una poma, 1954
- El castell dels Pirineus (Li Château dones Pyrénées), oli sobre tela, 200 × 145 cm, del 1959, Museu d'Israel de Jerusalem. És citat com una de les obres més representatives del pintor.[4][5]
- La gran família, 1963
- El fill de l'home, 1964. Representa un home en la poma sobre la cara, que la tapa casi totalment, sobre el fondo s'aprecia un oceà i un cel nuvolat. Oli sobre tela de 78 × 58 cm. És part d'una colecció privada.[6]
- El donant feliç, 1966.
- Els dos misteris, 1966.[7]
Museu Magritte
[editar | editar còdic]Història
[editar | editar còdic]El Museu Magritte és una secció dels Museus Reals de Belles arts de Bèlgica albergat en el Hôtel du Lotto, un edifici que forma part del vast conjunt arquitectural necoclásico de Bèlgica de la Plau Royale de Brusseles.
L'edifici del museu és de finals de el XVIII, i forma part d'un conjunt arquitectònic construït despuix de l'incendi del Palau Coudenberg en 1731. A lo llarc dels sigles, els successius propietaris ho han transformat en hotel, joyeria i, finalment, en museu.
La Plau Royale i els edificis que la rodegen són un testimoni històric de la Bèlgica de l'Antic Règim i de la seua independència. En esta plaça va tindre lloc la cerimònia d'entronisació del príncip Leopoldo de Sajonia-Coburgo, rei dels belgues, el 21 de juliol de 1831, cinquanta anys despuix de la seua construcció. L'edifici es va transformar llavors en un hotel per a viagers durant més d'un sigle, abans de ser venut a un joyer a principis de el XX.
En 1951, les fronteres i els pòrtics que voregen la Plau Royale varen ser reconeguts pel seu interés arquitectònic i històric i varen quedar definitivament protegits de qualsevol modificació per mig d'una orde de classificació en la llista del patrimoni belga.
Els Reals Museus de Belles arts de Bèlgica es varen fer càrrec de les instalacions en 1962 i l'Hotel Altenloh es va transformar en un museu. En la década de 1980 es varen realisar importants obres de renovació i es va reconstruir per complet l'interior de l'edifici.[8]
Colecció del Museu Magritte
[editar | editar còdic]L'importància de la colecció d'obres de René Magritte i la seua reputació internacional mereixen un espai dedicat a l'exhibició de l'artiste i la seua obra. En 2007 va nàixer el proyecte d'un futur museu de Magritte en l'antic Hotel Altenloh; les obres es varen iniciar a l'any següent i varen finalisar en 2009[8].
La colecció d'obres de René Magritte que es troba en els Reals Museus de Belles arts de Bèlgica és la més gran del món i comprén tots els periodos de la vida de l'artiste; ademés, està molt diversificada, en pintures, dibuixos, gouaches, cartells, obres publicitàries, cartes, fotografies, escultures, películes i atres documents.
La major part de la recaptació procedix de les donacions de les següents persones: Georgette Magritte, Irène Scutenaire-Hamoir, Germaine Kieckens, primera esposa del célebre dibuixant Hergé, el pintor Maurice Rapin i Mirabelle Dors, la Fundació Magritte, l'Universitat lliure de Brusseles (ULB), aixina com préstams privats.
El llegat de Irène Louis Scutenaire-Irène Hamoir al museu inclou numeroses obres del pintor: més de vint quadros, vint gouaches, quaranta dibuixos, etc. Estes obres penjaven en les parets del museu. Estes obres varen ser penjades en les parets de la seua casa situada en la Rue de la Luzerne. Són en particular:
- Portrait de Nougé, 1927.
- La Voleuse, 1927.
- Discovery, 1927.
- Personage meditant sobre la locada, 1928.
- Retrat d'Irene Hamoir, 1936.
- La Lecture défendue, 1936.
- Bel Vora, 1938.
- Les Grans Esperances, 1940.
- La quinta estació, 1943.
- El somriure, 1943.
- La collita, 1943.
- Good Fortune, 1945.
- Les Trobades Naturals, 1945.
- Les mil i una nits, 1946.
- L'Inteligència, 1946.
- Li Lyrisme, 1947.
- Lola de Valence, 1948.[Nota 1]
La colecció del Museu Magritte també inclou més de 300 impressions de fotografies que recorren la vida de Magritte: la seua família, els seus anys de formació, els seus amics i la seua esposa Georgette. La fotografia era essencial per al seu art i estes imàgens s'utilisaven per a crear els seus quadros.
Des de 2010, existix una política d'intercanvi en la Fundació de Menil en Houston (Texas, EE. UU.) i s'han prestat algunes obres al Museu d'Art Modern de Nova York (MoMA) durant quatre mesos. En març de 2012, es varen expondre una série d'obres cedides per un coleccioniste privat d'orige anglés[8].
Escrits de Magritte
[editar | editar còdic]- René Magritte, Manifestes et autres écrits, en avertissement de Marcel Mariën, Els Lèvres Nues, Bruxelles, 1972,
- Quatre-Vingt-Deux Lettres de René Magritte à Mirabelle Dors et Maurice Rapin, en cartes de Noël Arnaud i Georgette Magritte, París, 1976.
- René Magritte, Écrits complets, edició realisada i anotada de André Blavier, Flammarion, París, 1979, 766 pàgines, ISBN 208064128X.
- René Magritte, Els Mots et els images, selecció d'escrits, Llabor, Bruxelles, 2000.
Notes
[editar | editar còdic]- ↑ Schneider Adams, L., 1993. Art i psicoanálisis. Madrit: Edicions Càtedra, p. 65.
- ↑ L'obra [1]
- ↑ Martínez Jiménez, José Antonio (2011). «La descripció (II)», Llengua Castellana i Lliteratura, Akal edició, Madrit: Akal Societat Anònima, p. 140. ISBN 9788446033677.
- ↑ Magritte Gallery Li Château dones Pyrénées (the Castle in the Pyrenees)[2]
- Archivat el 29 de maig de 2014 archivat en Wayback Machine. Consultat 29 de maig de 2014 (en anglés)
- ↑ El grup d'artistes Steinbrener /Dempf & Uber va implementar, en el temple Jesuïta de Viena una instalació anomenada To be in llim representant la pintura, en homenage a René Magritte. La pedra, suspesa aparentment en el buit, s'inspira en la pintura de Magritte, té una altura de 8 metros i estarà fins a abril del 2015. [3] (italià)Consultat el 29/11/2012
- ↑ «El fill de l'home». Archivat des d'el original, el 4 de decembre de 2014. Consultat el 30 de novembre de 2014.
- ↑ (2012) «La comunicació», Llengua castellana i Lliteratura, Espanya: Oxford University Press, p. 407. ISBN 9788467367966.
- ↑ 8,0 8,1 8,2 Jonathan Manes, The Involvement of New Technologies in the Restoration of Listed Buildings: the Magritte Museum in Brussels, European University Publishing, 2012 ISBN 978-3-8381-8182-0.
![[1]](https://bfox.files.wordpress.com/2011/02/rene_magritte_els_amants_gli_amanti_1928.jpg){kind=link}
Referències
[editar | editar còdic]Bibliografia
[editar | editar còdic]- Sastre, Carlos, "Magritte ou vos llímits dona propiedade", Revista galega do ensino, 41 (2003), pp. 381-390. ISSN 1133-911X. Versió en imàgens millorades
Enllaços externs
[editar | editar còdic]
Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre René Magritte.
Archiu:Wikiquote-logo.svg René Magritte en Viquidites.
- Fundació Magritte
- Biografia i obra de René Magritte
- Musée Magritte Museum en Brusseles
- René Magritte Museum en Brusseles
- René Magritte en el Museu d'Art Modern de Nova York
- Magritte en Artcyclopedia
- Famous Artists Gallery: René Magritte
- René Magritte
Referències
[editar | editar còdic]- Este artícul conté una traducció derivada de «René Magritte» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.
Erro en la cita: Existixen etiquetes <ref> per a un grup nomenat "Nota", pero no es trobà una etiqueta <references group="Nota"/>