República de Tripolitania
La República Tripolitana (àrap الجمهورية الطرابلسية) va ser una república àrap de curta duració que va declarar la seua independència de la Tripolitania italiana despuix de la Primera Guerra Mundial. No va conseguir establir una república i el govern italià va ser restaurat 1922. Tripolitania havia segut una possessió otomana des del XVI, com l'Eyalet de Tripolitania i més vesprada Vilayet.[1]
No obstant, el seu territori no es llimitava únicament a Tripolitania, ya que parts de Barqa també estaven controlades pel Pashá de Trípoli. En acabant de que Tunis i Egipte caigueren en mans dels francesos i els britànics respectivament, Tripolitania va ser l'última possessió otomana en Àfrica. En 1912, el Regne d'Itàlia va llançar una invasió de Tripolitania i va anexar el territori despuix de derrotar a les tropes otomanes allí. Els italians no varen mantindre un control sòlit de la regió al principi. Durant la Campanya Senussi de la Primera Guerra Mundial, l'Orde Senussi va liderar una resistència que va fer retrocedir a les forces italianes a un grapat de ciutats portuàries. Els Senussi varen ser recolzats en este esforç per Alemània i l'Imperi otomà, aixina com per vàries tribus i cacicazgos locals. Va ser en este context de caos general en el nort de Líbia en el que es va fundar la República Tripolitana.
Independència
[editar | editar còdic]La proclamació de la república en l'autumne de 1918 va ser seguida per una declaració formal d'independència en la Conferència de Pau de París de 1919 .
La capital de la república era la ciutat de 'Aziziya, 40 km al sur de Trípoli, llavors ocupada per Itàlia, i el seu territori s'estenia, en la seua part més ampla, des de les montanyes de Nafusa, prop de la frontera en Tunis, fins a Misrata i la costa circumdant, comprenent tot l'interior entre elles, sent les úniques excepcions les zones de Trípoli i Homs ocupades per Itàlia.
Va ser governada per una tetrarquia composta per Sulayman al-Baruni , Ramadan Asswehly , Abdul Nabi Belkheir i Ahmad Almarid, encara que cada u actuava de forma autònoma entre sí, puix tenien importants diferències ideològiques entre ells. Esta va ser la primera forma de govern republicana declarada formalment en Líbia i en tot lo món àrap, pero va obtindre poc respal de les potències internacionals.
Dissolució i restabliment
[editar | editar còdic]Les autoritats colonials italianes varen negociar en al-Baruni i atres caps, publicant l'1 de juny de 1919 un Estatut Colonial per a Tripolitania, en el que l'administració colonial donaria als tripolitanos natius drets a la ciutadania italiana, reconeiximent de la llei islàmica com a llei civil de la colónia, i disponia que la colónia seria governada per un governador italià assessorat per un consell de 10 membres, dels quals 8 serien elegits.[3]
En un principi, els dirigents tripolitanos es varen mostrar satisfets en l'estatut que va dissoldre oficialment la República el 12 de juliol, pero quan Vicenzo Garioni (el governador colonial que havia negociat en els líders rebels) va ser cridat a Itàlia a mitan d'agost i el nou governador, Vittorio Menzinger, no va semblar aplicar l'estatut, els antics líders rebels varen formar el Partit Nacional de l'Islam (Hizb al-Islam al-Watani) per a eixercir pressió sobre els italians. Els principals líders del partit varen ser 'Azzam, al-Qarqani i al-Gharyani.[3]
No obstant, en novembre, les eleccions per al consell encara no s'havien celebrat, i els principals líders i caps de Tripolitania varen declarar i varen restablir la República el 16 de novembre en Misratah, només 4 mesos despuix de la seua dissolució, i es va establir un orgue de govern: el Comité de Reforma.[4] En 1920, els delegats de les zones ocupades i lliures es varen reunir en Aziza, en un Congrés Nacional. Afirmant representar a la "nació tripolitana", varen demanar la retirada de les forces italianes. Els següents governadors designats, Luigi Mercatelli i Giuseppe Volpi, varen recórrer al poder militar per a subyugar la regió. La divisió entre els insurgents es va ser fent cada volta major i, despuix de la mort del-Suwaylih en agost de 1920 a mans d'oponents polítics, els rebels varen començar a fracturar-se i la República, encara en el seu conflicte en els italians, va caure en una guerra civil.
A principis de 1922, els tripolitanos estaven desesperats i es varen reunir en delegats senussi, que varen oferir a Idris, el líder dels senussi i emir de Cirenaica, el dret a ser l'emir de Tripolitania. L'acceptació d'Idris, com varen entendre els nacionalistes, provocaria una forta desaprovació italiana i seria la senyal per al recomençament de la guerra oberta. La guerra en Itàlia, en qualsevol cas, semblava provable vesprada o primerenc. Durant varis mesos, Idris va reflexionar sobre la crida nacionalista. Per alguna raó -tal volta per a promoure la causa de l'independència total o tal volta per un sentit d'obligació religiosa de resistir als infels- Idris va acceptar l'emirat de tota Líbia en novembre i després, per a evitar ser capturat pels italians, va fugir a Egipte, a on va continuar guiant l'orde sanusi.[4] En 1923, el control italià era efectiu en els territoris de la República, que va deixar d'existir, pero encara estava confinada a les àrees tripolitanas i cirenaicas exteriors; el restant del país, encara en mans dels rebels liderats pels senussi, encara no havia segut conquistat ni pacificado
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Almanach de Gotha: annuaire généalogique, diplomatique et statistique (en fr), J. Perthes.
- ↑ 2,0 2,1 «Tripoliarms». www. hubert-herald. nl. Consultat el 2024-09-30.
- ↑ 3,0 3,1 Abun-Nasr, Jamil M. (1987-08-20). A History of the Maghrib in the Islamic Period (en en), Cambridge University Press. ISBN 978-0-521-33767-0.
- ↑ 4,0 4,1 «Libya - Italian Rule and Arab Resistance». www. country-data. com. Consultat el 2024-07-27.
- Este artícul conté una traducció derivada de «República de Tripolitania» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.