Síndrome d'Estocolm

Archiu:Former Kreditbanken Norrmalmstorg Stockholm Sweden.jpg

Síndrome d'Estocolm

Archiu:Former Kreditbanken Norrmalmstorg Stockholm Sweden.jpg

Antic edifici del Banc de Crèdit en Estocolm, Suècia. Lloc a on en 1973 va succeir el Robo de Norrmalmstorg (fotografia de 2005).

El síndrome d'Estocolm és una reacció sicològica en la que la víctima d'un seqüestre o retenció en contra de la seua voluntat desenrolla una relació de complicitat i un fort víncul afectiu en el seu seqüestrador o retenedor. Principalment es deu a que malinterpretan l'absència de violència com un acte d'humanitat per part del agressor.

Segons senyes del Federal Bureau of Investigation (FBI), al voltant del 8 % de les víctimes de 4.700 seqüestres i seges arreplegats en la seua base de senyes experimenten esta reacció. Les víctimes que experimenten el síndrome mostren regularment dos tipos de reacció davant la situació: per una part, tenen sentiments positius cap als seus seqüestradors; mentres que, per una atra part, mostren por i ira contra les autoritats policials o els qui es troben en contra de les seues captores. Al mateix temps, els propis seqüestradors mostren sentiments positius cap als rehens. El nom es deu a que açò va succeir en la ciutat d'Estocolm, Suècia.

cal destacar que el síndrome d'Estocolm no està reconegut pels dos manuals més importants de siquiatria: el Manual diagnòstic i estadístic dels trastorns mentals i la Classificació internacional de malalties. Per lo que este síndrome cauria en la categoria d'efecte postraumático.

Causes

En la bibliografia sobre el tema, es mencionen vàries possibles causes per a tal comportament:

• Tant el rehé o la víctima com l'autor del delicte perseguixen la meta d'eixir ilesos del incident, per això cooperen.
• Els rehens tracten de protegir-se en situacions que els resulten incontrolables, per lo que complixen els desijos dels seus captores.
• Els delinqüents es presenten com a benefactors davant els rehens per a evitar una escalada dels fets. D'ací pot nàixer una relació emocional de les víctimes per agraïment en els autors del delicte.

• En base en l'història de desenroll personal, pot vore's l'acostament de les víctimes en els delincuents com una reacció desenrollada durant l'infància. Un infant que percep l'enuge del seu progenitor, sofrix per això i tracta de «comportar-se be», per a evitar la situació. Este reflex es pot tornar a activar en una situació extrema.
• La pèrdua total del control que sofrix el rehé durant un seqüestre és difícil d'assimilar. Es fa més soportable per a la víctima convencent-se a sí mateixa de que té algun sentit, i pot dur-la a identificar-se en els motius del autor del delicte.
• Este comportament sorgix per la pressió sicològica que té el rehé en saber-se aïllat, abandonat, amenaçat i potser oblidat per la policia.

Història

Artícul principal → furte de Norrmalmstorg.

El 23 d'agost de 1973, Jan-Erik "Janne" Olsson va intentar assaltar un Banc de Crèdit d'Estocolm, Suècia. Despuix de vore's acorralat va prendre de rehens a quatre empleats del banc, tres dònes i un home. Entre les seues exigències estava que li dugueren a Clark Olofsson, un criminal que en eixe moment complia una condena. A pesar de les amenaces contra la seua vida, inclús quan varen ser obligats a posar-se de peu en sogues al voltant dels seus colls, els rehens varen terminar protegint al captor per a evitar que anaren atacats per la Policia d'Estocolm.

Durant el seu captiveri, una de les rehens va afirmar: «No m'esglaya Clark ni el seu companyer; m'esglaya la policia». I despuix de la seua lliberació, Kristin Enmark, una atra de les rehens, va declarar: «Confie plenament en ell, viajaria per tot lo món en ell». El psiquiatra Nils Bejerot, assessor de la policia sueca durant l'assalt, va falcar el terme de «síndrome d'Estocolm» per a referir-se a la reacció dels rehens davant el seu captiveri.

Un any despuix, en febrer de 1974, Patricia Hearst, neta del magnat William Randolph Hearst, va ser seqüestrada pel Eixèrcit Simbionés de Lliberació. Dos mesos despuix de la seua lliberació, ella es va unir als seus seqüestradors, ajudant-los a realisar l'assalt a un banc. Este cas li va donar popularitat al final de «síndrome d'Estocolm», en intentar ser usat pel seu defensa durant el juí, pero no va ser acceptat pel tribunal i Hearst va ser condenada per l'atracament.

Situacions

D'acort en el psiquiatra i catedràtic de Medicina Social Nils Bejerot, assessor de la Policia sueca durant el seqüestre, el síndrome d'Estocolm és més comú en persones que han segut víctimes d'algun tipo d'abús, tal és el cas de:

• Rehens
• Víctimes de violència intrafamiliar
• Membres d'una secta
• Víctimes d'abús sexual reiterat
• Presoners de guerra
• Presoners de camps de concentració
• Víctimes de violència en la parella

Atres usos

Fora del context criminal, una forma de que el síndrome pot ocórrer és en l'entrenament militar bàsic —el qual és una experiència llaugerament traumàtica— en la meta de crear vínculs en les unitats militars, que seguiran sent lleals entre sí, encara en situacions de perill de mort.

Igualment, els efectes del sistema de les «novatadas» en l'introducció a grups (tals com #fraternitat, secretes o no, les bandes i germandats) s'han comparat a este síndrome. En l'antropologia cultural un síntoma similar comú és la captura de la nóvia.

La llealtat a un abusador més poderós —a pesar del perill en que esta llealtat posa a la víctima d'abús— és comú entre víctimes d'abús domèstic, els maltractats i el abusador de chiquets (infants depenents). En molts casos les víctimes elegixen seguir sent lleals a la seua abusador, i elegixen no deixar-ho, inclús quan se'ls oferix un lloc segur en llars adoptives o cases d'acolliment. Este síndrome va ser descrit pels psicoanalista de l'escola de la teoria de les relacions objetales (vejau Ronald Fairbairn) com el fenomen de l'identificació sicològica en el abusador poderós.

Síndrome d'Estocolm domèstic

El síndrome d'Estocolm domèstic (SIES-d), també cridat «síndrome de la dòna o home maltractat», es dona en persones maltractades per les seues parelles sentimentals en les que mantenen un víncul de caràcter afectiu.

El SIES-d planteja que la persona víctima del maltracte per part de la seua parella aplega a adaptar-se a eixa situació aversiva que es dona, incrementant l'habilitat per a afrontar estímuls adversos i l'habilitat de minimisar el dolor. Estes persones solen presentar distorsió cognitives com són la dissociació, la negació o la minimisació. Açò els permet soportar les situacions i incidents de violència que s'eixercix sobre elles/vos.

Orige de la denominació

La seua denominació està vinculada en el síndrome d'Estocolm, que va ser definit a partir d'un concret incident en el que despuix d'un atracament a un banc d'Estocolm, una caixera es va enamorar d'un dels atracadors. Sandor Ferenczi (1873-1933) va cridar a este mecanisme de defensa identificació en l'agressor, víncul que es crea quan una persona es troba impotent front al seu agressor en una situació a on la seua vida corre perill». Es tracta d'un mecanisme de supervivència que es crea en la dòna víctima de maltracte per a conviure en la repetida violència que la seua parella eixercix sobre ella. Es va denominar aixina a este procés que es dona en la ment de la víctima. Per això també se li ha cridat síndrome d'Estocolm domèstic al procés mental que sofrix una dòna víctima de maltracte per part de la seua parella sentimental.

Va ser formulat per Leonare Walker en Estats Units en 1979, qui ho va usar per a descriure les seqüeles sicològiques que es donaven en les dònes víctimes de violència de gènero. L'orige de la formulació d'este síndrome estaria fonamentat en la teoria de l'indefensió depresa.

Dita teoria pren com fonamente experiments realisats per Martin Seligman, els quals varen tindre inclús repercussió per a l'anàlisis de la depressió en els sers humans. L'autor va partir de l'estudi de gossos que varen ser somesos a chocs elèctrics intermitents. Estos chocs es donaven de forma discontínua i a l'encert quan els gossos s'aproximaven a buscar els seus aliments; este procediment els va produir una conducta, la qual els feya arrinconarse en un cantó de la seua gàbia a la que denominarem «cantó segur». Permaneixien en eixe cantó segur fins que decidien tornar novament a la busca dels aliments i a voltes rebien chocs i unes atres no. Com a resultat d'este procés es varen crear sentiments d'incertitut al mateix temps que els gossos es tornaven més depenents del propi experimentador. A raó d'estos resultats es va establir un paralelisme entre la conducta depresa desenrollada per estos gossos i la conducta de la dòna maltractada. També s'han donat algunes posicions crítiques que defenien que l'incertitut associada a la violència repetida i intermitent és un procés clau en el desenroll del víncul, pero que no obstant de cap manera pot ser l'únic.

Ubicació com a trastorn disociativo no especificat

El síndrome que nos ocupa no ha segut caracterisat com a entitat diagnòstica en l'última edició de 1995 del Manual diagnòstic i estadístic dels trastorns mentals (DSM IV), pero sí li'l reconeix com a fenomen psicopatológico de plataforma traumàtica: «En el que s'induïx a l'agredit a un model mental, de naturalea cognitiva i anclaje contextual» (Montero Gómez, 1999). Montero ha introduït este síndrome dins de la classificació de «Trastorns disociativo no especificat» del manual DSM IV.

L'autor ha descrit el SIES-d com «un víncul interpersonal de protecció, construït entre la dòna i el seu agressor, en el marc d'un ambient traumàtic i de restricció estimular, a través de l'inducció en la dòna d'un model mental (ret intersituacional d'esquemes mentals i creències). La dòna somesa a maltracte desenrollaria el síndrome d'Estocolm per a protegir la seua pròpia integritat sicològica i recuperar la homeostasis fisiològica i conductual». (Montero Gómez, 1999).

Segons Dutton i Painter (1981), el síndrome d'Estocolm entés en l'àmbit domiciliar sorgix d'una forma determinada. Estos autors han descrit un escenari en el que dos factors, el desequilibri de poder, per un costat, i la suspensió en el tractament bo-mal, per l'atre, generen en la dòna maltractada el desenroll d'un llaç traumàtic que l'unix en l'agressor a través de conductes de docilidad, a on l'abús crea i manté en la parella una dinàmica de dependència pel seu efecte asimètric sobre l'equilibri de castics. Este sentiment de dependència camina cap a l'identificació en l'agressor, a la justificació dels seus actes i per últim a «posar-se del seu costat».

A pesar de que l'adjectiu «domèstic» a voltes és entés com l'espai de convivència familiar, est fa referència en el síndrome d'Estocolm domèstic a molts més àmbits que el propi domicili a on puguen conviure la parella. La conducta de maltracte és portada a terme moltes voltes en el llar, pero també ho és fòra d'ell. Per això, és important no confondre el terme «domèstic» quan parlem d'este síndrome: (SIES-d).

És de resaltar que les víctimes de manera prèvia a l'event traumàtic solen tindre distorsió cognitives com són la dissociació, la negació o la minimisació.

Pot donar-se en hòmens i dònes.

Fases

El síndrome ve determinat per una série de canvis i adaptacions que es donen a través d'un procés format per quatre fases a nivell sicològic en la víctima de maltracte per part de la seua parella.

Estes quatre fases són:

Desencadenant: els primers malos tratos trenquen el sentiment de seguritat i la confiança que la víctima té depositada en la seua parella. Es produïx llavors desorientación, pèrdua de referents i inclús depressió.

Reorientació: la víctima busca nous referents, pero el seu aïllament és cada volta major. Normalment a estes altures es troba pràcticament sola en l'exclusiu respal de la família. La víctima no té en qué comparar o en quí en estar aïllada.

Afrontamiento: la víctima percep la realitat de forma desvirtuada, es autoculpa de la situació i entra en un estat d'indefensió i resistència passiva. L'agressor la fa sentir culpable. Entra en una fase de afrontamiento a on assumix el model mental de la seua parella, tractant de manejar la situació traumàtica.

Adaptació: la víctima proyecta la culpa cap a uns atres, cap a l'exterior (locus de control extern) i, el síndrome d'Estocolm domèstic es consolida a través d'un procés d'identificació en l'agressor.

Sobre este tema Vallejo Rubinstein senyala que el «desconeiximent d'estos processos i de les seues seqüeles fa que moltes voltes les dònes agredides siguen tractades i retratades com a masoquista, loques o histéricas a les que els agrada que els peguen. Com explica Rojas Marcos, a l'hora d'analisar les representacions que es fan de víctimes i agressors (especialment dels mijos de comunicació que rarament prenen en conte o narren estos processos), la dòna ix molt pijor parada que l'agressor, que sol aparéixer com un senyor normal, que mai ha segut violent segons els veïns i testics, no el mònstruo que un espera, versus una dòna desencajada i fòra de sí que ho provoca en els seus comportaments (1995, p.34). Esta concepció patològica de la dòna objecte d'abús és solament una de les moltes imàgens o estereotips que circulen en la societat respecte a víctimes i agressors».

Vore també

• Indefensió depresa
• Identificació en l'agressor
• Víctima
• Misteri

Bibliografia

• Escudero Nafs, Antonio; Pol Usaola, Cristina; López Girones, Marisa i Aguilar Redo, Lola. La persuasió coercitiva, model explicatiu del manteniment de les dònes en una situació de violència de gènero. I: Les estratègies de la violència. Rev. Asoc. Esp. Neuropsiq. [en llínea]. 2005, n.95 [citat 2014-05-14], pp. 85-117. Disponible en: [3]

• Dutton, Donald G. i Painter, Susan: Emotional Attachments in Abusive Relationships: A Test of Traumatic Bonding Theory. Violence and Victims, Vol. 8, No. 2,1993. Disponible en: [4]
• Archivat el 30 de març de 2018 archivat en Wayback Machine.

• Guia Pràctica Clínica. Actuació en salut mental en dònes maltractades per la seua parella. Servici Murcià de Salut, 2010. Disponible en: [5]

• Carlson, Neil R. (2010). Psychology the science of behaviour, Pearson Canada, pp. 409. ISBN 978-0-205-69918-6.

• Seligman, M. I. P. (1975). Helplessness: On Depression, Development, and Death, Sant Francisco: W. H. Freeman. ISBN 0-7167-2328-X.

• Martínez Q, Lluïa W. Trencant el silenci: del remanso romàntic a l'agitació d'una violència inesperada. Rev. Vzlana. de Soc. i Ant. [en llínea]. 2006, vol.16, n.47 [citat 2014-05-14], pp. 607-640. ISSN 0798-3069. Disponible en: [6]

• Montero Gómez, Andrés: Síndrome d'Adaptació Paradòxica a la Violència Domèstica: una proposta teòrica. Clínica i Salut, vol. 12, n.º 1, 2001, pp. 6-8. Disponible en: [7]

• López Aguilar, Jesús. La Dinàmica de la Violència Domèstica. Development Connections. Washington D.C. 2007. Disponible en: [8]

• Vallejo Rubinstein, Claudia: “Representació de la violència contra les dònes en la prensa espanyola”(El País/ El Món) des d'una perspectiva crítica de gènero. Un anàlisis crític del discurs androcéntrico dels mijos”, Treball d'investigació, Universitat Pompeu Fabra, 2005. Disponible en: [9] [10] archivat en Wayback Machine.