Santa Sèu
 |
Esta pàgina de desambiguació enumera artículs que tenen títuls similars. |
La Santa Sèu (en latín: Sancta Sèus) —també coneguda com a Sèu Apostólica, Sèu de Pedro o Sèu de Roma,[nota 1] entre atres variants— és la sèu del bisbe de Roma, el papa, la qual ocupa un lloc preeminent entre les demés sèus episcopals, constituïx el govern central de l'Iglésia catòlica,[2] per qui actua i parla, i és reconeguda internacionalment com una entitat sobirana.[3]
La Santa Sèu és a la seua volta l'expressió en la que s'aludix al papa i als organismes de la cúria romana, que ho assistixen en la seua responsabilitat al front de l'Iglésia catòlica.[4][5]
El papa se servix de la cúria i tramita per mig d'ella els assunts eclesiales, per lo que esta realisa la seua llabor en nom i baixe l'autoritat del sum pontífex, per al correcte funcionament de l'Iglésia i el guany dels seus objectius.[6] La cúria romana està composta per un grup d'institucions, entre les que es troben la Secretaria d'Estat, els dicasterios, els organismes de justícia i organismes econòmics, i atres oficines.[7]
La cúria romana té la funció d'ajudar al papa en el seu govern de l'Iglésia universal i de les Iglésies particulars; no té, no obstant, una missió pastoral específica per a la diòcesis de Roma, per lo que per a les necessitats espirituals de la diòcesis existix el vicariato de Roma, front al que se situa el moradura vicari, que governa el territori italià de dita diòcesis en potestat vicaria del sum pontífex. Per al territori concret de la Ciutat del Vaticà, dins de la mateixa diòcesis, existix un atre vicariato al front del qual es troba un vicari general.[8]
La personalitat jurídica de la Santa Sèu li permet mantindre relacions diplomàtiques en atres Estats, firmar tractats i enviar i rebre representants diplomàtics, alguna cosa que es remonta a varis sigles arrere. Ya des de finals de el Plantilla:SIGLO va començar a rebre en certa estabilitat enviats diplomàtics, i en el Plantilla:SIGLO varen escomençar a constituir-se representacions permanents.[2] En l'actualitat, ademés, participa en organismes internacionals com les Nacions Unides.[9]
La Santa Sèu posseïx plena propietat i sobirania exclusiva sobre la Ciutat del Vaticà,[2] un Estat establit en 1929, despuix de la firma dels Pactes de Letrán, en l'objecte de ser instrument de l'independència de la Santa Sèu i de l'Iglésia catòlica respecte a qualsevol atre poder extern.[4] De forma abstracta, ademés de ser la Santa Sèu el suprem govern i representació de l'Iglésia, també ho és de la Ciutat del Vaticà.[nota 2] Atres territoris fòra de la Ciutat del Vaticà també conten en estatus de extraterritorialidad en favor de la Santa Sèu.
Orige del terme
[editar | editar còdic]
El terme «Santa Sèu» o «Sèu Apostólica» com a alusió al papa i a la seua autoritat té el seu orige en la consideració del bisbe de Roma com a successor de sant Pedro i cap visible de l'Iglésia.
En els primers temps del cristianisme les iglésies locals que havien segut fundades per un dels apòstols eren aludides com a «sèus apostólicas», pero en el temps este terme es va ser reservant al bisbe de Roma com a successor del cap del Colege Apostólico.
Ademés de Roma, únicament el bisbat alemà de Magúncia (Mainz) pot usar la denominació de «Santa Sèu» hui en dia en l'Iglésia d'Occident, cridant-se Santa Sèu de Magúncia o, en llatí, Sancta Sèus Moguntia.
La Santa Sèu en la doctrina catòlica
[editar | editar còdic]La doctrina catòlica predica del papa una série d'atributs, els quals són la supremacia i la plenitut de les potestats de règim (poders llegislatiu, eixecutiu i judicial) i de magisteri.
Per un costat, açò implica la supremacia del poder del papa en totes les qüestions referides al govern i disciplina de l'Iglésia, potestat que ademés és plena i immediata i que pot eixercir sobre tots els pastors i tots els fidels.
Aixina, la jurisdicció de la Santa Sèu com tal es va establir en els següents térmens:
Per l'atre, significa que la funció d'ensenyar de l'Iglésia adquirix un caire especial en la persona del romà pontífex, ya que el seu magisteri ordinari goja d'una consideració especial i lloc que és l'única persona que individualment goja del privilegi de l'infalibilidad, és dir, que quan definix com revelada per Deu una determinada doctrina sobre la Fe o la Moral està preservat de l'error.
Cúria romana
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Cúria romana.
La cúria romana és el conjunt d'òrguens de govern de la Santa Sèu. El papa se servix i tramita a través d'ella els assunts de l'Iglésia, per lo que la Cúria realisa la seua llabor en nom i baixe l'autoritat del sum pontífex, per al correcte funcionament de l'Iglésia i el guany dels seus objectius.[6] Està composta per un grup d'institucions, entre les que es troben la Secretaria d'Estat, els dicasterios, els organismes de justícia i organismes econòmics, i atres oficines.[7]
La cúria romana té la funció d'ajudar al papa en el seu govern de l'Iglésia universal i de les iglésies particulars; no té una missió pastoral específica per a la diòcesis de Roma, per lo que per a les necessitats espirituals de dita diòcesis existix el vicariato de Roma, front al que se situa el moradura vicari, que governa la diòcesis romana en potestat vicaria del sum pontífex. Per al territori concret de la Ciutat del Vaticà, dins de la diòcesis, existix també un vicariato al front del qual es troba el vicari general de la Ciutat del Vaticà.[8]
Secretaria d'Estat
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Secretaria d'Estat de la Santa Sèu.
La Secretaria d'Estat és el dicasterio que colabora més de prop en el sum pontífex en l'eixercici de les seues funcions.[11] El seu orige es remonta al sigle XV, i ha tingut distintes configuracions durant la seua història. En l'actualitat es dividix en tres seccions: la Secció per als Assunts Generals (o Primera Secció), la Secció per a les Relacions en els Estats (o Segona Secció) i la Secció per al Personal de planta diplomàtic de la Santa Sèu (o Tercera Secció).
La primera secció és la que s'encarrega dels assunts habituals del papa, des de la redacció de documents o els tràmits per als nomenaments en la Cúria a l'activitat dels seus representants en les iglésies particulars, les embaixades davant la Santa Sèu o la comunicació. La secció segona, en canvi, s'encarrega de les relacions en els governs civils, la firma de concordatos o similars en els Estats i la representació de la Santa Sèu en organismes internacionals.[11] La tercera secció s'ocupa de les qüestions relatives al personal del servici diplomàtic de la Santa Sèu.[12]
La Secretaria d'Estat es troba presidida per un moradura secretari d'Estat, que des de finals de 2013 és Pietro Parolin. El secretari d'Estat és el màxim exponent de l'activitat tant diplomàtica com a política de la Santa Sèu, i pot aplegar a representar al propi papa.[11]
Tribunals
[editar | editar còdic]El papa és el juge suprem de l'Iglésia catòlica, i pot dictar sentència personalment, delegant en juges o per mig dels tribunals ordinaris de la Santa Sèu.[13] Hi ha tres tribunals: la Penitenciaría Apostólica,[nota 3] que és responsable de qüestions relacionades en el fur intern i les indulgències,[15] açò és, el perdó dels pecats; la Signatura apostólica, que actua com tribunal suprem;[15] i finalment la Trencada Romana, el tribunal d'apelació davant el papa.[16]
Estatus en el dret internacional
[editar | editar còdic]La Santa Sèu ha segut reconeguda, tant en la pràctica estatal (relacions internacionals) i la doctrina jurídica moderna com un subjecte de dret internacional, en drets i obligacions anàlecs als dels Estats. Encara que la Santa Sèu, a diferència de la Ciutat del Vaticà, no complix en tots els criteris establits en el dret internacional per a obtindre la condició d'Estat (una població permanent, un territori definit, un govern estable i la capacitat d'entrar en relacions en atres Estats), la plena possessió de personalitat jurídica en el dret internacional es demostra en el fet de que manté relacions diplomàtiques en 180 Estats i en que és membre de vàries organisacions internacionals.
Relacions diplomàtiques
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Relacions diplomàtiques de la Santa Sèu.
Des de l'Edat Mija la sèu episcopal de Roma ha segut reconeguda com una entitat sobirana. La Santa Sèu manté relacions diplomàtiques en 180 Estats sobirans, ademés d'en l'Unió Europea i l'Orde de Malta; també manté relacions en caràcters especials en l'Organisació per a la Lliberació de Palestina.[17] 69 de les missions diplomàtiques acreditades davant la Santa Sèu es troben en Roma.[nota 4]
La Santa Sèu manté 180 missions diplomàtiques permanents en l'estranger, de les quals 74 no són residents, per lo que vàries de les seues 106 missions estan acreditats en dos o més països o organisacions internacionals, constituint d'esta manera una de les majors rets diplomàtiques del món.[19] Les activitats diplomàtiques de la Santa Sèu són dirigides per la Secretaria d'Estat (encapçalada per la moradura secretari d'Estat), a través de la Secció de Relacions en els Estats. Existixen 15 Estats internacionalment reconeguts en els que la Santa Sèu no manté relacions.
La Santa Sèu és membre de vàries organisacions internacionals i atres grups, tals com l'Organisme Internacional d'Energia Atòmica (OIEA), l'Organisació per a la Seguritat i la Cooperació en Europa (OSCE) i l'Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats (ACNUR). La Santa Sèu és també membre observador permanent en vàries organisacions internacionals, incloent les Nacions Unides, el Consell d'Europa, l'Unesco, l'Organisació Mundial del Comerç (OMC), l'Organisació Mundial de la Salut (OMS) i l'Organisació per a l'Alimentació i l'Agricultura (FAO).
Els representants diplomàtics de la Santa Sèu, en ranc d'embaixador, es denominen nuncios (nuncio apostólico o nuncio papal).
Sobirania territorial
[editar | editar còdic]A lo llarc de l'història, els papes han tingut poder sobre distints territoris. Des de l'institució de la Santa Sèu, els fidels varen ser donando bens i territoris que passarien a formar part dels dominis papals.[20] En el sigle XVIII els papes dominaven la franja central de la península italiana, ademés d'enclavaments com Aviñón i Venassino, en França, i Pontecorvo i Benevent, en Nàpols.[20] En l'actualitat, el territori baix sobirania de la Santa Sèu es reduïx a la Ciutat del Vaticà, un enclavament d'a penes 0,44 km² en la ciutat de Roma; no obstant, la seua jurisdicció s'aplica també sobre algunes àrees d'Itàlia en dret de extraterritorialidad, ademés de les nunciatura repartides per tot lo món.
Ciutat del Vaticà
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Ciutat del Vaticà.
Els Estats Pontificis, en els que havia governat el papa fins a 1870, havien segut absorbits pel Regne d'Itàlia en el procés d'unificació italiana i, com a conseqüència d'això, el papa i la Santa Sèu havien quedat somesos a la sobirania italiana per a tots els efectes pràctics, generant un ambient d'hostilitat entre l'Iglésia catòlica i l'Estat italià, situació denominada la «qüestió romana».
La Santa Sèu creïa que no era possible eixercir la seua missió sense l'independència dels poders polítics que li donava el poder temporal. Per l'impossibilitat de restituir els antics territoris papals anexionados pel Regne d'Itàlia o que la sèu pontifícia fora traslladada a una atra ubicació, la solució a la qüestió romana va ser la creació d'un Estat baix poder papal reduït a la mínima expressió territorial.[20]
Els pactes de Letrán, firmats l'11 de febrer de 1929 pel moradura secretari d'Estat Pietro Gasparri, en nom del papa Pío XI, i pel primer ministre d'Itàlia, Benito Mussolini, en nom del rei Víctor Manuel III, varen supondre l'independència política de la Santa Sèu del Regne d'Itàlia, per mig de la creació del Estat de la Ciutat del Vaticà, aixina com el restabliment ple de les relacions entre els representants d'Itàlia i de l'Iglésia catòlica, trencades des de 1870.
En dits acorts, el Regne d'Itàlia va reconéixer en primer lloc la sobirania de la Santa Sèu en el camp internacional «com a atribut inherent a la seua naturalea, conforme a la seua tradició i a les exigències de la seua missió en el món»,[21] admetent-li «la plena propietat, i l'exclusiva i absoluta potestat i jurisdicció sobirana» sobre el territori de la Ciutat del Vaticà, lo que «supon que en la mateixa no hi haja alguna ingerència per part del Govern italià i que no hi haja una atra autoritat que no siga la de la Santa Sèu».[21] La conseqüència dels pactes per al papat va ser un guany tant en autoritat moral com en independència política per al lliure eixercici de la seua activitat pastoral.[20]
Si be la Ciutat del Vaticà és un Estat sobirà, no posseïx totes les habituals característiques d'una comunitat política.[22] Es tracta d'un Estat atípic en una funció instrumental,[23] que «existix per a la convenient garantia de l'eixercici de la llibertat espiritual de la Sèu Apostólica, açò és, com a mig per a assegurar l'independència real i visible de la mateixa en la seua activitat de govern en favor de l'Iglésia universal, com també de la seua obra pastoral dirigida a tot el gènero humà; no posseïx una societat pròpia per a la qual haja segut constituït, ni tan sols es basa sobre les formes d'acció social que determinen d'ordinari l'estructura i l'organisació de qualsevol atre Estat. Ademés, les persones que colaboren en la Sèu Apostólica, o inclús cooperen en el govern dins de l'Estat de la Ciutat del Vaticà, no són, llevat poques excepcions, ciutadans d'este, ni, en conseqüència, tenen els drets i les obligacions (en particular les tributàries) que ordinàriament naixen de la pertinença a un Estat».[22]
La forma de govern de la Ciutat del Vaticà és la monarquia absoluta, sent el papa el cap de l'Estat, qui ostenta la plenitut dels poders eixecutiu, llegislatiu i judicial. El poder llegislatiu és eixercitat per la Comissió Pontifícia per a l'Estat de la Ciutat del Vaticà; el poder eixecutiu ho eixercix el president del Governatorato i d'ell depenen les direccions i les oficines centrals en que es troba organisat el Governatorato. Finalment, el poder judicial és eixercitat en nom del sum pontífex per un juge únic, un tribunal de primera instància, una talle d'apelacions i una talle de cassació.[24][25]
En la Ciutat del Vaticà es troba el Palau Apostólico, la residència oficial del papa. El papa Francisco va decidir no obstant, despuix de la seua elecció, que la seua vivenda habitual estiguera en la Domus Sanctae Marthae, amprant el palau per a audiències i recepcions a autoritats i per a l'habitual oració dominical del ángelus.[26] El principal edifici religiós en el territori és la basílica de Sant Pedro, edificada sobre la tomba de l'apòstol considerat per l'Iglésia catòlica com el primer papa.
Vore també
[editar | editar còdic]- [[Archiu:{{#switch:Iglésia catòlica|20px|Vore el portal sobre Iglésia catòlica]] Portal:Iglésia catòlica. Contingut relacionat en Iglésia catòlica.
- Papa
- Ciutat del Vaticà
- Estats Pontificis
- Cristianisme
- Catolicisme
- Pontifícia Acadèmia Mariana Internacional
- Llista de papes
Notes
[editar | editar còdic]- ↑ Miller; Vandome, {{{nom2}}}; McBrewster, {{{nom3}}} (2010). Holy See (en anglés), VDM Publishing House Ltd. ISBN 978-6-13-028598-2.
- ↑ 2,0 2,1 2,2 «Santa Sèu. Estat de la Ciutat del Vaticà. Informació general». Santa Sèu. Consultat el 14 de setembre de 2016.
- ↑ Crawford, James (2006). The Creation of States in International Law, 1a edició (en anglés), Oxford: Clarendon Press, pp. 226-233. ISBN 978-0-19-826002-4.
- ↑ 4,0 4,1 «Orige i naturalea» (en it). Estat de la Ciutat del Vaticà. Consultat el 14 de setembre de 2016.
- ↑ «Cànon 361». Còdic de Dret Canònic. Libreria Editrice Vaticana. Consultat el 18 de juliol de 2016.
- ↑ 6,0 6,1 «Cànon 360». Còdic de Dret Canònic. Libreria Editrice Vaticana. Consultat el 20 de juliol de 2016.
- ↑ 7,0 7,1 Francisco. «Constitució apostólica "Praedicate evangelium"». Santa Sèu. Consultat el 7 de setembre de 2022.
- ↑ 8,0 8,1 «La Cúria Romana». Catholic.net. Consultat el 1 d'agost de 2016.
- ↑ 9,0 9,1 Anuari de dret internacional.Servici de Publicacions de l'Universitat de Navarra.XXI
- 449-474.ISSN 0212-0747.
- ↑ Seyersted, Finn (2008). Common Law of International Organizations, 1a edició (en anglés), Martinus Nijhoff Publishers, p. 93. ISBN 978-90-04-16699-8.
- ↑ 11,0 11,1 11,2 «Perfil de la Secretaria d'Estat». Santa Sèu. Consultat el 1 d'agost de 2016.
- ↑ «[1]». Consultat el 21 de novembre de 2017.
- ↑ «Cànon 1442». Còdic de Dret Canònic. Libreria Editrice Vaticana. Consultat el 2 d'agost de 2016.
- ↑ «[2]». Consultat el 2 d'agost de 2016.
- ↑ 15,0 15,1 «Constitució Apostólica "Pastor Bonus"». Llibreria Editora Vaticana. Consultat el 2 d'agost de 2016.
- ↑ «Cànon 1443». Còdic de Dret Canònic. Libreria Editrice Vaticana. Consultat el 7 de juliol de 2016.
- ↑ «Relaciones bilaterals i multilaterrales de la Santa Sèu». Santa Sèu. Consultat el 20 de juliol de 2016.
- ↑ Sáenz Carbonell. Nomenclatura geogràfica internacional: recomanacions i sugerències per als diplomàtics costarricenses, p. 16. ISBN 978-9977-76-012-4.
- ↑ Els Llegats pontificis: Nuncios, Pro-nuncios i Delegats apostólicos
- ↑ 20,0 20,1 20,2 20,3 (2011).Miscelànea Comillas.69(134)
- 207-227.ISSN 0210-9522.Consultat el 11 de juliol de 2018.
- ↑ 21,0 21,1 «Tractat entre la Santa Sèu i Itàlia». Archivat des d'el original, el 15 de decembre de 2017. Consultat el 15 de juliol de 2018.
- ↑ 22,0 22,1 Juan Pablo II. «Carta al Card. Casaroli, Secretari d'Estat, sobre el significat del treball prestat a la Sèu Apostólica». La Santa Sede.
- ↑ (2014).Fòrum Jurídic: revista de dret.13(XI)
- 105-112.Consultat el 11 de juliol de 2018.
- ↑ «L'actual Ciutat del Vaticà». Estat de la Ciutat del Vaticà. Consultat el 12 de juliol de 2018.
- ↑ «Aixina funciona l'Estat de la Ciutat del Vaticà». ZENIT. Consultat el 12 de juliol de 2018.
- ↑ «[3]».
Referències
[editar | editar còdic]
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Santa Sede» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.
Erro en la cita: Existixen etiquetes <ref> per a un grup nomenat "nota", pero no es trobà una etiqueta <references group="nota"/>