Sarcophilus laniarius
Sarcophilus laniarius és una espècie de marsupial dasiúrido carnívor extint, estretament emparentada en el modern dimoni de Tasmania (Sarcophilus harrisii). Richard Owen originalment va descriure el primer espècimen d'esta espècie, si be la va denominar Dasyurus laniarus.[1]
Descripció
[editar | editar còdic]Depòsits fòssils en les calcàrees de Naracoorte en el sur d'Austràlia que daten del Pleistoceno inclouen #espècimen de S. laniarius, els quals són prop de 15 % majors en tamany i 50 % més pesats que els dimonis de Tasmania actuals.[2] #Espècimen que es creu daten d'entre 50 000 a 70 000 anys varen ser trobats en Darling Downs en Queensland i en Austràlia Occidental.[3] Restants fòssils d'esta espècie també varen ser trobats en la caverna Henschke, en el parc nacional Cuevas de Naracoorte.[4] No és clar si els actuals dimonis varen evolucionar de S. laniarius, o si abdós varen coexistir en el temps.[3] Richard Owen va recolzar l'última hipòtesis en el
| Sigles: | [[Sigle {{{sa}}} |Sigle {{{sa}}}]] [[Sigle {{{sigle}}} |Sigle {{{sigle}}}]] [[Sigle {{{sp}}} |Sigle {{{sp}}}]] |
| Décades: | [[Anys {{{década}}}00 |Anys {{{década}}}00]] [[Anys {{{década}}}10 |Anys {{{década}}}10]] [[Anys {{{década}}}20 |Anys {{{década}}}20]] [[Anys {{{década}}}30 |Anys {{{década}}}30]] [[Anys {{{década}}}40 |Anys {{{década}}}40]] [[Anys {{{década}}}50 |Anys {{{década}}}50]] [[Anys {{{década}}}60 |Anys {{{década}}}60]] [[Anys {{{década}}}70 |Anys {{{década}}}70]] [[Anys {{{década}}}80 |Anys {{{década}}}80]] [[Anys {{{década}}}90 |Anys {{{década}}}90]] |
| [[Anex:Taula anual sigle {{{sigle}}}|Taula anual sigle {{{sigle}}}]] | |
basant-se en els fòssils trobats en 1877 en Nova Gales del Sur.[3]
Comparacions posteriors realisades en els #espècimen fòssils i recents sugerien que no hi havia evidència suficient per al reconeiximent de dos espècies distintes, #lo que implicaria que el nom Sarcophilus laniarius tenia prioritat sobre el Sarcophilus harrisii.[1][5] Colin Groves en 2005 va restituir el nom S. harrisii per a l'espècie recent de dimoni, deixant el nom S. laniarius per a l'espècie extinta, que deuria ser considerada com una espècie diferent ya que les mides i característiques de l'espècie extinta i l'actual no coincidixen en moltes variables.[6]
S'ha conjeturado que S. laniarius i S. moornaensis, una atra espècie extinta de gran tamany, poden haver segut tant carroñeros com a caçadors.[3] És sabut que va haver varis gèneros de tilacinos fa millons d'anys, que eren molt variats en tamany, sent els menors més depenents en la seua alimentació.[7] Ya que el dimoni i el tilacino són similars, l'extinció dels gèneros coexistentes de tilacinos ha segut citada com a evidència per a una història anàloga para lo dimonis.[8] S'ha especulat que els tamanys menors de S. laniarius i S. moornaensis els permetia adaptar-se a les condicions canviants més efectivament i sobreviure més temps que els seus corresponents entre els tilacinos.[8] Com l'extinció d'estes dos espècies es va donar en una época similar al poblament humà d'Austràlia, és possible que la caça per part dels nouvinguts aixina com el seu impacte en rebujar àrees forestades hagen segut les causes de la seua extinció.[9] Crítics d'esta teoria puntuen que els indígenes australians únicament varen desenrollar bumeranes i llances per a caçar fa al voltant de 10 000 anys, un fallo crític perque és posterior a l'extinció de molta de la megafauna australiana i ademés fa improvable la caça sistemàtica. També anoten que les coves habitades per aborigen tenen una baixa proporció d'ossos i pintures de dimonis, i que açò és una indicació de que no formaven part de la vida d'estes poblacions. Un reporte científic de 1910 afirmava que els aborigen preferien la carn de carn d'herbívors més que la de carnívors.[10] L'atra teoria principal per a l'extinció és pel canvi climàtic provocat pels canvis climàtics de l'última Era de Gèl.[9]
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ 1,0 1,1 Stephenson, N.G.(1963).Palaeontology.6(4)
- 615-624.
- ↑ Owen and Pemberton, p. 35.
- ↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 Owen and Pemberton, p. 36.
- ↑ Pledge, N.(1990).28(1)
- 247-262.
- ↑ WERDELIN, L.(1987).Records of the Queen Victoria Museum, Launceston.90
- 1–27.
- ↑ Groves, C.(2005).Johns Hopkins University Press.Baltimore:1
- 23-37.
- ↑ Owen & Pemberton, p. 37.
- ↑ 8,0 8,1 Owen & Pemberton, p. 38.
- ↑ 9,0 9,1 Owen & Pemberton, p. 39.
- ↑ Owen & Pemberton, pp. 40–42.
- Owen (2005). Tasmanian Devil: A unique and threatened animal, Crows Nest, New South Wales: Allen & Unwin. ISBN 9781741143683.