Saxofón sopranino
.png){kind=link}
El saxo sopranino és un saxofón en El meu bemol. Utilisat casi exclusivament en les bandes i en poca freqüència. Carix de tudel, i per tant la filtre s'incrusta directament en el cos de l'instrument. Es podria dir que s'assembla en la talla a un requinto (clarinet en El meu Plantilla:Music). Respecte a la sonoritat és molt aguda i penetrant si es compara en la calidea que acompanya el timbre del saxofón alt.
El sopranino és un dels membres més menuts de la família de saxofones; afinado en El meu bemol, com el saxo alt, pero sonant una octava més aguda. Pel seu chicotet tamany, no solen fabricar-se curvos com atres saxos, encara que la casa Orsi sí els fa.
La família original de saxofones, desenrollada i patentada per Adolphe Sax, incloïa sopranino, soprano, alt, tenor, baríton, baix i contrabajo, pero a finals de el XX, l'alemà Benedikt Eppelsheim fabrica un saxofón una octava més aguda que el soprano, conegut com soprillo i un atre, una octava més greu que el baix, conegut com "tubax" i que tècnicament no és un verdader saxofón. Aixina que el saxo sopranino, que originalment era el més chicotet de la família de saxofones, ara és el segon més menut.
El saxo sopranino va tindre una de les seues primeres oportunitats per a destacar en el treball orquestal del Bolero de Maurice Ravel, qui va fer un us notable d'ell.
Actualment, en la música clàssica contemporànea hi ha intérprets destacats del sopranino, com Daniel Kientzy.
També, fòra de la música clàssica, ho usen improvisadores com Anthony Braxton, Roscoe Mitchell, Joseph Jarman, Paul McCandless i Vinny Golia.
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Saxofón sopranino» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.